03. LES XIFRES ROMANES, signes diferents per alguns nombres

Els homes prehistòrics comptaven amb els dits i més endavant fent senyals sobre un pal o en una pissarra. Per cada objecte és posa un senyal: IIIIIIIIIIII són dotze objectes.

Algú aprèn a simplificar: els senyals s’agrupen, per exemple de cinc en cinc, IIIII IIIII IIIII

Els romans tenen una lletra per algunes classes d’agrupació: per l’u, cinc, deu, cinquanta, cent i mil: I, V, X, L, C, M.

Fins el nombre quatre són repeticions d’I: II, III, IIII. El cinc, és la V.

Del sis al nou, s’afegeixen els pals corresponents: VI,VII,VIII,VIIII, etc.

El deu té la xifra lletra X. De l’onze al catorze, s'afegeixen I: XI,XII,XIII,XIIII. El quinze amb el signe del deu i el cinc: XV.

Més endavant, els nombres amb més de quatre signes iguals se substitueixen pel nombre més gran al que se li resta el nombre més petit posat al davant. Per exemple el IIII se substitueix per IV (el V, cinc, que se li resta el I, un, que va al davant). Amb aquest sistema una xifra anterior menor, resta: XL seria quaranta (cinquanta menys deu), XC seria noranta (cent menys deu), CM seria nou-cents (mil menys cent), etc.

És una manera millor que amb senyals iguals, però encara molt feixuga. Vegeu com s’escriuria 1986: MCMLXXXVI (M-mil, CM-nou-cents, LXXX-vuitanta, VI-sis.