Quan mirem el cel en una nit estelada, veiem tants estels que no ens és gens fàcil trobar-ne algun en concret del que en sapiguem el nom, per exemple l’Estrella Polar. Potser sabem trobar-la a partir d’una constel·lació o conjunt d’estrelles. Segurament coneixem la Ossa Major i la Menor, dites també Carro Major i Menor, o Orió, i una vegada les hem trobat sabem trobar la Polar. La Polar no és l’estrella més gran o més brillant, ni la que surt primer, però és la que assenyala la direcció Nord i ha servit durant anys per orientar-se especialment en el mar.

El primer que varen fer els astrònoms és fer un mapa del cel, de manera que és poguessin localitzar les estrelles i posar-les-hi noms. Alguns conjunts d’estels (constel·lacions) s’assemblaven a determinades figures, un carro, un gegant amb l’espasa (Orió), i reberen noms. Noms de déus, d’herois, de la mitologia, d’animals o de coses. Als dies se’ls posà noms relacionats amb els planetes: di-lluns (lluna), di-marts (mart), di-mecres (mercuri), di-jous(jovis, júpiter), di-vendres (veneris, venus), dissabte i diumenge en canvi tenen l’origen en el judaisme i cristianisme respectivament (dissabte, dia sabbati, festiu a Israel; diumenge, dia del Senyor, domine). L’anglès conserva l’origen planetari: Saturday (dissabte), dia de Saturn; Sunday (diumenge), dia del Sol).

La Terra, centre de l’univers

Entre els anys 127 i 148 anys després de Crist, Ptolomeu, un astrònom i geògraf egipci que treballava a la Biblioteca d’Alexandria, recopilà i sintetitzà les idees que circulaven sobre aquestes qüestions.

Els temes astronòmics, coneguts pel nom que els àrabs els hi van donar, Almagesto, varen perdurar fins el segle XVI, en què Copèrnic va refutar la seva idea principal: que els planetes i estels giren al voltant de la Terra.

Ptolomeu concebia l’univers com una gran volta on estaven els estels girant al voltant de la Terra que restava quieta al mig. De fet és tal com ho veiem. Per als habitants de la Terra, aquesta no és mou. La volta amb els estels sí que gira, ja que veiem les constel·lacions en diferents posicions al llarg de la nit.

I la Lluna? Aquesta no segueix el gir de la volta sinó que va més de pressa, i a la nit va canviant de posició respecte a la terra i respecte a la volta celeste, descrivint una trajectòria pròpia.

I els planetes? Aquests no giren amb la volta sinó que van més de pressa –estrelles errants o vagabundes– i cada un té una trajectòria diferent. Són com diferents esferes de vidre que giren a diferents velocitats al voltant de la terra. La primera amb la lluna, l’última amb els estels, les dels mig amb els diferents planetes: Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter, Saturn. El model funcionava prou bé i durant segles es varen anar construint esferes armil·lars (que és com es diuen aquests antics instruments astronòmics) amb diferents cercles al voltant de la Terra (aquesta, al centre).

Una Terra més petita del que és

Les idees geogràfiques de Ptolomeu també va tenir una vigència de més de mil anys. Malauradament, va acceptar per la circumferència de la Terra el càlcul excessivament baix de Posidoni en comptes del molt més exacte d’Eratòstenes. Aquest error va influir en les idees de Colom quan va planejar el seu viatge per arribar abans a les Índies. Pensava que només hi havia L’Oceà Atlàntic. El descobriment de tot un continent i u altre oceà, el Pacífic, feu trontollar el model ptolemaic.