02. Cristianisme-catolicisme
Vida de Jesucrist
Jesús per als cristians és el Messies (enviat de Déu) que l’Antic Testament anuncia, establint una continuïtat de l’Antic al Nou Testament (que, entre d’altres llibres, conté les quatre diferents biografies de Crist o Evangelis).
A Roma governava Cèsar August. Israel dominada pels romans té un governador Ponç Pilat i un rei jueu titella, Herodes Antipas.
Jesús neix a Betlem. Quan els seus pares van a empadronar-se no troben allotjament i el nen neix molt pobrament en una cova amb animals. Hi ha senyals de la seva divinitat com que uns pastors de la contrada van a adorar-lo, com també uns Mags que venen de l’Orient seguint un estel. El rei Herodes pensa que pot ser el Messies, és a dir un contrincant, i ordena sacrificar tots els nadons dels voltants.
Segons els evangelis (que expliquen la biografia i el missatge de Jesús), fins als 30 anys Jesús fa de fuster amb el seus pare i viu una vida de treball, oració i estudi de les escriptures. Només alguna vegada, com ara quan molt jove se’l troba discutint sobre la Bíblia amb els escribes en el Temple, dóna peu a pensar que és quelcom més que un nen llest. Com altres predicadors, es prepara amb una estada de 40 dies al desert dejunant i pregant. Comença una curta vida de predicador, recorrent amb una petita colla de seguidors, les terres jueves. Guaria malalts, fins i tot ressuscità morts, feia altres miracles i sobretot va predicar una altra manera de creure i de viure (la Bona Nova ‒del grec eú=bé i aggélion=missatge, deriva en Evangeli‒). Al Déu temible de l’Antic Testament contraposa un Déu amorós, que és Pare. Utilitza una manera de predicar que atrau a grans i petits: explica narracions de les que n’extreu ensenyances (paràboles). El seu missatge porta més enllà dels Manaments: no només no s’ha de matar sinó que s’ha de perdonar i estimar l’enemic.
Jesús és molt crític amb la religiositat superficial dels fariseus (branca llavors dominant del judaisme i que controla el Sanedrí) fins a tal punt que la paraula fariseu ha passat a denominar a les persones falses, que aparenten ser bones però no ho són.
Els fariseus i sobretot els saduceus (aquests dominen el Sanedrí) no li perdonen les seves crítiques i el denuncien als romans com un perillós revolucionari. És detingut, assotat i condemnat a mort a la creu. Al tercer dia de ser enterrat ‒segons els seus seguidors‒ ressuscita i s’apareix als seus deixebles. Després d’uns dies se’n puja al Cel. El cristianisme és l’única religió en què el seu impulsor és condemnat i executat.
Història del cristianisme desprès de la mort de Jesucrist. Els primers cristians viuen una vida austera, celebren una cerimònia, la missa, on es commemora el Sant Sopar i es combrega amb pa i vi que per ells és el cos i la sang de Crist (que vé del grec christós=ungit), que és com es passà a denominar-se a Jesús.
Els 12 apòstols nomenats per Jesús són els primers preveres (significa ancià) o sacerdots de la naixent església. Cada un va a predicar a diferents regions. Pere n’és el cap, el primer Papa o Sant Pare.
Mateu, Marc, Lluc i Joan escriuen quatre biografies o Evangelis diferents. Els evangelis, la història dels fets dels apòstols i algunes de les seves cartes constitueixen el Nou Testament que amb l’Antic són els llibres sants de la Bíblia.
El cristianisme es difon amb rapidesa. Els primers cristians són perseguits per alguns emperadors romans ja que es neguen a acceptar els déus pagans i això era un delicte. A Roma viuen amagats a les catacumbes o cementiris. Els que moren per la fe són els màrtirs: els primers sants. Quasi tots el apòstols foren màrtirs. Després, la Església reconeixerà altres sants que són un model per als creients.
L’any 313 dC l’emperador romà Constantí I dóna llibertat de culte al cristianisme amb l’Edicte de Milà. Més endavant esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà. Des de llavors religió i poder polític és barregen. Poc després de l’any 1.000 se separen les esglésies orientals ortodoxes. La religió servirà a l’Edat Mitjana per organitzar les croades contra els àrabs, per alliberar Terra Santa (els llocs o va viure predicar i morir Jesús), que llavors estava en poder dels àrabs. Els bisbes seran senyors feudals amb possessions, soldats... El Papa és senyor de Roma i un ampli territori de l’actual Itàlia, guerreja com un rei més, sovint fent valdre el seu poder espiritual sobre els altres reis. Sorgeixen les catedrals que són les esglésies en les localitats amb bisbe.
Al voltant de les catedrals sorgiren les primeres escoles i també les primeres Universitats que estaven vinculades amb l’Església.
A més dels capellans, aviat sorgiren els ordes religiosos. Els seus monjos viuen en llocs apartats i es dediquen a la oració i al treball, (Ora et labora era el seu lema). Construeixen monestirs com el de Montserrat. Aquests ordes són contemplatius. Els monjos de Montserrat són de l’orde benedictí fundat per Sant Benet. Després varen venir ordes de frares que sortien del convent per predicar i demanar caritat. Se’n varen dir ordes mendicants. Un d’ells, la dels els franciscans, el va fundar Sant Francesc d’Asís.
Durant el Renaixement l’Església es va relaxar. Els càrrecs eclesiàstics eren cobejats pel poder que tenien, mentre que els aspectes religiosos passaven a un segon pla... Sorgiren alguns reformadors com Luter que dóna lloc a l’escissió i la creació de les Esglésies Protestants. Els papes varen reaccionar en el Concili (reunió de tots els bisbes del món) de Trento i noves ordes com els Jesuïtes revitalitzen la església que ara es diu Catòlica, ja que els Protestants també són cristians. La obediència al papa és una característica essencial del primer cristianisme i del catolicisme, a diferència dels Protestants que rebutgen l’autoritat del Papa. El govern de l’Església al Vaticà està constituït per congregacions especialitzades (sobre la fe, sacerdots, seglars, missions, etc).
Després d’un procés en el que s’examina tota la seva vida, es proclamen sants aquells catòlics que destaquen per la seva virtut i esdevenen exemple per als altres. Els missioners van a cristianitzar llocs on encara no ha arribat la Bona Nova: l’Amèrica descoberta per Colom, Àsia, Àfrica... Alguns respecten les creences dels autòctons i la seva cultura, enriquint-les amb les del cristianisme, però d’altres imposen la religió valent-se del poder polític dels conqueridors.
Els catòlics ho passen malament durant diferents revolucions (francesa, comunista, espanyola). però segueixen tenint a la majoria de la població europea com a seguidors més o menys fidels. A la segona meitat del segle XX es detecta un progressiu apartament de creients. El Papa Joan XXIII convoca un concili per renovar i actualitzar l’Església (aggiornamento, en diu) amb resultats esperançadors. Però després sembla hi ha hagut por de perdre la puresa doctrinal i s’han diluït les reformes promeses. Els renovadors en general defensen el sacerdoci femení, que els capellans es puguin casar, una església menys autoritària, que els laics tinguin un paper més determinant. Alguns també defensen alternatives a la postura oficial sobre l’avortament, contracepció (prevenció embaràs), eutanàsia, etc.
La religió
En el catolicisme, hi ha uns dogmes que s’han de creure (Crist és fill de Déu, nascut d’una verge, que mor i ressuscita, que ens jutjarà al final i anirem al cel o a l’infern, etc.) i una autoritat màxima: el Papa o Sant Pare de Roma. Aquest punt principalment els diferencia dels protestants. El Vaticà, un molt petit estat independent a Roma, és on hi ha els organismes màxims de l’Església Catòlica: les congregacions amb un cardenal al seu front que constitueixen el govern de l’Església. Els bisbes de cada lloc van al Vaticà a rendir comptes.
Hi ha també uns sagraments (donen la gràcia divina) que comprenen tota la vida des del naixement fins a la mort (baptisme, confirmació, eucaristia, penitència o confessió dels pecats, matrimoni, ordre sacerdotal i unció dels malalts). Els protestants només accepten el baptisme i el Sant Sopar (entès com a celebració litúrgica de comunitat).
El diumenge és el dia festiu, no es pot treballar físicament i s’ha d’anar a missa (seguin la tradició jueva, en què el dia del Senyor el dissabte enlloc del diumenge). Altres festes importants són el dia de Nadal (25 desembre) i Pasqua (dia variable que commemora la Resurrecció de Jesús). Com en altres religions també hi ha uns dies de dejuni.
El sacerdots assisteixen a la comunitat creient d’un poble o territori. Es formen en els seminaris i celebren la missa i administren els sagraments als fidels. En una família cristiana bategen els nadons (amb el bateig s’entra a formar part de l’Església). Més o menys als 7 anys es fa la Primera Comunió. El casament també es fa a l’església i, quan arriba la mort, el funeral també té lloc a l’església, i les despulles s’enterren en el Cementiri Catòlic. Així que tota la vida d’un catòlic queda emmarcada en la religió i l’Església o comunitat.