Conceptes clars: La qüestió humana

Al final de la seva vida, Unamuno escrivia:

• Cada dia crec menys en la qüestió social, en la qüestió política, en la qüestió moral o en qualsevol altra qüestió que la gent s’hagi inventat per tal de no haver d’encarar -resoltament- la única qüestió real que existeix: la qüestió humana. Mentre no encarem aquesta qüestió, tot el que estem fent -ara i aquí- no és sinó fer soroll i més soroll, per tal d’ofegar el crit de la qüestió pendent, que reclama la nostra atenció.

Al final, la qüestió humana és la única que compta.

Si al final, la qüestió humana, és la única que compta, això vol dir que, des del principi, és la qüestió més a tenir en compte. És així?

• Per desgràcia, no. La qüestió humana no se sol tenir en compte.

No tenir en compte la qüestió humana és no tenir en compte el que tenim en comú tots els humans: La igualtat, la llibertat i la fraternitat.

• La igualtat: la dignitat de les persones no té preu. Totes les persones tenim la mateixa dignitat. Aquesta idea, que ja existia en l’Antiguitat, va quedar reforçada pel misteri cristià de l’Encarnació. Déu es fa home i eleva la dignitat de la naturalesa humana. La naturalesa humana és la mateixa en totes les persones de tots els temps, siguin homes o dones. Les diferències de gènere no són motiu per dispensar un tracte desigual. El respecte és un tribut a la dignitat de les persones, que ens iguala més, que no ens separen les qualitats externes o les coses adquirides, siguin del caràcter que siguin.
• La Igualtat de la dignitat humana és el fonament de la igualtat de drets. Tots tenim els mateixos drets davant la llei. Aquesta igualtat és el fonament de la democràcia. La democràcia és el govern del poble, perquè els governants els escull el poble. Cada ciutadà un vot. I una veu, en el Parlament, l’orgue responsable de legislar, o sigui: de dictar lleis que regulin la convivència i facilitin la igualtat d’oportunitats. La igualtat, doncs, és present en tot l’afer polític.
• La llibertat és un bé inherent a la persona. Forma part de la seva naturalesa humana. La privació de llibertat és un càstig terrible: el més dolorós per a qualsevol persona. S’aplica a les persones que delinqueixen. Els que infringeixen la llei. I s’aplica segons la gravetat de la infracció.
• En aquest punt, tant les lleis humanes com les que anomenem divines coincideixen, no al cent per cent, perquè la religió s’atorga a si mateixa privilegis que creen desigualtats innecessàries.
• Atès que, sense llibertat no hi ha mèrit, ni culpa, ni pecat...Sembla que la religió hauria de vetllar -sobretot- perquè la llibertat humana fos sempre respectada. La història, tanmateix, ens demostra que no és així. En aquests casos -que no són ni han sigut pocs- la religió fa més nosa que servei. S’allunya -i ens allunya- de la qüestió humana, que és la única que interessa, la única que mereix la nostra atenció.
• La religió s’enganya i ens enganya quan dona prioritat a Déu. En realitat, no la dona a Déu, que no la necessita, sinó als seus -soi dissant- representants. Déu no té representants (la sola idea és una ofensa a la seva omnipotència).
• No hi ha cap passatge de les escriptures que avali la idea dels representants de Déu. Déu no té representants. Déu té fills. Els anomenats sacerdots no són representants de Déu, sinó ministres del culte, que ja existien abans de Crist. El propi Crist -l’Ungit- ens ensenyà que Déu és Pare. Vol ser tingut i honrat com a Pare. Un Pare-Creador, que ha creat l’home i la dona, amb la mateixa dignitat, i amb el gran do de la llibertat. Déu ens ha fet lliures. I en això, també ha respectat la igualtat de la dignitat essencial de les persones. Totes tenim la mateixa dignitat i la mateixa llibertat.
• L’Estat (i també el Papat) traeix la seva finalitat quan priva els ciutadans de la seva dignitat primigènia, i de la seva llibertat inherent al fet de ser persona. Trair la seva finalitat és el que entenem per prevaricar. L’Estat és el guardià dels nostres drets. I el Papa, el Cap que ha de vetllar per la fraternitat de les comunitats cristianes. Església (del grec ecclesia) vol dir comunitat. En cada comunitat (i en cada església) hi ha tota l’Església. Fomentar la igualtat de drets i la llibertat del creient hauria de ser la gran tasca de la Institució eclesial.
• Fraternitat: L’home és un ésser sociable per naturalesa. Tendeix a relacionar-se, a agrupar-se i a organitzar-se. La fraternitat és la millor manera d’assolir el grau més alt de sociabilitat. És elevar la tendència natural a associar-se i a relacionar-se a un ideal de vida. Jesús, en aquest aspecte, va ser un Mestre per a tota la Humanitat. No es va cansar mai de predicar l’amor al proïsme. “Estima el pròxim com a tu mateix”. El pròxim és l’altre...I l’altre té la mateixa dignitat que tu i que tots. El que no té .ni ha tingut- són les mateixes oportunitats. O sigui que, els pobres i els marginats són víctimes de la desigualtat. Els pobres, com bé diu el bisbe Casaldàliga, no ho són per gust ni per opció. En realitat, no són pobres sinó empobrits, víctimes de la poca estima que ens mereix la qüestió humana, l’única que val la pena de tenir sempre present.

----------------------------------------------------------------------------------------------------

”Tots els camins duen a Roma, però només un ens porta a Betlem”.

- “Res no està acabat, mentre queda quelcom per fer”.- Ens enganyem quan pensem que hem trobat la pedra filosofal. Hi ha -això sí- algunes màximes que tenen el valor de pedres filosofals. Per exemple:

- Nihil est qui nihil amat (“Res no val qui res no estima”)

- “Ens han educat en els dogmes.- La realitat la determinen els verbs.- Els dogmes són substantius.- Els verbs poden ser transitius, intransitius, reflexius, impersonals i es poden conjugar en passiva.- La tolerància té el seu niu -i els seus ous, que es van incubant- en els verbs.

----------------------------------------------------------------------------------------------------

La qüestió humana -en versió religiosa- és l’Encarnació. Déu es fa home per ensenyar-nos a viure d’acord amb la dignitat humana. Predica el regne de Déu i la seva justícia.- La justícia de Déu és la justícia del Pare: estima per igual tots els seus fills, però reparteix la seva herència respectant les lleis que afavoreixen el primogènit. Els pares -avui dia- han fet més que ningú -més que l’Estat i que l’Església- per millorar les possibilitats dels fills discapacitats.

Com més humans, més sants.-

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Vostre Jaume