ELS PECATS CAPITALS Conceptes clars (14)

Post date: May 29, 2017 1:40:09 PM

Els pecats capitals formen part de la nostra tradició moral i espiritual.

Tothom sap que són set, però la majoria de nosaltres tindria treballs a citar-los de memòria. I això no obstant, aquesta nostra mancança ni tan sols és pecat. Quins són els pecats capitals i per què se’n diuen capitals? Són els següents:

• Supèrbia, avarícia, luxúria, enveja, gola, còlera i peresa.
• Se’n diuen “capitals”, no en virtut de la seva gravetat, sinó perquè se’ls considera caps de llista . Capital ve del llatí “caput”, que vol dir “cap”.- Són, doncs, pecats que porten cua.- Dels pecats capitals en venen d’altres, derivats d’aquests.- Nota: no són, doncs, com deia aquell, els pecats que es cometen a les grans capitals. No és això. Si bé és veritat que, en les grans capitals, atès que hi ha de tot, també hi ha més oportunitats de pecar. Però compte!, perquè aquest argument és el mateix de “Terra Baixa”, d’Àngel Guimerà.- En Manelic fa vida de pastor a la muntanya, i per això sol ja se’l considera “millor” que la gent que viu a la Terra Baixa, molt més poblada que l’alta muntanya. Hi ha molt de mite en aquesta concepció del món.

LA LLISTA dels 7 pecats capitals prové del Papa Sant Gregori, anomenat El Magne.- (540-604). El Papa Gregori ha passat a la història com l’arquitecte del Papat medieval.- Va ser Papa durant 14 anys (des del 590 fins a la seva mort, 604).- Està considerat com un eminent teòleg, un gran administrador i (atenció!) un reformador social, litúrgic i moral. -

Com a reformador social va aplicar les idees de Sant Agustí (plasmades a “La ciutat de Déu”) a la societat civil. Amb la qual cosa va posar els fonaments del que avui entenem per Cristiandat (l’aliança entre l’espasa i la creu, entre el poder civil i el religiós, en benefici d’aquest últim; l’autoritat civil o secular ha d’estar sotmesa a l’autoritat religiosa.- I així va ser durant segles i segles.- Fins al règim de Franco i dels últims dictadors de la història).

Com a reformador litúrgic va ser un gran impulsor de la vida monàstica, a la qual ell pertanyia.- Mai no va deixar de ser monjo.- Va impulsar i imposar el cant gregorià, i va fundar 7 monestirs.- Nota: es veu que el número 7 exercia en ell un poder d’atracció evident.- 7 dies de la setmana.- 7 plagues d’Egipte.- 7 sagraments.- 7 monestirs fundats per ell.- 7 pecats capitals.- (Joc de cartes preferit: 7 i mig, imagino).

Com a reformador moral va ser més pràctic que especulatiu. En això va demostrar ser un bon romà (de fet va néixer a Roma) i un bon fill de Sant Benet i la seva magnífica regla (de fet va ser sempre un Papa monjo). Tingut per teòleg eminent, va ser més “pastoralista” que teòleg. Se’l considera l’últim doctor de l’Església llatina. No va ser tan profund com els Pares capadocis, ni tampoc tan humanista com els Papes anteriors a la reforma luterana, però va tenir una gran influència en el seu temps i en el futur de l’Església, per la seva atenció a la vida monàstica, a la formació del clericat, a la reforma de la missa i a l’educació del poble creient, educant-lo en els primers canvis litúrgics de la missa i ensenyant el cant gregorià al poble.

Gràcies a ell (i potser a desgrat seu), els Estats Pontificis van començar a tenir cara i ulls, i vida pròpia. Déu n’hi do per un Papa del segle sisè! Va saber aprofitar la tradició i al mateix temps va ser un “reformador” O sigui que ni Joan Pau II ni Benet XVI tenen excusa… Podien haver tirat endavant la reforma conciliar sense trencar amb la tradició. No haurien sigut els primers. Sant Gregori Magne els va precedir.

RENOVACIÓ DELS PECATS CAPITALS.

Ja seria hora que aquesta renovació es dugués a terme. Altrament, els Papes poden ser acusats del pecat capital de peresa. I cada pecat capital porta darrere seu altres pecats. Per tant, que ningú s’escandalitzi si dic que els pecats capitals són, avui per avui, els de la jerarquia i, en especial, els de la Cúria Romana. Els tenen tots. I són, a més, els responsables de la confusió entre pecat i delicte. El 70% dels escàndols de pederàstia arrenquen d’aquesta confusió, mantinguda per la supèrbia que implica una Església entesa com una societat perfecta de desiguals.- Per una banda el Papa, els bisbes i els clergues o religiosos, i per l’altra el poble i la societat civil.

PECAT I DELICTE.- Pecat és el nom religiós que donem a la culpa El pecat és una ofensa a Déu, per haver transgredit algun dels seus manaments. Però hi ha un problema: si Déu no existeix, tampoc poden existir els pecats (pròpiament dits). Els creients mai no tenim en compte aquesta hipòtesi, que no és menys hipòtesi que l’existència de Déu que donem per demostrada. I demostrada no ho ha estat mai.

Si Déu no existís - deia Dostoievski- tot estaria permès. Fals. Donar-lo per existent no ens ha impedit dur a terme tota mena de barbaritats (en el seu nom o en la seva defensa).Pensem en les Croades i en la Inquisició. L’Església tot ho santifica, posant l’adjectiu “sant” davant del substantiu. I llestos! Doncs bé: això és un pecat de supèrbia. L’excés de castedat pot portar a la luxúria. - La manca de retribució dels clergues pot fomentar l’avarícia. L’afany de fer carrera en l’Església comporta l’enveja. - L’abstinència carnal té com a principal corol.lari la gola.- El fet mateix del “sacerdoci” i de la “crida de Déu” (la vocació) dóna peu a molts clergues a ser autoritaris. En diuen la santa còlera (o la Santa Ira), però no deixa de ser un (sant) pecat capital. Finalment, la peresa o la mandra és present sempre que es tracta de renovar-se o reformar-se. D’aquí va venir el parcial fracàs del Vaticà II. Els del “morro fort” són, en el fons, uns peresosos, que invoquen la tradició. I la peresa què és, si no una tradició eclesiàstica de les més arrelades? (Recordeu el proverbial: aixequem-nos i aneu-hi! ) (Pobres seglars i pobres filles de Maria de tot el món…!)

LA POSTA AL DIA DELS “PECATS CAPITALS”

Comença a ser hora de renovar la llista dels 7 pecats capitals, Penseu que la llista és del segle sisè! Ha plogut molt d’aleshores ençà…!

Heus aquí alguns suggeriments:

En lloc de “supèrbia”, egoisme.- Segons Kant i altres filòsofs és el fonament de tot mal. En la religió cristiana, que postula l’amor al pròxim, hauria de ser el primer dels pecats capitals.

El segon podria ser la crueltat.- O sigui: fer patir; causar patiment. És un pecat contra la compassió; contra la dolcesa, la tolerància i la comprensió. És una manca d’humanitat. Cal reivindicar el sentit humanitari com una virtut, necessària per a la convivència. El Papa Francesc, en l’encíclica Lodato Si, ha fet extensiva aquesta virtut -la humanitat- als animals i a les plantes: al planeta sencer, la nostra casa.

El tercer podria ser la covardia. Perquè, sense valentia, cap virtut no és possible; ni tampoc cap bé. La covardia és una forma d’egoisme davant del perill. Ningú no es mulla, a pesar de veure les injustícies que es cometen a diari. Observeu les cartes al director dels principals rotatius. Hi ha cartes molt valentes. Cal denunciar fins i tot les falses informacions de la premsa. Penseu que una cosa és l’opinió pública, i l’altra l’opinió publicada. (Aquest tema, per desgràcia, el conec de prop). Darrere de l’holocaust jueu, hi hagué un exèrcit de buròcrates covards. Llegiu Hannah Harendt (“Eichman a Jerusalem”, per exemple) i entendreu el concepte de la Banalitat del Mal. - La crueltat no és tan freqüent com sembla.- L’egoisme covard sol ser la regla.

El quart, podria ser “la mala fe”.- Abunda molt més del que pensem. I abunda, també, en el món religiós. En l’Església,per exemple. Les persones de mala fe sempre troben una excusa per justificar els seus actes. Menteixen per ocultar les seves mancances o els seus errors. En els delictes de sang, la mala fe ve fomentada pels lletrats d’ofici. No pot ser casual que tots els criminals diguin, davant del jutge, que el dia d’autos anaven drogats o beguts. O bé (aquesta és una altra) que sentien veus. El cas és fugir d’estudi. Com si no fóssim lliures. I resulta que vivim en societats democràtiques, que són lliures per definició. Abusar dels drets i les llibertats també és mala fe.

El cinquè podria ser “la mentida” (o qualsevol forma d’engany). Vivim en una societat en la qual la mentida sol ser lucrativa. Mentim per ocultar la culpa, o per justificar els nostres errors, o per atribuir-nos mèrits que no tenim. En l’Església, hi ha jerarques que menteixen per defensar la veritat. (Quina veritat? La seva, que els avergonyeix)

El sisè podria ser la “suficiència”, o el ser pagat d’un mateix, que porta de dret al fanatisme. Fanatisme en qualsevol dels àmbits. El meu club és el millor perquè és el meu. I la meva religió la vertadera perquè és la meva. I tu el més imbecil perquè no et mires al mirall...Capullo!

El setè podria ser la indolència. És més que la peresa. És “passar de tot” i creure’s un heroi o creure’s neutral. Neutral? No. Estúpid, sí.

Vostre, Jaume