09. Antoni Maria Alcover (1862-1932)

L’home de combat: l’impulsor del Diccionari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Primer president de la Secció Filològica

El sacerdot

Som a la població de Manacor a l’illa de Mallorca; allà neix el 1862 un noi que amb el temps serà un formidable estudiós i defensor de la llengua catalana. És de família pagesa molt religiosa: ell també sent la crida de la religió i als 15 anys comença estudis de seminarista i s’ordena sacerdot el 1886 als 24 anys. Es partidari d’un catolicisme molt estricte, intransigent amb les idees liberals i obreristes. Alhora es desperta en ell una vocació literària, primer en espanyol, i a partir de 1879 decididament en català. Gràcies al seu origen pagès descobreix la riquesa de la literatura i de la llengua popular a les quals dedica molts treballs de recollida i publicació: Cantarelles (1885), Aplec de Rondaies mallorquines (24 volums des del 1896). La seva carrera dins l’església va progressant: professor del seminari, canonge de la catedral de Palma, vicari general... això l’obliga a nombroses activitats, des de dirigir la construcció d’esglésies fins a intervenir en les qüestions religioses i polítiques de l’època defensant les idees catòliques més rigoroses i impulsant la premsa catòlica.

L’home d’acció: la Lletra de convit i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

La seva vocació literària el fa endinsar-se més i més en l’estudi apassionat d’aquella llengua del poble, la llengua catalana, que mereix que la seva gent la defensi i li retorni el respecte i l’esplendor que tenia quan Ramon Llull, un altre gran mallorquí, la parlava i l’escrivia. De manera que Alcover, que és un home d’acció, el 5 de novembre de 1900 llegeix des del palau episcopal la seva coneguda Lletra de convit, invitació pública a col·laborar en l’elaboració d’un diccionari exhaustiu de la llengua, que obté un immediat ressò i suscita un entusiasme enorme en els ambients patriòtics i catalanistes de les Illes, de Catalunya i el País Valencià. La necessitat d’establir un mitjà de comunicació entre els col·laboradors del Diccionari fa sorgir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1936), la primera revista lingüística del país. Combinant recerca filològica i lexicogràfica, i propaganda de l’obra del diccionari, viatja intensivament i constantment pels Països Catalans.

De la necessitat de posar en comú totes les iniciatives i sabers sobre la llengua i també de projectar-los cap a l’exterior neix la convocatòria i celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’octubre de 1906 a Barcelona. No obstant ser un congrés especialitzat sobre una llengua fins aleshores menystinguda, convocat en un país en el qual la Universitat de Barcelona no la tenia com a objecte d’estudi i, per tant, no en formava especialistes, la voluntat col·lectiva de la societat culta catalana de recuperar el català com a llengua de cultura i d’intercomunicació de tot un poble, explica que al Congrés s’hi inscrivissin més de 3000 participants. La trobada científica constitueix, tal com volia Alcover “una repicada forta de campanes a favor de la llengua catalana”.

Alcover i l'Institut d’Estudis Catalans

Dotat d’una força de voluntat i una tenacitat formidables, Alcover mira de completar la seva insuficient formació lingüística fent estades d’estudi, amb profit, a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa i Bèlgica, quan ja tenia gairebé 50 anys.

En ser constituïda el 1911 la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ( IEC), Alcover n’és nomenat membre i president i continua treballant en el Diccionari, ara des de la seu de l’IEC on trasllada tots els seus materials. L’any 1918, però, es separa de l’Institut per discrepàncies d’idees i de mètodes de treball amb altres membres de la Secció Filològica; tothom a l’Institut sap que les seves relacions amb Pompeu Fabra no són bones. La ruptura, donat el seu caràcter apassionat i polèmic, no és tranquil·la i comporta la retirada de tot el seu material de treball dels despatxos de l’IEC: a les 3 d’una tarda del mes de maig, quan no hi ha ningú a les Oficines Lexicogràfqiues, ordena que tres homes llogats carreguin el moble enorme que contenia classificades més de 800.000 fitxes de treball i se l’endú novament a Mallorca. El trencament també comporta una tornada de la seva obra a l’ortografia anterior a la reforma de Fabra. L’allunyament és total i complet, si bé Alcover sempre conservarà la condició de membre de l’Institut i amb el temps el respecte mutu prevaldrà.

Aleshores la seva preocupació principal serà la continuació de l’obra del Diccionari: que pren el nom de Diccionari Català-Valencià-Balear: busca recursos propis, s’endeuta, cerca i troba patrocinadors diversos: el primer volum apareix per fascicles entre 1926 i 1930 amb articles signats per ell i el seu fidel col·laborador Francesc de Borja Moll. Pot veure acabat i publicat el primer volum del Diccionari –l’Alcover-Moll o Diccionari Català-Valencià.-Balear de 10 volums, que tots coneixem- abans de morir a Ciutat de Mallorca el 1932.

Una personalitat inimitable, una obra esplèndida

Per als estudiants d’avui, el que més admira d’ell és la seva capacitat de detectar les necessitats que tenia un poble que volia restablir la seva llengua en un lloc de prestigi i de treballar per tirar endavant les eines científiques i socials que calien: el seu amor al país i a la llengua el van orientar però sense la seva capacitat de treball excepcional i sense la seva tenacitat i voluntat per tirar endavant les solucions a aquestes necessitats, avui no tindríem obres com l’aplec de Rondaies mallorquines i no podríem consultar les pàgines plenes de saviesa del Diccionari Alcover-Moll.

BIBLIOGRAFIA

MOLL, Francesc de B.: Un home de combat. Mossèn Alcover. Raixa, Palma:1962

PEREA, Maria Pilar: El centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Exposició a la Biblioteca de Catalunya Octubre 2006. BC Catàlegs exposicions. Barcelona: 2006