AL CAIRE DE L’ACTUALITAT.

1.- Descansi en pau el petit Julen.

Des del meu domicili, on visc confinat -per voluntat del bisbe i per la malaltia que arrossego- reflexiono sobre les notícies d’actualitat, aplicant a les notícies els valors cristians.

Per una banda, em commouen les mostres de solidaritat als pares del petit Julen. Per l’altra, m’adono que vivim sota la dictadura dels mitjans. Només existeix allò que la televisió vol que existeixi, o sigui: allò que ens mostra. Han guardat pel final la lògica dels fets. Era evident que el nen no podia sortir viu de la desgràcia, però fins avui no s’ha dit clarament que havia sofert una caiguda lliure de 70 metres, entre roques, rocs i runa. No estava enterrat en vida, sinó mort per les ferides rebudes en el crani i altres parts vitals del cos. I enterrat sota la runa que la mateixa caiguda provocava.

2.- No és la fe que mou muntanyes, com se sol dir. En mou més l’esperança, que és l’última cosa que es perd. Els miners han fet un treball excel.lent, però he vist tristesa en les seves cares. No estaven per aplaudiments. Imagino que, més d’un devia pensar:

• Ja voldríem nosaltres trobar -quan la necessitem- una solidaritat semblant a la que tenim.

3.- Com donant la raó als miners, arriba des del Brasil la notícia del desbordament d’una presa en una zona minera. Impossible saber -de moment- el nombre de víctimes de la terrible inundació d’aigua i fang. Impressionants les imatges dels primers rescats.

4.- Avui m’assabento -per la tele- que en la zona on el petit Julen ha trobat la mort existeixen més de 1.000 pous il.legals, semblants al pou per on va caure Julien. Pous il.legals, mal segellats o mal tapats. Zona perillosa, per tant.

5.- Els comentaris sobre possibles responsables d’aquesta situació irregular, no em tranquil.litzen. Em recorden les Escriptures:

• Calia que un home morís perquè es complís el que estava escrit.

“Flac consol -penso- per Maria, mare de Jesús i pels seus germans, que els tenia. El Jesús històric segueix enterrat sota un munt de runes”

6.- Sol, en el meu domicili, m’arriben notícies inquietants. El botxí del fillol ha sigut vist per Blanes diverses vegades. Atès que el judici va estar farcit d’irregularitats, ignoro el sentit d’aquests permisos. En principi avalen la meva teoria, expressada per escrit al jutge de l’Audiència, quan tot havia acabat: “Em temo -li vaig dir- que el crim -que, en principi, havien de ser dos- haurà servit perquè el botxí recuperi la seva família, que l’havia denunciat per maltractaments.

7.- El “Punt-Avui” només va dedicar tres ratlles als antecedents penals del botxí del fillol, i ni una de sola a l’informe del forense, que -només de llegir-lo- talla la respiració. En la sentència final no es diu res de la premeditació. I això no obstant, hi ha pocs casos, en què la premeditació sigui tan clara com en aquest. Va venir, va observar i se n’anà a comprar un ganivet enorme, que duia en una bossa de plàstic blanc. Va ser el detall que em va cridar l’atenció i em mantingué a l’aguait. Aquest detall va ser ignorat per l’advocat defensor, Manel Mir, que, no fa gaire, vaig poder saber que no era d’ofici, sinó pagat...per qui? Tampoc era d’ofici l’advocat Pararols, que, quan va intervenir ja estava inhabilitat. Precisament per això, va deixar el cas en mans de Mir. O sigui: en mans del “Punt-Avui” i de la Tura Soler.

8.- S’acosta els judici dels nostres presos polítics. He pogut saber la defensa que han preparat els seus advocats. No sé si podran sortir-se’n airosos. Tan de bo! Perquè els nostres presos polítics ja han estat jutjats pels mitjans contraris a Catalunya. Qui els compensarà dels danys i perjudicis rebuts?

9.- S’entén que Jesús no es referís només al Regne de Déu, sinó al Regne de Déu i la seva justícia, sense la qual no hi ha regne de Déu que valgui.

10.- La necessitat de justícia explica la fe dels homes en el Judici Final. No hi crec. La vida present pot i ha de ser més justa, perquè no sabem res d’una altra vida. Aquests conceptes han envellit sols. El concili del Papa Joan va posar els fonaments d’una Església renovada, en la qual la jerarquia és servei. Jesús no era sacerdot. S’invoca el sacerdoci i la seva grandesa per justificar el celibat, que, en definitiva, és submissió a la Institució. Una Institució que, entretant, no aprofita els mitjans de què disposa -ràdio, premsa, i TV.- per ser el gran referent de l’actualitat.

Vostre Jaume