02. Roger de Flor (1267 - 1305)
ROGER DE FLOR I L’AVENTURA ALMOGÀVER A BIZANCI. La història d’una ambició
L’expedició dels almogàvers catalans a Bizanci, cridats per l’Emperador Andrònic, angoixat pels atacs dels turcs, constitueix un dels fets guerrers més emblemàtics i també més estranys de la nostra història. La brutalitat de la guerra i en especial de la dita “venjança catalana” omple de perplexitat i potser fins i tot de vergonya, els joves catalans d’avui, educats afortunadament en la cultura de la pau. Hem de recordar, però, que no podem jutjar els fets del passat amb la mentalitat actual. La crueltat per desgràcia es un fet habitual en les guerres i podem imaginar- nos com es devien sentir els almogàvers en un territori hostil i després de l’assassinat a traïció del seu capità, Roger de Flor.
La narració de Ramon Muntaner constitueix una de les planes més brillants i realistes entre les escasses cròniques de l’època i ha servit d’inspiració per a moltes narracions i novel·les, des del Tirant lo Blanc del gran Joanot Martorell, fins a novel·les històriques actuals, com la de Francesc Puigpelat, Roger de Flor, el lleó de Constantinoble L’heroi Roger, però no és més que un ser humà, de família pobre, el gran pecat del qual probablement no va ser altre que ambicionar un futur millor. Per això posem el subtítol d’Història d’una ambició.
Un jove aventurerRoger Blum, alemany catalanitzat com Roger de Flor (Blum en alemany significa flor) era un jove aventurer. Es féu templari sembla que més interessat en el vessant guerrer que en la de monjo d’aquest orde. Defensor de Sant Joan d’Acre, quan aquesta fortalesa caigué en mans dels àrabs, va esdevenir un aventurer, potser fins i tot un pirata... Més endavant serví al rei català de Sicília, esdevenint cap dels almogàvers, la Companyia Catalana de soldats professionals. Ja sabem que els almogàvers necessitaven guerrejar. Quan estaven massa temps descansant, esdevenien perillosos...
La Companyia Catalana derrota als turcs
El 1303 els turcs ataquen l’imperi bizantí. L’emperador Andrònic arriba a un acord amb la Companyia Catalana i 6.000 homes (4.000 almogàvers) desembarquen a Constantinoble. Entre els expedicionaris hi ha Ramon Muntaner, que escriurà la crònica de l’expedició. L’emperador en prova d’amistat, dóna a Roger com esposa la seva neboda, la jove princesa Maria de Bulgària
Els almogàvers s’enfronten als turcs i els derroten. Reben reforços de Catalunya comandats per Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença, enviats pels reis catalans.
Assassinat de Roger
Roger esdevé un heroi i desperta l’enveja del fill de l’emperador, Miquel. Aquest des de la ciutat d’Adrianòpolis, convida a un sopar a Roger i més de mil almogàvers. Quan estan relaxats sopant, uns arquers els cusen a cops de fletxa. Sembla ser que a Roger li disparen a certa distància per batre’l i després ja des de molt a prop, el rematen. Els catalans, desarmats, són perseguits pels carrers... Només tres es fan forts en un campanar i l’emperador els salva per la seva valentia. La resta de la Companyia es retira a Gal·lípoli, actual Gelibou, a l’estret dels Dardanels. Allà derroten l’exèrcit imperial.
L’assassinat de Roger s’ha interpretat de diverses maneres. La més obvia, per la gelosia del fill de l’emperador i les ganes dels bizantins de desempallegar-se dels incòmodes almogàvers. Una de més rebuscada: per intriga dels reis catalans que volen controlar les conquestes i no es fien de Roger de Flor. Per altra banda, el fet que Maria de Bulgària aparegui en escena a Adrianòpolis pocs dies abans del crim, indueix a la sospita que podia saber les intencions del seu cosí Miquel.
Conquesta de Grècia. Batalla de Cefis
Els almogàvers passen a Grècia i la travessen conquerint els ducats d’Atenes i Neopàtria. A la batalla de Cefís derroten el duc francès d’Atenes, Gualter de Brienne. És una batalla que posa a prova l’enginy almogàver. El camp de batalla és una plana vora d’un riu. Els almogàvers saben que la cavalleria francesa és molt més nombrosa que la seva. Només poden vèncer amb astúcia. Condueixen aigua del riu i caven el terreny convertint-lo en un fangar. Esperen la cavalleria francesa. Aquesta arriba al galop... Però aviat els cavalls, carregats de les armadures, dels genets, s’enfonsen fins a mitja pota i queden frenats. Els lleugers almogàvers no triguen a esventrar-los, i atacar els sorpresos cavallers que a penes poden moure’s en el fangar... Gualter de Brienne cau mort i comença la desbandada francesa...
La venjança catalana
Les malvestats i saqueigs comesos pels almogàvers són coneguts universalment com la “venjança catalana” i sens dubte deixaren un mal record en aquelles terres. La crueltat, però també l’habilitat dels almogàvers era temible. El seu crit de guerra “Desperta ferro” mentre treien espurnes fent xocar les armes amb pedres, a més d’excitar la seva dèria guerrera, tenia quelcom de màgia...
Durant aquest temps la dependència dels almogàvers dels reis catalans és variable. El 1357 Frederic III de Sicília cedeix els seus drets a la seva germana casada amb Pere el Cerimoniós. Més endavant aquest hi renuncia.
Resistència i derrota
Durant uns anys els almogàvers resisteixen en els seus ducats. La vídua de Roger de Flor, Maria de Bulgària, ha tingut la filla que esperava. Però finalment Baiazet el soldà otomà arracona la Companyia Catalana i la vídua i la filla de Roger de Flor en un castell. I els venç definitivament.
Segons Baltasar Porcel a la seva esplèndida Mediterrània «L’últim bastió català a l’àrea va ser una fortalesa prop de Delfos la sagrada, on van resistir la comtessa vídua Helena i la seva filla Maria, fins que les tropes de Baiazet, el temible soldà otomà, les van vèncer. Helena va ser lliurada a la soldadesca...Maria va ser assassinada a l’harem del mateix Baiazet....»
El misteri de Maria de Bulgària
Per Rubió i Lluch la relació entre Roger i Maria anà més enllà d’un matrimoni de conveniència. Puigpelat en la novel·la citada, en la què en forma epistolar entre els diferents personatges, descriu els fets però sobre tot els pensaments d’uns i altres, també dóna a entendre que Maria arriba al cor d’aquell guerrer valent, fred, dur i cruel. Llegiu un fragment d’una de les cartes figurades de Roger a Muntaner:
«Sí, amic Muntaner: m’inflama una escalfor que mai no havia sentit abans, un sentiment tant dolç que em tempta anomenar- lo amb aquest mot tant buit i gastat que és la felicitat. No la mena de felicitat que segueix a la batalla guanyada, sinó una de molt diferent, quieta, serena, mandrosa. La mateixa mena de felicitat que em transmet Maria de Bulgària quan, en acabat de la migdiada, parpelleja, estira els braços, passeja les mans sobre la panxa on dormisqueja el nostre futur fill i em somriu. Em somriu».
BIBLIOGRAFIA
Pordel, Baltasar Mediterrànnia. Proa, Barcelona, 1996
Puigpelat, Francesc. Roger de Flor, lleó de Constantinoble, Proa. Barcelona, 2003