06. Prat de la Riba

Prat de la Riba (1870-1917) Fer país amb pocs mitjans

Tots els que tinguérem el gran honor d’ésser-ho... els recordo amb gran respecte i amb una afecció singular. Eren gent modesta, llevat de molt pocs, generalment innominada, però que tenien un esperit. La Mancomunitat tingué un esperit. En l’organisme hi flotaven les idees de Prat de la Riba. S’hi treballava amb una gran bona fe... Les possibilitats econòmiques eren literalment irrisòries. Cap element de ficció, de demagògia, de propaganda, no s’interposà mai en l’obra que s’anava realitzant (Josep Pla).

La necessitat de fer

Enric Prat de la Riba va néixer a Castellterçol, 1870, fill d’una família benestant. Als 20 anys (1890) s’obre el Centre Escolar Catalanista, base des de la que actuarà Prat i el seu grup. Vinc a parlar- vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra. Així comença el parlament del jove Prat. Tota una definició de principis. Dos anys després participa en la redacció de les Bases de Manresa. L’aportació del jove Prat està en la línia que marcarà la seva vida. La necessitat de fer. I per fer, la necessitat d’institucions catalanes.

Reivindicar la personalitat d’un poble no és construir-lo: només és alliberar- lo d’una servitud i d’una dominació deia Prat.

Si es vol fer -comenta Pla- alguna cosa més que una construcció ideal, impossibilitada de passar mai a la pràctica, la feina és complicada, difícil...

Deia Prat que a Catalunya, en treure-li la seva autonomia, li amputaren al mateix temps un gloriós conjunt d’institucions polítiques. No ens hem d’acontentar, doncs, de retornar-li les seves llibertats. No. Mentre existeixin entre nosaltres institucions que ens imposaren a la força l’autonomia no serà perfecta...”. Aquestes institucions foranes s’han de substituir per les catalanes: una constitució catalana, un govern català.

El pla de Prat és ben concret: primer, fonamentar les idees; segon, recuperar les institucions de govern, tercer: agermanament amb les altres nacions peninsulars.

En quant al primer punt, al 1906 Prat publica La nacionalitat catalana, llibre cabdal del nacionalisme. En ell explica la nació pels factors components: la llengua, la història, el dret, els costums...

En quant a la recuperació de les institucions, de moment s’han d’ocupar les existents. És president de la Diputació de Barcelona. Des d’aquesta presidència, el 1907 crea l’Institut d’Estudis Catalans, institució, aquesta si, ja pròpia de Catalunya, que esdevindrà el seu cervell, des de on es portaran les aventures intel·lectuals que tot país requereix: la normalització dels seus estudis històrics, arqueològics, la normalització de la llengua...

Però no n’hi ha prou. Fa falta una visió de conjunt de tot Catalunya, les províncies són una creació centralista. Fa falta un organisme per a tot el país. La tenacitat de Prat aconsegueix el que semblava impossible.

La mancomunitat de les quatre províncies catalanes

El 1914 s’aconsegueix coordinar les quatre diputacions provincials en un sol organisme que s’anomenà la Mancomunitat.

El primer president és Enric Prat de la Riba, un veritable talent organitzador que a més, es va saber envoltar dels millors col·laboradors com el pensador Eugeni D’Ors i el lingüista Pompeu Fabra. D’Ors va ser l’ànima del Noucentisme, corrent que va substituir el Modernisme i que va inspirar els canvis que es van produir a Catalunya a partir de començaments del segle XX i Fabra va dur a terme el gran repte de la normalització del català.

La vida de la Mancomunitat va ser molt curta, només va durar deu anys, però molt intensa, productiva i d’una importància transcendental per al país, tant des del punt de vista polític, com de la dotació d’infrastructures i organismes culturals que intentaven fer de Catalunya una nació moderna.

Pel que fa referència a la política, es propugnava la idea de país com a totalitat que superava la divisió del territori en províncies. D’altra banda, l’objectiu de l’acció política havia de ser una visió a llarg termini de Catalunya amb els seus problemes i els seus reptes.

En aquest breu període de temps es van realitzar gran quantitat d’obres públiques i es van crear uns organismes culturals de gran envergadura molts dels quals han arribat als nostres dies en plena vigència. Es van millorar els serveis administratius, es va modernitzar l’agricultura, es va crear una escola de funcionaris municipals, es va incidir en l’obra social a través de la creació de les biblioteques populars, l’escola de bibliotecàries i l’escola d’infermeres, es va dotar el país d’infraestructures fins llavors inexistents o francament deficients com ports, carreteres, trens, telèfons...

També es va posar un especial interès, pel que té de futur per a un país, en l’obra educativa. D’aquesta manera es van portar endavant iniciatives com les Escoles d’Estiu per a mestres, l’Escola Normal de formació del professorat, les escoles de formació de professionals com l’Escola del Treball i la Universitat Industrial, així com centres d’educació artística com ara l’Escola Superior de Bells Oficis.

I per sobre de tot destaca l’obra cultural amb la creació de la Biblioteca Nacional de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia de Catalunya, amb accions tan transcendentals com la de la normalització del català duta a terme per Pompeu Fabra i la recuperació i conservació dels murals de les esglésies romàniques pirinenques que va tenir lloc sota la presidència de Puig i Cadafalch, l’arquitecte modernista.

Salvador Espriu ha pogut afirmar que encara vivim, en molta part, de les realitzacions, les orientacions i les intuïcions de Prat de la Riba.

Prat també te dificultats, fracassos, contratemps...Però aquí no els explicarem. Quedi clar el que pot aconseguir un home, amb tenacitat, amb visió de futur, treballant pel país...

1 d’agost 1917. Després d’una malaltia esgotadora, mor a Castellterçol, en el mateix llit on va néixer. Encara es jove: només te 47 anys.

Prat va ser el cervell que va concebre i començar a construir la Catalunya moderna.

BIBLIOGRAFIA

Pla, Josep, Prat de la Riba, Homenots. Llibres a mà. Destino/ Edicions 62. Barcelona 1984