06. Lola Anglada (1892 - 1984)

Lola Anglada i Sarriera

Il·lustradora i escriptora de nombrosos llibres infantils que van acompanyar el creixement de generacions de nenes i nens catalans durant molts anys. De tarannà fantasiós i tendre, Lola Anglada va saber crear un món personal a partir dels seus dos grans temes d’inspiració: la seva pròpia infantesa i la natura, plena d’animals humanitzats. Les seves serenes il·lustracions van participar en la nova pedagogia de la primera meitat del segle XX i en l’ideari del Noucentisme (1906-1923), el moviment ideològic i cultural que es distingia per plasmar l’ordre i el classicisme en la societat civil i mediterrània que el catalanisme volia construir. Dibuixar era la seva passió, que la va ajudar en els moments difícils perquè, senzillament, dibuixar la feia feliç. Pel dibuix va renunciar a construir una família ja que com deia ella, “tenir un art i ésser casada no pot ser. Art i matrimoni són enemics”.

Nascuda a Barcelona, Lola Anglada va ser la segona dels quatre fills del matrimoni format per Gabriel Anglada i Elisa Sarriera, una família burgesa de tradició catalanista lligada a la indústria tèxtil. La seva va ser una infantesa feliç, en què va rebre l’educació convencional de les noies de bona família: va aprendre francès i es van potenciar les seves aptituds artístiques. Només hi havia un núvol que amenaçava tempesta en aquest paradís familiar, i era la seva delicada salut. La petita Lola es va veure obligada a passar llargues temporades sense sortir al carrer i a fer estades a la casa pairal de Tiana per veure si li provava el canvi d’aires. La tempesta no va esclatar, al contrari: el repòs li devia estimular la imaginació i el caràcter contemplatiu. Mentre mirava per la finestra, aviat va començar a imaginar que els rocs eren animals, gnoms o éssers gegantins, i diuen que als 5 anys ja dibuixava molt bé des del balcó de casa seva. Cap al 1906, l’any que es considera l’inici del Noucentisme, el seu pare es va decidir a buscar un mestre de dibuix per a la seva filla, que tenia 13 o 14 anys. Una mica més tard la van dur a Llotja, on va passar un examen per poder assistir a classes de dibuix del natural. Quan es van adonar de l’edat que tenia, però, la van fer fora perquè van considerar que era massa jove per dibuixar models nus.

El 1909, l’any de la Setmana Tràgica, quan Lola Anglada tenia 17 anys, va aparèixer el seu primer dibuix professional a la revista infantil En Patufet, creada per Josep M. Folch i Torres (1880-1950), l’autor dels Pastorets. A partir d’aquí, les seves il·lustracions van proliferar en les revistes de l’època, on aviat es van publicar (1911) les seves pròpies narracions, il·lustrades per ella mateixa. Un any després va fer la seva primera exposició a Barcelona (1912) i ben aviat va començar a il·lustrar llibres de contes per a diverses editorials, com els Contes d’Oscar Wilde (1915), els Contes de Perrault (1917), etc.

Acompanyada de la seva mare i una germana, el 1919-20 va anar-se’n amb una beca a estudiar a París, la ciutat mítica per a tots els artistes. Aquí, on va treballar com a il·lustradora a la prestigiosa editorial Hachette quan tenia uns 27 o 28 anys, va coincidir amb pintors com Joan Miró (1893-1983), que ja coneixia de Barcelona, i polítics com Francesc Macià (1859-1933), el futur president de la Generalitat de Catalunya.

De retorn a Barcelona el 1920, Lola Anglada va viure els anys de màxima productivitat artística: va participar en la il·lustració de revistes, com Virolet (1922), on va crear el personatge d’en Peret, un noi que no volia anar a l’escola sinó que preferia campar per les seves; va contribuir en la creació de setmanaris i revistes adreçades al públic infantil i juvenil com La Nuri (1925), Jordi (1928); va publicar llibres escrits i il·lustrats per ella, com En Peret (1928), Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1928), Narcís (1930); i va il·lustrar contes d’altres autors, com Alícia en terra de meravelles (1927) de Louis Carroll.

Lola Anglada no va dubtar a posar el seu art al servei del seu país i del catalanisme, sobretot a partir de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera (1923-29), de la República (1931-36) i durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Així, va participar en la Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana fent la il·lustració del volum Lectures d’infants (1931), i va escriure i il·lustrar el llibre El més petit de tots (1937), la mascota popular que havia esdevingut un símbol de la República i que es va convertir en un clam de la lluita antifeixista durant la Guerra Civil.

Com moltes altres persones, Lola Anglada va pagar un preu molt alt per la seva col·laboració amb la Generalitat republicana. Perseguida pel franquisme, va viure en la marginació i l’oblit durant gairebé 40 anys a la casa de Tiana, on es va instal·lar cap al 1941 amb les seves dues germanes, quan tenia uns 49 anys. En aquests anys obscurs de la dictadura, i tret d’alguna publicació esporàdica en literatura infantil, Lola Anglada va treballar sobretot en la il·lustració dels volums Barcelona dels nostres avis (1949) i Visions barcelonines (1952-58), obres escrites per l’historiador i amic seu Francesc Curet que evoquen i reconstrueixen la ciutat del segle XIX.

A partir dels anys 60, en què va començar una certa obertura del franquisme, Lola Anglada va anar apareixent a poc a poc en la vida pública amb exposicions col·lectives i actes d’homenatge, el més significatiu dels quals va ser el popular i multitudinari del 1977. L’escriptor Josep M. Espinàs va llançar una campanya des del diari Avui perquè tots els nens i nenes de Catalunya felicitessin amb un dibuix les festes de Nadal a Lola Anglada, que aleshores tenia 85 anys. La resposta va ser extraordinària: la bústia de la casa de Tiana es va omplir amb més de 10.000 cartes! Amb la democràcia havia tornat el reconeixement a la seva figura i la seva obra. Lola Anglada va morir a Tiana el 1984, quan tenia 92 anys.