06. Constança de Sicília

Cal saber que el regne de Sicília estava integrat per l’illa de Sicília i els territoris de Nàpols i Calàbria a la península italiana i que el Papat estava molt interessat a controlar la política d’aquest regne. Per evitar aquest control, Manfred cerca una aliança matrimonial amb el regne de Catalunya-Aragó, que havia fet una gran expansió cap al sud (València) i cap al Mediterrani (Mallorca i Eivissa), i ofereix en matrimoni la seva filla Contança de 12 anys al primogènit de Jaume I el Conqueridor, l’Infant Pere, que havia tingut de la seva muller Violant d’Hongria.Després d’una sèrie de negociacions en què es pacta el contracte matrimonial amb el dot que Constança aportarà al matrimoni en or, plata i pedres precioses i els honors i possessions que li atorga el futur marit, entre elles la ciutat de Girona i la vila de Cotlliure, a finals de maig de 1262 Constança surt de Nàpols cap a Montpeller. Entre els seus acompanyants destaquen la seva dama i dida Bella d’Amichi. Amb Bella viatja també el seu fill, el petit Roger, que s’educa a Catalunya i serà, més tard, l’almirall Roger de Llúria.

El matrimoni se celebra a Montpeller el 13 de juny de 1262 a l’església de Santa Maria de les Taules. El nuvi tenia poc més de vint anys i Constança catorze ó quinze.

Segons el cronista Ramon Muntaner «era d’edat de catorze anys, e era la plus bella creatura e la plus sàvia e honesta que nasqués aprés madona Sancta Maria».

No sabem gran cosa de l’educació de Constança, ni de quines llengües parlava que no fossin els respectius romànics de Nàpols i Sicília i de Catalunya. Sembla que la parella consolidà una bona relació mútua i els trobem junts per terres d’Aragó i de València, implicats en la vida d’una cort força itinerant i en expedicions militars per les terres de frontera del sud. Constança a vegades s’estava al palau del bisbe de València i a vegades al palau dels anteriors reis musulmans a la vora del riu Túria. Sabem que disposava de quatre esclaves negres que havia portat de Sicília.

Ni la Santa Seu ni la monarquia franca van veure amb bons ulls aquell casament. El Papa volia que el futur rei de Sicília fos Carles d’Anjou, germà del rei de França Lluís X; per això encoratjà la invasió de l’illa per part del francès que s’inicià el 1265, tres anys després del casament de Constança i Pere.

També tres anys després del matrimoni, neix a València el primer fill de Constança, l’infant Alfons i amb el nadó, al cap de deu dies del part, es trasllada a Catalunya per batejar-lo a Tarragona, després d’haver ofert el recent nascut a la imatge de la Mare de Déu del Puig. Les cerimònies del bateig es veieren enterbolides per les notícies greus de la invasió de Sicília per Carles d’Anjou i la mort del pare de Constança a la batalla de Benevento (1266). Constança i el seu marit, que era de campanya a Múrcia, estaven decidits a fer valer els seus drets d’hereva legítima del regne de Sicília; per això Constança, a partir d’aquest moment, fa servir el tractament de reina.

El 1267 arriba el segon fill, Jaume, nascut també a València. El tercer, Frederic neix el 1272. El 1276 mor Jaume I el conqueridor, i en el seu testament deixa a l’infant Pere Catalunya, Aragó i València i a Jaume les terres del Rosselló, la Cerdanya, Montpeller i les lles de Mallorca i Eivissa. Pere i Constança són coronats reis de Catalunya-Aragó a Saragossa, on es desplacen des de València.

La voluntat de mantenir els drets de Constança com a reina de Sicília dóna lloc a la intervenció del rei Pere en els afers d’aquest regne amb motiu de la revolta dels sicilians contra Carles d’Anjou, coneguda en la història com les Vespres Sicilianes: a principis de 1282 un poderós exèrcit aparellat pel rei Pere salpa de les boques de l’Ebre cap a Sicília atenent la crida dels sicilians revoltats; el comanda el propi rei i l’acomiada Constança i l’infant primogènit Alfons que ja té disset anys. Primer es dirigeixen a les Balears i a Tunis on guerregen contra els sarraïns d’aquests territoris; després arriben els emissaris sicilians i lliuren la sol·licitud oficial d’ajut i l’exèrcit es dirigeix a Sicília; desembarquen al port de Tràpani. Això era a l’agost i el 4 de setembre Pere II entra a Palerm on és coronat rei amb la plena acceptació dels sicilians. Les tropes de Carles d’Anjou es retiren a Messina i, després d’una sèrie de combats victoriosos pels homes del rei Pere, es traslladen a Calàbria. La reina Constança rep les notícies de València estant i aviat es prepara per reunir-se amb el seu marit a les terres de Sicília: cap a mitjan abril de 1283, vint-i-un anys després de marxar-ne, Constança torna a la seva terra acompanyada per tres dels seus sis fills, doncs, ja sent reina de Catalunya-Aragó, va tenir a més dues filles – Isabel i Violant- i un fill, Pere. A partir de llavors Constança resta a l’illa i el seu marit prossegueix la governació dels territoris catalans i ha de fer front novament al Papat. Ja no es tornarien a veure en vida.

En efecte, la Santa Seu no va veure amb bons ulls la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalano-aragonesa i va decretar una excomunicació i una croada contra el rei català: ben aviat els croats francesos van començar la invasió de Catalunya i, després d’uns èxits inicials al Rosselló i l’Empordà, van ser derrotats per mar a les Illes Formigues, davant Roses. La flota catalana era comandada per Roger de Llúria, aquell nen que havia arribat a Catalunya formant part del seguici de Constança. Després arribà la pesta que perjudicà molt els francesos i la seva derrota final al coll de Panissars (30 de setembre-1 d’octubre de 1285).

Després d’aquestes victòries, el rei Pere considerà que l’actitud profrancesa del seu germà Jaume des del regne de Mallorca l’obligava a mirar de reincorporar les Illes als seus dominis; així que preparà una expedició que havia de comandar el seu primogènit Alfons i havia de salpar de Salou. El rei Pere emmalaltí i ja no va arribar a Salou: el seu metge, el cèlebre Arnau de Vilanova, no va poder fer res per evitar la seva mort la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285, quan l’expedició a Mallorca ja havia salpat. Fou enterrat al Monestir de Santes Creus, com ell volia. Deixava sis fills i filles legítims i vuit més extramatrimonials.

Encara li esperaven més tristeses a Constança, que seguia regnant a Sicília. Veié com el seu fill Alfons era proclamat rei de Catalunya-Aragó i el seu fill Jaume ho era de Sicília (1286), cosa que no agradà a Alfons, però Alfons II tant sols regnà sis anys i morí (1291-92) als 26 anys inesperadament sense haver-se casat. Constança des d’aleshores vestí l’hàbit de clarissa Les franciscanes femenines) en senyal de dol.

En el seu testament Alfons II deixà la successió a favor del seu germà Jaume i, com a representant d’aquest, la corona siciliana era exercida pel seu germà Frederic. Jaume II, conegut com el Just, va ser coronat rei de Catalunya-Aragó a Saragossa i Frederic ho fou de Sicília, tot i que el seu germà Jaume el considerava només un delegat seu. Les dissensions entre germans eren constants, esperonades per la intervenció del papa Bonifaci VIII. Contança intenta fer les paus amb el papa mitjançant una política matrimonial d’acostament a la casa d’Anjou i una vida de donacions i pràctiques religioses. En efecte l’any 1297, després d’una estada a Roma, Constança retorna finalment a Catalunya per assistir al casament de la seva filla Violant amb Robert de Nàpols i dos anys abans havia celebrat el matrimoni del seu fill Jaume II amb Blanca d’Anjou, filla de Carles II de Nàpols. Ambdós matrimonis són signes de reconciliació amb els Anjou i el papa. La filla Isabel es casà amb Dionís de Portugal (1288)i fou tan gran la seva fama de pietosa i d’obrar miracles que va ser canonitzada per l’església

Sense aconseguir posar una pau definitiva entre els seus fills, Constança ja no sortí de Catalunya i morí amb fama de santedat el 8 d’abril de 1302; fou enterrada al convent de Sant Francesc, al costat del seu fill Alfons. El cronista Ramon Muntaner l’elogia en la seva Crònica i el poeta Dante la recorda a la Divina Comèdia com «La buona Costansa».

Fonts bibliogràfiques:

Muntaner, Ramon(1927-1952).Crònica. Barcelona: Barcino

Desclot, Bernat (1971).«Llibre del rei en Pere». En: Les Quatre Grans Cròniques. Revisió del text, pròleg i notes per Ferran Soldevila. Barcelona: Barcino.

Soldevila, Ferran (1963). Història de Catalunya. Barcelona: Alpha.

Soldevila, Ferran (1965). Jaume I. Pere el Gran. Barcelona: Vicens-Vives.

Albertí, Elisenda (2007). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Barcelona: Albertí, editors.

Constança de Sicília i de Savoia, a càrrec de Montserrat Santmartí i Roset.