El poeta de Catalunya

13 de juny de 1902. Són les 4 de la tarda. Un plugim cau sobre Barcelona. Una enorme gentada a la Plaça de Sant Jaume espera, en un corprenedor silenci, que surtin de l’ajuntament les despulles de Mn. Cinto. Per fi es forma la comitiva... A la Rambla les floristes, al pas del fèretre, escampen les flors per terra.. Mai s’havia vist tanta gent a un enterrament . La gent plora... Mn. Cinto a més de ser un gran poeta, era un poeta molt popular, molta gent llegia els seus poemes, molta gent se l’estimava....

Havia mort a Vil·la Joana , una vil·la de Vallvidrera, on havia passat els últims mesos de la seva vida ja malalt de mort. (Actualment és un museu Verdaguer que es pot visitar). També va ser un dia encapotat. Al Saló del Consell de Cent –el mateix lloc on va rebre el primer homenatge de Barcelona- varen passar a retre-li homenatge milers de catalans durant dos dies...A tot Catalunya s’hi sentia « Mossén Cinto ha mort».

Jacint Verdaguer havia nascut a Folgueroles (Osona) en el si d’una família pagesa i pobre...De petit era un nen més aviat feréstec, les baralles infantils abundaven...Tenia però un do especial, li agradava llegir, escriure i sobretot fer poemes. Estudià al seminari de Vic i seguí llegint i escrivint poesia...

Als 20 anys es presenta als Jocs Florals i guanya dos accèssits. Va a buscar els premis vestit de pagès, amb la barretina vermella...I la seva imatge causa un gran impacte. Als 25 és vicari de Vinyoles d’Orís. Cau malalt i el metge li recomana aires de mar. Embarca com a capellà del “Guipúzcoa” un vaixell de la Transatlàntica que va de Cadis a L’Havana. Als 31 anys deixa llesta L’Atlàntida i entra de capellà al palau dels Marquesos de Comillas.

El 1877 rep el Premi dels Jocs Florals. Tenia 32 anys i la seva fama s’estenia per tots els països...

L’Atlàntida

Aquest grandiós poema en deu cants , el comença en l’adolescència. De petit les lectures predilectes són les llegendes. Les llegendes locals i les que llegeix en llibres d’història . Al principi treballa sobre el descobriment del Nou Món. Però l’inspiració se l’endú a temps molts anteriors, mítics, quan segons la llegenda té lloc la destrucció i esfondrament de l’Atlàntida, un continent grandiós que anava d’Europa a Amèrica. Al cor de l’Atlàntida hi ha els jardins de les Hespèrides, guardats per un drac, amb l’arbre dels fruits d’or... Els pecats dels atlants, fills de la reina Hesperis, atrauen l’ira de Déu i es succeeixen els terratrèmols, inundacions, erupcions dels volcans... L’Heroi, Hèrcules, salva la reina però ha de lluitar contra els atlants, el drac... Finalment sorgeix la nova terra. Colom torna a unir almenys amb les caravel·les , els dos móns tan tràgicament separats...

Verdaguer s’inspira en els paisatges coneguts de la Plana de Vic, engrandits, colossals. Sembla que el brogit dels torrents després d’una gran tempestat que va presenciar i que causà destruccions a la Plana , li serviren de model dels aiguats destructors que descriu amb tanta força. El poeta és un gran observador, especialment sensible als fenòmens de la natura...

No pensem que era fàcil, que els versos sorgien sense esforç. L’esforç era descomunal, fins a deixar- hi la salut. Sovint passava les nits treballant-hi, revisant, buscant la rima, la paraula justa... «em costa més que si l’hagués regat amb sang de les meves venes...»; «cent vegades vaig voler retrocedir ...cent vegades vaig deixar caure defallit el món de les meves pobres inspiracions costa avall, i altres cent vegades, com Sísif, vaig tornar a pujar l’alt cim, la pesada càrrega mal calculada amb les meves espatlles de poeta».

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?

En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;

Encara el Teide gita bocins de sa desferra,

Tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí titans lluitaven, allà ciutats florien;

Pertot càntics de verges i música d’ocells;

Ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien

I d’algues es vesteixen les prades dels anyells.

Canigó

La mare de Déu del Mon, és un petit santuari de la Garrotxa, situat dalt la muntanya del Mon. Des del cim, la vista és fabulosa. La costa brava, les illes Medes, la plana de Girona, l’estany de Banyoles, els Pirineus. Aquí va viure Mn. Cinto uns mesos per refer-se de una malaltia pulmonar. Hi ha una habitació amb un llit i una finestra. Quan ens hi apropem, l’espectacle és grandiós: una gran muralla blanca sembla que està allà a tocar... És el massís del Canigó. Un rètol diu que allà Mossèn Cinto va escriure el poema “Canigó”.

La tragèdia

Als 41 anys realitza un viatge molt desitjat a Terra Santa que el trasbalsa profundament. Quan torna es lliura a la caritat i també als exorcismes, d’una manera apassionada... És responsable de les almoines del Marquès de Comillas i cada vegada més pobres s’acumulen a la porta del Palau. Entre aquests pobres hi ha també malalts. Alguns són malalts mentals i en aquells anys encara es creia que estaven posseïts pel dimoni...L’església practicava exorcismes, és a dir, oracions i cerimònies per expulsar el dimoni. Verdaguer farà el que sigui per aquells desgraciats. Entre els pobres hi ha la família Duran , amb una filla “endimoniada”...Verdaguer s’ocupa de la família , la visita, fa exorcismes...

El marqués acaba atipant-se dels “excessos” de Verdaguer. Un cert descontrol de la despesa, l’entusiasme de la jove marquesa, la presència i familiaritats dels pobres, especialment d’aquella família Duran.

El Marqués i el Bisbe és posen d’acord per treure Verdaguer del palau...El bisbe de Vic el reclama. Verdaguer té 47 anys. Passa una temporada al santuari de La Gleva . Intenten tancar- lo en un asil , però vell i malalt es revela i se’n va a viure a Barcelona amb la família Duran. El bisbe li fa el pitjar greuge : li prohibeix dir missa.

Verdaguer passa els pitjors anys de la seva vida. Pobre, malalt, rebutjat pel bisbe i el marquès...

Escriu els poemes més tristos però també es defensa com pot: En defensa pròpia recull els articles que ha publicat en El Noticiero. La polèmica transcendeix i els grups polítics prenen partit a favor i en contra...L’escàndol és servit.

Finalment alguns clergues assenyats fan de mitjancers i Verdaguer pot tornar a dir missa, i esdevé capellà de Betlem, l’esglèsia de la rambla de Barcelona que queda davant del Palau dels Marquesos de Comillas a l’altra banda . Però ja mai més no tornarà a ser el que era...fins a la seva mort als 57 anys.

Diu Antoni Comas: «Verdaguer fou el principal artífex del redreçament literari del català. De la seva comarca nadiua va saber treure una manera de dir viva i noble a la vegada...Verdaguer és riquíssim en el lèxic ( pareu esment en la precisió amb què parla de les flors, de les plantes o dels ocells)...segur en el ritme del vers i de la prosa... crea per a la llengua una sèrie de formes derivades... Usa contínuament comparances i metàfores de gran efecte plàstic. Podríem dir que en la seva obra tota acció o descripció va acompanyada d’una imatge il·lustradora que li acaba de donar força i expressivitat...».