10. Pompeu Fabra (1868-1948)
Pompeu Fabra, enginyer de la llengua
Els catalans i la nostra llengua
Ser d’una nació sense estat, amb llengua pròpia, te alguns al·licients. Un d’ells és que ens hem d’ocupar de la seva pervivència, amb la qual cosa ens interessem per qüestions com la lingüística, la sòcio-lingüística, etc. Hi ha molts catalans que, sense ser-ne especialistes, s’interessen per aquestes qüestions. En els moments més necessaris, no ens han faltat persones excepcionals que han salvat la llengua. Fabra fou un d’ells. I fou el més important de tots els temps. Després d’uns quants segles de descurança, el català medieval que havia servit per escriure grans obres, s’havia rovellat. L’estret contacte amb el castellà, cada vegada més utilitzat per escriptors i per tothom, l’havia ferit greument.
Apassionat de la llengua catalana
Pompeu Fabra va néixer el 1868 a la Travessera de Dalt (Vila de Gràcia, ara Barcelona).
Un dia el jove Fabra havia d’escriure a uns cosins que, després de passar una temporada a casa d’ell, se n’havien anat a Camprodon. Començà com sempre “Queridos primos...” Però, per què havia de dir “primos” als seus cosins? I comença de nou la carta, ara en català. Els cosins s’estranyaren una mica, però contestaren també amb català...
Estudià per enginyer. L’atrauen les ciències, però a la vegada és un apassionat del llenguatge. Tenia 16 anys quan va escriure la primera gramàtica.
“L’Avenç” és una publicació que serveix per cohesionar un grup d’amics de Fabra, bojos per la lingüística. Les seves idees són molt avançades.
Necessitat de regular-la
El 1906 se celebra el Congrés de Llengua Catalana. Fabra hi presenta una ponència que hi fa furor. Té molts partidaris, però també detractors. En ella planteja la necessitat de regular la llengua, de fer unes normes ortogràfiques davant la diversitat dialectal. És el programa de la seva vida! “L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”
De moment, però, acaba la carrera i és catedràtic de Química, durant deu anys, a l’escola d ‘Enginyers de Bilbao.
El 1911 és crea la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Se li proposa formar-ne part i realitzar el seu programa. També d’ocupar la càtedra de filologia catalana. Una decisió arriscada per a un home acabat de casar i que necessita estabilitat econòmica!
1914-34. Durant aquests 20 anys, totes les iniciatives de Fabra es realitzen amb l’adhesió de la majoria d’escriptors, sobretot els joves. Però també amb l’oposició de primeres figures, com ara Guimerà o Alcover.
“Converses filològiques” és un recull d’articles. Aconseguí fer interessant, apassionant, la gramàtica. Converses, era un títol molt adequat ja que és el registre en què parlava Fabra, també quan donava classe, una conferència... En sabia tant, que no era necessari ser gens retòric.
Es promulguen les “Normes ortogràfiques”, el “Diccionari ortogràfic” i el “Diccionari General de la Llengua Catalana”.
Presó i exili
El 1934, com Companys i molts altres patriotes, és pres al vaixell Uruguay.
Nicolau d’Olwer, després de la derrota, diu de Fabra: “Moltes coses han caigut a Catalunya. Ningú no sap ni les que tornaran a alçar-se ni les que són ensorrades per sempre. El monument bastit per Pompeu Fabra però, sobreviurà a totes les tempestes, tant com visqui la nostra llengua. Envejable sort”.
Mor a Prada de Conflent el 1948, la tarda del dia de Nadal. Està enterrat al cementiri d’aquesta localitat de la Catalunya Nord, on cada any s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu.
