04. Frederic Soler (Serafí Pitarra) (1839-1895)

Un teatre català per divertir a la gent

A la Rambla del Centre de Barcelona, baixant a mà esquerra, s'hi troba el Pla del Teatre. Aquí hi ha un monument a Frederic Soler, que com diu Cirici és el fundador del teatre català modern.

Un nen de carrer

Frederic Soler, més conegut pel pseudònim que ell mateix va triar de Serafí Pitarra, va néixer al carrer Cremat Gran de Barcelona, a mitjans del s XIX. Aquest carrer és un ramal del de Montcada, tocant a l’actual Museu Picasso.

El seu pare era fuster, mentre que la mare era de família rellotgera i força culta. Quan Frederic només tenia 3 anys, mor la mare quan donava a llum a la seva germana. Després de dos anys, el seu pare és casa de nou. Sembla ser que la seva madrastra, no se l’estima massa... El petit Frederic va a una escola que hi havia en l’actual Pati Llimona. És passa però moltes hores al carrer. Un dia mentre juga amb un amic al rierol , esclata un aldarull i hi ha baralles i trets. Les dues criatures fugen com poden i arriben espantades i cansades a prop de casa. La mare del company que ja feia estona que el buscava , l’acull i l’abraça , però a Frederic no l’espera ningú.

Teatre a casa

A la fusteria del pare, Frederic, aprofitant trossos de fusta, construeix un teatret i unes figures i representa les seves primeres escenes. També dibuixa i construeix ombres xineses. Ell i els seus amics passen moltes hores representant i jugant amb el teatret i les ombres. Potser, doncs, deu a la professió paterna la seva dèria pel teatre, que ja no l’abandonarà en tota la seva vida. Els diumenges a la tarda, fan teatre a casa seva i hi conviden amics i amigues. Un dia representaven una obra escrita per Frederic titulada “L’estudiant màgic”. Quan un actor diu: «Que surti l’ànima del Senyor Libori !», és crea tal pànic i rebombori a la sala...que la seva família li prohibeix fer més teatre a casa....

Quan només té 9 anys, mor el seu pare i és adoptat per l’oncle matern, Carles Hubert , que té una rellotgeria al carrer Escudillers. Canvia també de mestre i el nou li dedica molta atenció perquè veu en Frederic un noi llest amb un futur brillant. Als 14 anys entra a una rellotgeria com aprenent. I segurament Frederic hauria estat rellotger, un bon rellotger, si no hagués tingut aquella gran afecció al teatre...

La primera obra

A Frederic li agradava molt anar al teatre, llegir sobretot drames i comèdies, i escriure versos. Des dels 12 anys, formava part d’una companyia d’afeccionats, que representaven en petits teatres i cases particulars.

Bernat De les Cases, propietari dels jardins i teatre Tívoli , s’assabenta del que fa i escriu Frederic, i el protegeix i orienta. A casa d’aquest senyor es representa Por una cinta carmesí, una de les primeres obres de Soler (encara escrita en castellà, com era corrent en aquella època), quan aquest tenia només 17 anys. Al cap de 7 anys, el Senyor De les Cases esdevindria el sogre de Soler, quan aquest es casà amb la seva filla Albina, de qui s’havia enamorat, el 1863. Tingueren dos fills i constituïren un matrimoni feliç.

Fer riure al públic

Frederic té una gran habilitat per a les paròdies. Quan veu o llegeix una obra, se li ocorre fer-ne una altre imitant la primera però amb sentit de l’humor, com burlant- se’n, amb la finalitat de fer riure al públic.

Així arriba el seu primer gran èxit, Don Jaume, paròdia de l’obra d’un seu amic, Don Jaime el Conquistador. Com diu el biògraf de Pitarra Josep Maria Poblet, només els catalans es riuen dels seus mites....

Una altra paròdia que assolí grans èxits fou L’Esquella de la Torratxa , que imitava l’obra castellana La campana de la Almudaina. Més endavant Ous del dia parodiava Flor de un dia, La vaquera de la piga rossa, a La vaquera de Finojosa. Una altra obra de gran èxit fou El Castell dels tres dragons, en la qual ridiculitza els costums i heroïcitats medievals.

Teatre en català

Soler crea la societat La Gata per representar algunes obres seves que ell en deia gatades. Sigui per humilitat o per timidesa, mai no surt a saludar , quan en acabar la representació, el públic reclama la seva presència. Potser per la mateixa raó, signa les seves obres amb el pseudònim Serafí Pitarra. És un autor molt prolífic: al llarg de la seva vida escriu més de cent obres. Té el mèrit indiscutible d’escriure en català quan el teatre que es feia abans d’ell era en castellà. Utilitza com ell mateix diu, el català que ara es parla. El català que parla el poble, ple de vivesa, de gràcia i a vegades també de grollería., cosa que li retreuen els seus detractors.

Més endavant s’adona que pot fer més que paròdies i escriu drames seriosos, també amb gran èxit. Quan el 1866, escriu la primera obra en el nou estil, Les joies de la Roser, té 27 anys. Encara té més èxit que amb les paròdies. Com diu J.M.Poblet, «una bona part de l’èxit del seu teatre es deu al fet que el públic veia dalt l’escena una sèrie de conflictes humans, plantejats amb tota la malícia, tals com l’amor, el patriotisme, la infidelitat, que tot això ho podia escoltar en la seva llengua». ( Una cosa semblant va ocórrer quan és va estrenar TV3 i vàrem poder sentir els actors més populars parlant en català). Altres obres d’aquesta època són El ferrer de tall i també obres patriòtiques, com O rei, o res, sobre el desgraciat Comte d’Urgell.

Admiració i problemes amb Guimerà

Com sol passar, amb els anys la seva creativitat decau. Al anys finals de la seva vida són tristos per una persona a qui el teatre català deu tant. Sorgeix la gran figura del teatre català, Àngel Guimerà, a qui Pitarra coneix i admira. Guimerà ha escrit Rei i monjo, i Pitarra El monjo negre. Alguns crítics hi veuen similituds i s’arriba a parlar de plagi de Pitarra a Guimerà, quan no es tracta més que d’algunes coincidències. Per acabar- ho d’adobar, el Jesús de Pitarra , coincideix també en el temps amb el Jesús de Natzaret de Guimerà i a més l’obra de Pitarra és posada a l’Índex de llibre prohibits... Tot plegat polèmiques malèvoles que entristeixen els últims anys del gran Pitarra.

Mor el 4 de juliol de 1895. Tenia només 56 anys. La capella ardent, instal·lada al Teatre Romea, és visitadissima. També l’enterrament és molt concorregut, només comparable al de Verdaguer, Guimerà i altres grans personatges catalans.

BIBLIOGRAFIA

Poblet, Josep Maria: Serafí Pitarra. AEDOS: Barcelona, 1967

Comamala, Romà: Iniciació a Catalunya. Publicacions Abadia de Montserrat, 1975