CONTRA LA TORTURA.
Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara sigui precís oposar-se a la tortura. M’hi obliga el fet que -segons els informes d’Amnistia Internacional- encara queden una seixantena de governs que practiquen la tortura. Entre aquests hi ha el Brasil. I no vull pensar què pot succeir -en endavant- després de la victòria electoral de l’extrema dreta radical, no vull ni pensar-ho.
Justament, el bisbe Pere Casaldàliga es va donar a conèixer quan va intervenir en un cas de tortura a una pobra dona, que, a l’interior de la comissaria de policia, cridava desesperada. El bisbe Pere, amb el seu acompanyant, Bosco, va entrar i va plantar cara als policies. A partir d’aquí, la policia li va declarar la guerra.
He parlat del Brasil, però em pregunto si el govern espanyol no hauria de figurar en la llista dels països que torturen. La privació de llibertat dels nostres “presos polítics”, ¿Què és, si no una llarga, inacabable tortura psicològica?
El discurs que el torturador pretén extreure del torturat és la seva rendició: la negació absoluta i radical de la seva condició de persona lliure. A base de causar sofriment en el cos, el torturador persegueix la fractura entre el cos i l’ànima, esquerdar la resistència de la psique, i convertir la persona en un ninot. Un ninot que està desitjant morir.
He llegit fa un moment -per preparar l’article- el testimoni de Frei Beneto, un frare dominic, nascut a Bello Horizonte (Brasil, 1944), molt estimat de le gent, que va ser torturat fins a embogir. Va morir a causa de les tortures successives, l’any 1974. Queden els seus escrits, que, de quan en quan, rellegeixo. No oblido mai el Brasil, perquè no puc -ni vull- oblidar el fillol, mort a ganivetades. Encara ara, a les nits, quan em desperto, cosa que succeeix cada nit, qualsevol soroll que sento em fa estar a l’aguait, fins que em tranquil.litzo (no sense abans, en molts casos, donar una volta pel pis, descalç, per comprovar si tot està en ordre. Això és així, perquè sé que l’Eloi ja gaudeix de sortides de fi de setmana. Ha sigut vist per Blanes. I penso que mai deixaré de ser -per ell- el testimoni presencial del crim més incòmode que existeix. El crim, pel fet d’haver tingut lloc en el domicili d’un capellà, no va ser tractat en la seva gravetat intrínseca, sinó de forma atenuada i no ajustada als fets reals, cosa que el propi Eloi va ser el primer a celebrar.- Perdó per aquest “excursus” personal, però res millor que la pròpia experiència, per modesta que sigui, per parlar amb propietat d’un tema, sense quedar-se en la pura especulació).
Aquesta setmana hem recordat els difunts. És la millor manera de mantenir-los a prop nostre, com si visquessin. El mateix dic dels desapareguts. I que consti que, en certa manera, desapareguts ho són també els empresonats per motius polítics. Som un país petit i ens necessitem tots, els uns als altres. Els presos polítics -com se’ls anomena- haurien de ser al carrer.
Països com Xile i Argentina han sabut fer la catarsi dels seus respectius dictadors, millor que els espanyols, que fan el ploricó pel trasllat de les despulles del general Franco, dictador com Pinochet i els militars argentins. Prou d’aquest color! Vergonya ens hauria de fer! Més respecte del que ha tingut, Franco, no crec que l’hagi tingut cap altre dictador. Els morts que ell va fer matar, i els torturats i desapareguts mereixen un respecte que no se’ls ha tingut fins fa poc. No pot ser que -vencedors i vençuts- estiguin en el mateix panteó. Prou comèdia!
La Tortura ja va ser condemnada per Lactanci en el segle IV. Tertul.lià, també la va condemnar. Sant Agustí - a La ciutat de Déu- també, però amb arguments febles. Més contundent va ser Sant Tomàs d’Aquino (s. XIII). Però -lamentablement- va ser tolerada per Innocenci I (s. IV) i per Innocenci IV (s. XIII). Tanmateix, la gran xacra és la Inquisició i el dominic Torquemada, el nom del qual crema (és ja una cremada).
Vostre: Jaume.