04. Cristianisme ortodox

Visita a una església ortodoxaA Barcelona hi ha des de 1972 una església ortodoxa al carrer d'Aragó, núm. 181: la Parròquia de la Protecció de la Mare de Déu. Aquí també hi ha el vicariat dels Ortodoxos a Catalunya. Si hi entrem veurem una església ortodoxa: hi ha un altar. Si hi ha missa, podem veure que la consagració es fa d’esquena als fidels: els ortodoxes volen ocultar el misteri de la transformació del pa i del vi en el cos i la sang de Crist. La litúrgia de la missa és molt rica: tant en els ornaments com en l’abundància i bellesa de la música que canten a la que, però, no acompanya cap instrument. També crida l’atenció que no tenen imatges tridimensionals però sí quadres. Multitud d’icones cobreixen les parets. Les icones són quadres de Crist, la Verge o sants molt característics, amb abundants colors, entre els que destaca el daurat.

Una altra diferència amb el catolicisme és que poden ser capellans ortodoxes homes casats. Els bisbes en canvi són cèlibes. Aquesta diferència també és present en les esglésies catòliques orientals (que són catòlics amb ritus també semblants als dels ortodoxes)

Amb la vinguda de immigrants de religió ortodoxa (serbis, russos, i d'altres països de l'Europa de l'est) els fidels d’aquesta religió cristiana han augmentat molt. Ja que les diferències amb el catolicisme són poques, hi ha parròquies catòliques que els hi deixen locals.

Història

El 16 de juliol de 1054 el Papa de Roma, Lleó IX, i el Patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, s’excomuniquen mútuament i els patriarcats de Alexandria, Antioquia, Constantinoble i Jerusalem se separen de l’Església Catòlica de Roma constituint l’Església Cristiana Ortodoxa. Però les desavinences venien de lluny.

L’emperador Constantí havia traslladat la capital de l’Imperi Romà a Constantinoble. Donada la sintonia de l’Imperi romà amb l’Església, el Patriarca de Constantinoble es considerà equiparable amb el de Roma. Quan es varen separar l’Imperi Romà d’Occident, amb capital a Roma, i l’Imperi Romà d’Orient, amb capital a Constantinoble, poc a poc el primat de Roma es considerà a Orient més honorífic que real, i els senyals d’autonomia abundaren, ja que els patriarques orientals pensaven que eren el cap màxim de les seves esglésies i no havien de tenir ningú per sobre. Sostenien, amb una certa lògica, que només els concilis universals podien canviar el que havien declarat els concilis anteriors, i la separació va venir quan el Papa va contradir el que havia dit el Concili de Calcedònia (451).

Mentre que a Occident s’utilitzava la llengua llatina a la Missa i les cerimònies religioses, a l’Orient s’utilitzava la llengua grega. Els orientals són iconoclastes: no volen imatges tridimensionals de Crist, la Verge i els Sants, però admeten pintures i quadres. Els seus sants són comuns als catòlics fins que es varen separar; després tenen sants propis.

Però la principal diferència és que no admeten l’autoritat del Sant Pare de Roma. Sí admeten que el Patriarca de Constantinoble és un primum inter pares (primer entre iguals).

A més dels patriarcats citats són també ortodoxes les Esglésies de Geòrgia, Sèrbia, Bulgària, Xipre, Polònia, Albània, Txequia, Eslovàquia i l’Americana.

Actualment hi ha signes de reconciliació. El Papa Joan Pau II va tornar unes relíquies dels sants Gregori Nazianzè i Joan Crisòstom, Patriarques de Constantinoble i Doctors de la Església Universal. Quan el Papa va morir el 2005 els patriarques orientals varen assistir al seu enterrament. Es mantenen converses entre les dues esglésies en vistes a una possible reunificació.