Embedded Files
AQUÍ CAIC I ALLÀ M’AIXECO I TAMBÉ LA SALVE DE LA RAMBLA
La norma segons la qual
“aquí caic i allà m’aixeco”,
per molta gent que la digui
o molta més se la cregui,
a mi no em sembla que sigui
una norma raonable.
No és gens difícil de veure
que aquesta forma de viure
que per alguns és estable,
per altres que la practiquen,
si són vius, és de miracle.
Quan algú accepta caure
dóna per descomptat
que aixecar-se serà fàcil,
i això és el que no se sap
ni tampoc es pot saber
fins després d’haver caigut
tantes vegades que calgui,
i ni així pot dir segur
que aixecar-se sigui fàcil.
Perquè la caiguda real
mai sol ser del tot igual
a cap caiguda semblant,
i és això que fa que el caure
resulti tan estressant.
Penso que és molt millor
tenir per norma de vida
“si no caic ni aquí ni allà”
segur que m’he alliberat
del deure que tots tenim
d’aixecar-nos de seguida,
com si res no hagués passat,
o sigui que quan queiem
a sobre dissimulem
que hem tingut una caiguda.
Per què, doncs, pregunto jo
hem de trobar ben parida
aquesta norma de vida
“d’aquí caic i allà m’aixeco”
que ni tan sols ens engresca.
Apa, doncs, fem-li la llesca
i centrem-nos en no caure
que és la manera de viure
més segura que no pas
“aquí caic i allà m’aixeco”
que s’ha de ser molt fabàs,
per pensar que això funciona.
Adéu siau amics meus,
que la vida us sigui bona.
Jaume.
LA “SALVE” DE LA RAMBLA.
Salve!, Rambla de les flors! (Al.lelu-u-ia)
De les flors de tots colors, (A-le-lu-Al.le-lu-ia)
del desig de ser millors ( bis )
i no ser mai els pitjors. ( bis )
És la Salve del carrer,
cantada per gent de bé.
D’un bé que és el de tothom,
un bé que no té ni nom.
Salve Rambla de les flors,
i de tots els lluitadors,
que lluiten contra les pors,
i altres mals no pas menors.
És la Salve d’un País,
que no vol un viure gris.
Vol un viure dreturer,
i alegre com l’ametller.
Salve del bon ciutadà,
del primer al tocatardà.
De Llevant fins a Ponent,
Salve de la bona gent!
Vostre Jaume.
Google Sites
Report abuse