02. Eugeni d'Ors
EUGENI D’ORS (1882-1954), una Catalunya clàssica i europea
Des de l’ermita prop de Vilanova, un home corpulent i vell contempla el mar assegut a la taula de despatx amb papers, llibres i un rellotge amb una inscripció: «l’hora passa, la pena s’oblida, l’obra queda». Aquest mar Mediterrani i els seus pobles, Grècia i Roma, han estat sempre l’ideal que ha volgut per Catalunya. La inscripció és un resum també del tipus de vida que ha volgut portar, optimista malgrat les penes, l’obra ben feta... Eugeni d’Ors amb el cap sobre la taula s’està acabant... Mor un dels talents més importants i també un dels homes més admirats ‒primer‒, però més vilipendiats ‒després‒ del país.
Família i joventut
Neix a Barcelona. El pare és metge, oriünd de Vilafranca del Penedès. La mare és de família catalana provinent de Cuba, i amb una bona formació literària. Eugeni estudia dret i lletres.
Quan té 16 anys publica les primeres narracions a La Creu del Montseny, i freqüenta centres i revistes modernistes (Pèl & Ploma). El 1906 és pensionat a París i Heidelberg (1908), on aprofundeix en la admirada cultura europea.
El Glosari, breviari d’una generacióEl seu ideari, que ell mateix anomena Noucentisme, el descriu en el pròleg de La muntanya d’ametistes, de Guerau de Liost. Es tracta d’un nou estil de pensament i de vida que presenta com la nova filosofia nacional de Catalunya. És un programa que vol transformar el país, europeïtzant-lo. Implica la destrucció del que té arrels romàntiques. Adopta com a ideal la cultura de Grècia i Roma, reinterpretada pel neoclassicisme. De 1906 a 1920 aquest programa guia la societat burgesa.
Utilitza el comentari de l’actualitat filosòfica, artística i literària europees des de la columna del Glosari, al diari La Veu de Catalunya, signant com a Xènius (contracció familiar d’Eugeni). A partir d’esdeveniments, a vegades insignificants, elabora tot un pensament, una mena de filosofia casolana. Com dirà ell mateix «eleva l’anècdota a categoria». És molt llegit i admirat.
El pentarca
Aquest nom se li dona irònicament per l’acumulació de càrrecs que ostenta. El 1911, Prat de la Riba el proposa com a Secretari de l’Institut d’Estudis Catalans. Prat i Ors tenen coses en comú: la reacció contra la improvisació, contra l’anarquia i la frivolitat dels diletants; l’estima de la tradició i l’ordre, en pro de la perseverança en el treball ben fet: «Santa Insistència» en diu D’Ors. Carles Soldevila troba aquest programa adequat per combatre l’individualisme i el xaronisme (nom que es donava a un tipus de teatre menys intel·lectual i més festiu, bohemi, i popular). També és del Consell de Pedagogia de la Diputació i director de Quaderns d’Estudi i de la Col·lecció Minerva de coneixements posats al servei del poble.
Les actuacions són abundants i de categoria: la fundació de la Xarxa de Biblioteques de la Mancomunitat i l’Escola de Bibliotecàries, l'Escola d’Alts Estudis Comercials i el pla d’Escoles de Comerç, el pla d’Escoles de la Indústria... El 1912 surt La Ben Plantada, figura arquetípica, ideal col·lectiu de cultura, que té un gran èxit.
D’Ors acumula càrrecs: Director d’instrucció pública de la Mancomunitat, membre del Consell de Pedagogia, a més de secretari general de l’IEC; esdevé l’home clau dels tres organismes de la política cultural de la Mancomunitat.
Mort Prat de la Riba, la seva autoritat a l’IEC és qüestionada i se li retallen competències. El 1920 arriba la destitució. Finalment trenca amb el catalanisme i se’n va a Madrid.
L’afer D’Ors
El totpoderós D’Ors, és posat en qüestió i progressivament apartat de tots els seus càrrecs.
En l’assemblea de la Mancomunitat del 15 de gener del 1920 es formalitza la seva marginació de la Direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. El punt de partida és la reticència de D’Ors a detallar el pressupost de la creació de la biblioteca de Canet de Mar. Però això només és un pretext.
La causa és la reestructuració de la direcció d’Instrucció Pública pels traspassos competencials que augmenten considerablement el volum de feina. Puig i Cadafalch proposa una direcció col·legiada amb Alexandre Galí i Rafel Campalans. D’Ors s’hi nega. També hi ha un grup de funcionaris qualificats ‒antics amics i col·laboradors‒ que estan en contra del que consideren arbitrarietats d'Ors.
El 15 d’abril de 1920 es produeix la seva destitució com a Secretari General de l’IEC. En la reunió de la junta hi ha un vot de censura a D’Ors i és dóna l’ordre d’inspecció de la seva oficina. Un article de D’Ors a La Publicitat diu que ha estat acusat de simpaties obreristes. Una nota de l’IEC a La Veu de Catalunya l’acusa d’irregularitats administratives.
El 18 de maig d’aquell mateix any té lloc la destitució de l’últim reducte del seu poder, com a director del Seminari de Filosofia. Turró, enemic acèrrim de D’Ors, hi té un paper decisiu.
Sagarra en les seves Memòries, diu: «En aquell plet tristíssim entre els funcionaris de la Mancomunitat i Eugeni d’Ors, en el qual el senyor Puig i Cadafalch es decantà pels funcionaris i li clavà la gran garrotada. El que comptava de debò no era una qüestió d’ètica administrativa, sinó l’enveja, el ressentiment i la mesquinesa de quatre pipiolis que delataven unes taques a la corbata de Xènius, sense voler veure la poderosa amplada del seu pit, que era en realitat el que els molestava. Tant se me’n dóna que, amb el reglament als dits, els pipiolis tinguessin tota la raó. Hi ha la raó del volum de l’home, que compta més que els reglaments».
Gaziel, en canvi, opina que «el fet era que Ors tenia, com a home, un tracte difícil com n’hi ha hagut pocs que (deixant de banda les seves grans qualitats intel·lectuals i literàries) el feia inepte, en absolut, per a manejar homes i entendre-s’hi» (Tots els camins duen a Roma, les memòries de Gaziel).
Segurament tenen raó tots dos. Si va ser un error prescindir d’Ors, també ho va ser nomenar-lo per a un càrrec en el que tindria problemes. Un dels pocs errors de Prat de la Riba.
Don Eugenio, segona vida de D’Ors
Aviat esclata la Guerra civil. D’Ors s’apropa al franquisme. Esdevé Director General de Bellas Artes i, el 1953, professor d’Història de la Cultura de la Universitat de Madrid. Segueix publicant el Glosari ara en castellà en diferents diaris de Madrid.
Excel·leix com a crític d’art: les seves obres Tres horas en el Museo del Prado (1923) i Cézanne (1924) tenen molt èxit.
Escriu llibres de filosofia, El secreto de la Filosofía (1947). També escriu en català, Lídia de Cadaqués (1955), que és una obra parcialment autobiogràfica.
Al final de la seva vida torna a Catalunya, a Vilanova, on viu en una ermita que l’ajuntament li ha cedit.
D’Ors és l’exemple de un gran talent perdut per Catalunya. Es fa difícil destriar la part de culpa d’ell mateix i la que hi varen jugar les enveges dels altres.
Bibliografia
Dolça Catalunya. Gran enciclopèdia temàtica catalana. Biografies. Ed. Mateu 1981,
Figures de Catalunya, Carles Soldevila, AEDOS. Barcelona, 1955.