La comèdia humana.

Post date: Jan 14, 2018 7:08:23 PM

Acte primer. Comencem doncs.

• Per on comencem?
• A tu què et sembla… Pel principi.
• Ja m´ho pensava. Per on, si no?
• Què vols dir amb això? Aquest to no m´agrada, sents?
• Doncs t´aguantes. Només era una prova.
• Una prova de què?
• De què vols que sigui? De principis. Tu ets un home de principis.
• En això tens raó. Sóc home de principis. Quin problema hi ha?
• Només un: ets home de principis, però no de finals. No sé si m´explico: comences bé, però no acabes malament.
• No es pot tenir tot. Jo tinc principis; Els finals els deixo per tu.
• Doncs comencem pel final.
• No. M´hi nego en rodó. Començarem pel principi, com Déu mana.
• Ara pla, l´has dit grossa. Déu mana? Des de quan?
• Des de sempre. O sigui: des del principi.
• Quina mania amb el principi…!
• Sense principis no es va en lloc.
• I amb els principis, tampoc. Perquè, si no deixes els principis, es impossible que avancis o que canviïs de lloc. Comença, sis plau. Mou-te, d´una punyetera vegada.
• D´acord. Començo: Al principi era el Verb, la Paraula.
• (Ja hi tornem a ser…)
• Què has dit?
• No res. Ho deia per mi. Segueix.
• Al principi era el Verb, la Paraula. I la paraula es va fer home. I va posar la seva tenda entre nosaltres..
• Entre nosaltres? Entre nosaltres, no. Perquè no hi érem. Serà amb uns altres, que eren com nosaltres, però no érem nosaltres. I què més? On va posar la tenda, a part del que hem dit?
• El lloc no se sap. Potser en el desert.
• No. Perquè hi ha una cosa que tu no la saps.
• A què et refereixes?
• A la multa.
• LA MULTA? de quina multa parles?
• De la primera de tots. Perquè vegis que jo també tinc principis.
• Però què t´empatolles? Estem parlant del Verb?
• I de la tenda, no? Sobretot de la tenda. On la va aparcar? O saps o no ho saps?
• La veritat és que no. I se´m fa estrany que tu ho sàpigues.
• Lògic. Bonica manera de dir que jo no sé res, I que tu ho saps tot. Doncs, digues: On va parar la tenda, el Verb?
• Ja t´he dit que no ho sé. O m´ho dius ara, o no en parlem més.
• En zona blava, punyeta. Com que la va parar de nit, no s´hi va fixar. I a l´endemà, quan es va llevar, vet´ací que va veure un paper, penjat a l´entrada. El mira, i diu: No hi ha dret!
• I la va pagar?
• I tant! O la pagava o li confiscaven la tenda. La llei de l´embut.
• Em deixes parat.
• Com la tenda. I com el propi Verb, que es va quedar amb la paraula en la boca. Tot el va dir va ser: No hi ha dret! I va caure.
• Va caure?
• Home! A tu que et sembla.. Posa´t al seu lloc. La paraula arriba a la terra, se suposa que per dialogar, i li claven la primera multa de l´era cristiana. Què volies que fes? Va fer el que diu la Bíblia.
• La Bíblia diu moltes coses. Explica´t, sis plau.
• El que està dret, que miri de no caure. El verb estava dret. Com tothom que s´acaba de llevar. I va caure de l´ensurt que va tenir. Però res més. Suposo que es va aixecar.
• I tant que es va aixecar. I va predicar.
• En el desert?
• No, en la zona blava. Ara sóc jo, el que t´ha pescat. Estem en paus.
• Jo no ho diria així. Jo diria que hem fet les paus. Fer les paus és el que tothom hauria de fer. La pau s´ha de fer; Perquè sempre estem en guerra. I per això mateix, no estem mai en pau. Ni tampoc en paus, perquè sempre estem en deute. I això és bo recordar-ho, Perquè quan saldem un deute, seguim estan en deute amb algú altre. Ens devem els uns als altres.

Acte segon. Dels hosannes del diumenge de rams, als crits de crucifica´l del divendres sant hi van cinc dies.

No hi ha res que expliqui millor la versatilitat humana que aquests cinc dies. Això ens retrata. Aquí sí, que no hi valen excuses. Sabem molt poca cosa d´aquest cinc dies. Un espai de temps que ens pertany més a nosaltres que a Jesús. Entre l´hosanna i el crucifica´l, la diferència és tan brutal, que ens fa por de pensar-hi. Por, no és la paraula. Ens fa vergonya, això ja és més a prop de la realitat. Perquè som orgullosos, som creguts, i no suportem la nostra pròpia imatge, de geperuts.

Portem el gep a l´esquena. I no hi ha ni un sol geperut que es miri al mirall. Això vol dir, que ja s´hi ha mirat. I que amb una sola vegada n´ha tingut prou. I encara més: encara que volgués, tampoc podria, perquè, aquella primera vegada va trencar el mirall. I no cal esperar que en compri un de nou.

No em cansaré de dir-ho: els evangelis no parlen de Déu. Amb això no vull dir que Déu no s´esmenti. I tant, que s´esmenta. I de la millor manera, la més entenedora, la més càlida: Déu és Pare. Abbá!

Pare Nostre, Pare de tots. Amb això en fem prou. Perquè, en realitat, és la clau de tot. De la nostra relació amb Déu, i de la relació amb els altres. Amb Jesús com a referent. Jesús insisteix més en la nostra relació que amb Déu mateix. En els evangelis no hi ha teologia. No hi ha especulació sobre els atributs de Déu. De l´existència, ni tan sols en parla. En part, perquè es dóna per suposada.I en part, perquè no se´n treu res. Si Déu no intervé en les coses humanes, quina importància pot tenir que existeixi o no existeixi. Tan si existeix com no, el resultat seria el mateix. Perquè, com que no intervé, ni és demostrable, som allà mateix.

El que de debò importa, no és Déu, sinó l´IDEA DE DÉU.

L´idea de Déu és tan antiga com l´home. Forma part del nostre ADN. L´idea de Déu no demostra l´existència de Déu. Demostra una necessitat de l´home. L´home és religiós, de la mateixa manera que és sociable. Es relaciona, crea vincles i viu en societat. És igualment cert que Déu no intervé en les coses humanes, com cert és que l´idea de Déu és operativa en la vida dels homes. L´idea, no Déu.Jesús ens ensenya a estar atents amb l´idea, cosa que nosaltres no fem. Entre l´home i l´idea de Déu no hi ha intermediaris. Entre l´home i Déu, en canvi, sí. I això és un frau. És el que fa de la religió una font de contínues discòrdies. Un poder disfressat. Cap d´aquestes coses no es troben en Jesús. En canvi, l´idea de Déu és sempre present i operativa. De tal manera que es regira contra la religió establerta. Contra la religió del Temple i el seus sacerdots. Hi ha poques coses més clares que aquesta en els evangelis. I ens resistim a assumir-la. Perquè la nostra idea de Déu no és la de Jesús.

Volent anar a Déu, quedem atrapats en els seus representants. I d´aquí no no es passa. És un càstig ben merescut. Per la nostra arrogància. A Déu ningú no l´ha vist.