05 My Lai

Assassinat de civils a la guerra

Vietnam, el país que ocupa tota la península del Sud-est asiàtic, ha estat en guerra més de 20 anys, del 1954 al 1975. Primer lluita contra França, la potència colonial, després contra els Estats Units d’Amèrica. Aquests donen suport al govern no comunista de Vietnam del Sud per evitar la influència de la Xina. El 1960, sorgeix al Vietnam del Sud el front d’alliberament, d’inspiració comunista i el Vietcong, guerrillers comunistes.

Malgrat la gran despesa americana (més de mig milió de soldats, tecnologia militar avançada), el Vietcong va guanyant la partida, gràcies a les nombroses desercions, i a que la guerra de guerrilla que practiquen és més apta per al terreny accidentat. És enmig d’aquest ambient que té lloc la següent història.

Els habitants d’un poblet vietnamita, My Lai, es despertaren el matí del 16 de març de 1968 pel soroll d’uns helicòpters americans que aterraren... Aviat el soroll de les metralladores substituí el dels helicòpters... Centenars d’éssers humans, dones, homes, nens i nenes, tots els habitants de My Lai varen morir sense ser contendents. Un tinent, William I. Calley, va donar l’ordre de disparar.

Un any i mig després de la matança, el que era un rumor va esdevenir conegut de tothom. Aparegueren fotos dels habitants espaordits davant els trets de les metralladores. Comencen les investigacions. Els periodistes interroguen als soldats, a l’exèrcit, i també als pares dels soldats. La mare d’un dels acusats de la matança, va declarar: «Vaig donar el meu noi a l’exèrcit, i aquest m’ha tornat un assassí».

Què va pensar el tinent en donar l’ordre de disparar a matar? Que potser alguna d’aquelles persones podia anar armada i podia matar a algun soldat? Però un militar sap que les lleis de la guerra diuen que no s’ha de disparar contra una població civil si no s’és atacat. A més, els pobres vietnamites espantats deurien aixecar els braços en senyal de no hostilitat o de rendir-se... Que potser havien ajudat o ajudarien el Vietcong, l’exèrcit enemic? Però això, encara que es provés, no és motiu per matar-los, sinó només per detenir-los, per fer-los presoners i, més endavant, processar- los, si és el cas. Potser el tinent havia vist morir soldats americans a mans del Vietcong i considerava que s’havia de revenjar. Però la revenja no és lícita ni a la guerra. Potser havia vist com els seus caps, no dubtaven en bombardejar, per estratègia, poblacions més importants que aquest poblet...

Als EUA, l’opinió sobre la guerra del Vietnam passa de la divisió a un clar predomini dels que en són contraris. Tant per la pèrdua de vides i l’augment impressionant de mutilats, com per raons humanitàries envers els vietnamites... Richard M. Nixon fa bombardejar Hanoi i Hai Phong, dues grans ciutats del Vietnam del Nord, per tal de minar la moral de l’enemic. Però l’únic que aconsegueix és horroritzar al món sencer. El 22 de juny del 1973 se signa la pau. Es diu que s’ha perdut la guerra per subestimar l’esperit i capacitat de resistència del poble vietnamita i per supervalorar la superioritat tècnica nord-americana.

A Vietnam es demostra que les guerres no les guanyen les màquines sinó els homes.