04. Pere I
PERE I, UN REI CAVALLERESC (1177-1213)
Baixant per la Via Laietana i a l’alçada de la Catedral, hi ha una de les places més romàntiques de Barcelona. Al fons les muralles romanes amb la Capella de Santa Àgata que dona a la Plaça del Rei. Per sobre, s’hi albiren les torres de la catedral. Uns bells xiprers donen vida a aquestes pedres, testimoni de la història. Al centre, una magnífica estàtua eqüestre d’un guerrer medieval de l’escultor modernista Josep Llimona, representa a Ramon Berenguer III, el besavi del nostre heroi i l’iniciador de la política occitana que havia de costar la vida al seu besnét.
El somni occità
Ja saps que Catalunya va néixer als Pirineus, sota l’impuls dels reis francs. A l’altra banda dels Pirineus hi havia un poble molt semblant al català: Occitània, que parlava una llengua germana de la nostra, l’occità o provençal. Era un poble treballador i pacífic. De fet, a Catalunya hi vivien occitans i a Occitània, catalans.
Quan diem Occitània ens referim a un ampli territori amb diferents comtats independents. D’esquerra a dreta del mapa, Bearn, Tolosa, Foix, Llenguadoc i Provença.
No és d’estranyar que ben aviat els dos pobles s’unissin amb el matrimoni (1112) de Ramon Berenguer III, (el de l’estàtua eqüestre) i Dolça de Provença, formant d’aquesta manera un estat a banda i banda dels Pirineus. Per això, els Pirineus més que una barrera sempre s’han considerat un pas, un camí., un lloc de trobada.
La cort trobadoresca d’Alfons I i la infància de Pere.
Pere cresqué en la cort del seu pare, Alfons I, que es convertí en el primer comte-rei en heretar el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó. La cort d’Alfons és una cort luxosa i culte. Protectora dels trobadors, entre els quals s’hi compta el mateix rei.
És l’època de les justes trobadoresques, del descobriment de l’amor platònic.
La família reial és molt curosa de la política matrimonial. La mare de Pere és Sança, filla d’Alfons VII de Castella. Una germana de Pere, Leonor es casa amb el comte de Tolosa, l’altra germana, Constança, amb «la beutat proverbial dels prínceps del Casal de Barcelona, Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor...» com diu Soldevila, es casa successivament amb el Rei d’Hongria, i amb l’Emperador alemany i rei de Sicília, Frederic II....El mateix Pere es casarà amb Maria de Montpeller (de la família imperial de Constantinobla). Resulten així emparentats amb els emperadors d’Alemanya i Bizanci, els reis de Castella, i els comtes d’Occitània...En morir Alfons deixa a Pere, Catalunya, Aragó i les comarques al vessant nord dels Pirineus, amb Perpinyà. La Provença, a Alfons.
Pere I, rei
Té 19 anys quan comença a regnar. Al principi la seva mare té la regència, però aviat Pere imposa la seva voluntat i Sança es retira. Sembla ser que la mare castellana es queda un territori tocant a Castella, la qual cosa provoca topades amb el seu fill, però finalment Sança cedeix.
És una època de lluites entre els senyors catalans i també els occitans. El rei intervé en les disputes i lluites dels comtes de Foix i Urgell, posant- hi pau.
També posa pau entre el seu germà Alfons de Provença i el comte de Tolosa.
El 1204. es casa amb Maria de Montpeller, filla de la princesa bizantina Eudòxia. És un matrimoni de conveniència, que obeeix a l’interès de Catalunya per’Occitània. Aviat el matrimoni té desavinences i viuen separats. Maria esdevé mare de Jaume el Conqueridor en un dels escassos encontres amb el rei, el que donà lloc a la llegenda: els nobles montpellerins tenien tant d’interès en que els reis tinguessin un hereu que convenceren Maria per què substituís en l’alcova reial i d’amagat a una dama que el rei estimava.
Maria té una vida desgraciada però és una dona valenta i excel·lent mare que vetlla pel seu fill.. Morí a Roma, on havia anat a demanar al Papa protecció per al seu fill. I gràcies a això probablement va assegurar la continuïtat de la corona a la mort del seu marit.
Mentrestant el rei convoca les Corts per demanar més impostos, cosa que el fa impopular a Catalunya i Montpeller. És possible que les desavinences amb Maria, molt estimada pels seus súbdits, vinguessin d’això.
Pere ha passat a la història com un rei arrauxat i malgastador. De tota manera s’ha d’admetre que va tenir una papereta difícil. El rei tenia poc poder davant els nobles, que com hem dit, guerrejaven entre ells, debilitant la força del país. Pere no va regatejar esforços per posar- hi pau. Les arques reials no estaven preparades per una política expansiva, amb freqüents guerres, viatges, visites de personatges rellevants. Si el jove rei Pere era frívol, aviat la dura realitat occitana, amb la forta repressió de l’heretgia càtar, el faria madurar.
Els càtars
A l’Església Catòlica se li veien molt defectes. La conducta moral d’alguns clergues era reprovable. Alguns bisbes i el mateix Sant Pare tenien ambicions terrenals i polítiques. Sovint es volien imposar les creences i no es toleraven punts de vista diferents dels oficials.
En la rica i culta Occitània, terra de trobadors, es propagà una doctrina diferent de la catòlica. Els seus fidels s’anomenaven càtars que significa purs, i també albigesos, aquest nom ve d’Albí, ciutat occitana on sembla va començar el catarisme. Buscaven una manera de viure més autèntica i espiritual, es preocupaven pels pobres i renunciaven als béns materials. Se’ls coneixia com els “bons homes”. Aquesta doctrina s’estengué i arribà als nobles i als comtes occitans que aviat foren considerats heretges i varen ser perseguits per l’Església.
Pere veu venir la maltempsada, per això vol que el Papa el coroni rei. Va a Roma amb cinc galeres i multitud de navilis. Arriba fins i tot a declarar-se feudatari del Papa.
Entre els almohades i els croats
El rei dels francs, que envejava la terra pròspera i rica de l’Occitània, s’aprofità del problema generat per l’heretgia i, amb el beneplàcit del Papa, endegà una croada o guerra de religió contra els albigesos sota el comandament del noble del nord de França, Simó de Montfort. L’excusa va ser l’assassinat, atribuït als càtars, del legat pontifici Pere de Castelnau.(1208).
Simó és un guerrer astut però també sanguinari. El 1209 els croats assetgen Besiers. Quan els habitants es rendeixen, són tots exterminats. Actuacions semblants es repeteixen. Els occitans demanen a Pere que els defensi. Pere té els seus dubtes: sap que enfrontar-se al Papa i als croats és una empresa molt arriscada, però no pot deixar que exterminin els seus súbdits...
Pere intenta atraure’s el Papa i fins i tot a Simó. Compromet al seu petit fill amb la filla de Simó i el confia a la seva protecció.
Mentrestant, els musulmans almohades travessen l’estret de Gibraltar i avancen per Andalusia. Si no se’ls frena, els reialmes cristians.i, per tant, Aragó i Catalunya, corren un greu perill. El 1212. Alfons de Castella, Sanç de Navarra i Pere d’Aragó es disposen a barrar-los el pas. És la famosa batalla de les Navas de Tolosa, on Pere i les tropes catalanes tenen un important paper.
Però finalment a Occitània, el rei català haurà d’anar a defensar els seus súbdits. Simó de Montfort i el rei Pere es van enfrontar a la batalla de Muret.
Batalla de Muret
La història l’escriuen els vencedors i molt sovint la deformen al seu favor.
La història albigesa i de la batalla de Muret l’escrigueren els partidaris dels croats i Simó de Montfort en sortia beneficiat. Pere I, el rei català, que morí en la batalla (12 setembre 1213) és criticat com a guerrer i estratega i queda com un irresponsable (és deia que no estava en condicions després d’una nit de disbauxa).
L’historiador X. Hernàndez, a partir d’una font occitana, Cançó de Crozada, posa en dubte la versió que en teníem fins ara. En primer lloc, Pere era un gran guerrer que va tenir un paper decisiu en la victòria de les Navas de Tolosa. Va anar responsablement a Muret en defensa dels seus súbdits, encara que no era càtar. Mentre l’exèrcit de Simó de Montfort estava entrenat i ben conjuntat ja que portava temps en campanya, el de Pere estava format per diferents exèrcits no massa disciplinats. Pere era encara un cavaller, creia en el codi de l’honor i fa la guerra seguint aquest codi. Simó era un guerrer sense codis, partidari del tot s’hi val, entre els seus hi havia autèntics assassins. En quant a la batalla, Pere va assetjar Muret amb els croats a dins. Al vespre es va retirar, com era costum respectat, per descansar i sopar. Fou llavors que Simó sortí amb la cavalleria i sorprengué la guàrdia de Pere. Aquest anà a ajudar als seus homes i trobà la mort a mans d’uns assassins croats. Sembla ser que uns cavallers francesos estaven confabulats per matar el rei en contra de la norma de no matar els prínceps enemics pels quals se solia obtenir importants rescats. Pere era un guerrer molt valent que no defugia participar personalment en les batalles, cosa que no solien fer altres reis, ni feu el seu fill, Jaume el Conqueridor.
La rapinya dels vencedors despullà els cadàvers de tot el que portaven. Els cavallers hospitalers sepultaren el rei a la seva casa hospitalera de Tolosa. El seu fill Jaume tenia 3 anys. Quan en tingué 8 i ja des d’el Castell de Montsó, feu traslladar les despulles del seu estimat pare al Monestir de Sixena (Aragó). Quan un any després pogué deixar el castell de Montsó, el primer que va fer va ser visitar la tomba de Pere. Davant del cos molt ben conservat del seu pare, en el què es veu la gran ferida mortal del costat, Jaume resa.
Víctor Balaguer, a l’època moderna, evoca el significat de Muret amb versos provençals:
«Oh! Muret dins ton campestre
Són morts lo trelutz roman,
Li cavallers li mai nobles,
E la flor di majoraus,
E l’antica independència,
E la santa Libertad,
E lo cor de la patria
E l’avenir nacionau.
Oh batalla malastada!
Oh jorn de dòu provenzau!»
La mort del rei Pere serví per cohesionar les tropes occitanes. Ramon VI de Tolosa, el 13 setembre de 1217, quart aniversari de Muret, allibera Tolosa. Un any després hi posa novament setge Simó. Serà la seva última acció militar. Una grossa pedra llançada per una màquina bèl·lica, arreplega de ple l’elm de Simó de Montfort i li esclafa el cap.
La guerra però continuà. Els últims cátars es refugien en el mític castell de Montsegur. Quan després d’una heroica resistència en surten, tots són assassinats. (1242 )
Com diu Jesús Mestre, «la croada contra els albigesos destruïa de soca-rel la culta i amable societat occitana del Llenguadoc. Tot un món es va enfonsar, i amb ell, personatges tan rellevants com Pere I el catòlic. Poc després, el Llenguadoc seria una part més del regne de França».
BIBLIOGRAFIA
Hernández, Xavier. Història de l’exèrcit Català, Tom 2. Dalmau editors. Barcelona 2002.
Mestre, Jesús. Els càtars. Edicions 62. Barcelona 1994
Soldevila, Ferran Jaume I el conqueridor. Aedos. Barcelona, 1969