HOMENATGE A JOAN XXIII

HOMENATGE A JOAN XXIII

No és sense motiu que escric el present homenatge a Joan XXIII, sinó perquè sóc conscient que el pas dels anys erosiona els records i també les conviccions. Els amics i els feligresos saben prou bé que Joan XXIII és el meu Papa de referència. També ho sabien la Tura Soler, el bisbe Pardo i el seu vicari general, Lluís Sunyer, estranyament lligats a la mort del meu fillol, pel profit que en van treure en funció de les seves respectives fílias i fòbies.

La Tura Soler, per exemple, es va burlar públicament del meu sentiment filial envers Joan XXIII. Mossèn Jaume R. -va escriure- es “proclama fill i hereu de Joan XXIII i del Vaticà II”. De qui, si no?

• Vaig ser ordenat capellà l’any 1962 i enviat a Roma a finals de setembre del mateix any. Per a mi, arribar a Roma en vigílies de l’inici del concili va ser tota una revelació. M’explico:

La Roma del 1962 estava envaïda per 2.540 bisbes de 113 països diferents. I qui diu bisbes, diu també cardenals, patriarques, teòlegs i observadors convidats de les esglésies separades de Roma.

L’espectacle del dia 11 d’octubre -dia de la inauguració del concili- em va impactar d’una manera especial. Durant més d’una hora, un riu de mitres blanques va desfilar des de la “porta de bronze” -la porta del Palau Apostòlic, residència oficial dels Papes-, fins a l’entrada de la basílica de Sant Pere, on tot estava ja disposat pel concili. La nau central havia sigut transformada en Aula conciliar. Una Aula en el ple sentit de la paraula, esglaonada com les aules de la Universitat Gregoriana on jo m’havia matriculat per fer els estudis superiors de teologia dogmàtica que el bisbe Cartanyà -el bisbe que m’havia ordenat- m’havia encomanat. Jo, com és lògic, n’estava cofoi. Però, així i tot li vaig preguntar -tímidament- si, en lloc de teologia, no podia estudiar literatura. El bisbe Cartanyà em va dir, després de rumiar-s’ho uns segons: -”Saps què, xiquet -el bisbe Cartanyà era tarragoní-, primer fes teologia i després ja en parlarem”.

Ja no en vam poder tornar a parlar. El bisbe Cartanyà va morir mentre jo era a Roma. Ell no va poder assistir al concili per raons de salut. Durant la meva estada a Roma, doncs, em vaig quedar orfe de bisbe. Més tard, però, vaig saber que el bisbe auxiliar de Barcelona, Dr. Narcís Jubany -fill de Santa Coloma de Farners- havia estat nomenat bisbe de Girona in pectore, la qual cosa vol dir que seria el nou bisbe de Girona quan li fos possible prendre possessió del càrrec; entretant, ell era a Roma. I com que un servidor també hi era, el vaig anar a trobar per posar-me a la seva disposició. Recordo molt bé aquell primer encontre:

• Què penses fer?, em va preguntar el bisbe Jubany.
• En principi -li vaig contestar- pensava fer el doctorat. Això vol dir un any més a Roma. Però faré el que vostè em digui. Ara, el meu bisbe és vostè.

La seva resposta va ser que preferia que tornés a Girona. I la raó que va esgrimir és aquesta:

• Malgrat que sóc gironí de naixença, no conec la diòcesi. A mi em faries un favor si tornaves a Girona. Tu has viscut de prop la primera sessió del concili. A Girona necessito capellans com tu que sàpiguen valorar la reforma conciliar.
• Ja hi pot comptar, li vaig dir.

Així és com vaig renunciar a fer el doctorat, per amor al concili i per amor a Joan XXIII, que, en això dels destins, va ser sempre exemplar. Va acceptar, en cada moment, el destí que la Providència va posar en les seves mans. Per a mi, doncs, Joan XXIII era el gran referent per sentir-me realitzat com a capellà. I Déu sap l’interès que vaig posar en la reforma del col.legi del Collell, quan, al cap d’un parell d’anys -i després d’una visita pastoral de dos o tres dies del bisbe Jubany al Collell- se’m va donar la responsabilitat de dirigir el Collell. Parlo de “responsabilitat”, no de càrrecs ni d’honors, perquè no és així com ho vaig viure, sinó com una “responsabilitat”, que és el que realment era.

Responsabilitat compartida, perquè en aquells anys -els anys 60- que, alguns, ara, pretenen que van ser anys confusos, el bisbe Jubany em va donar l’oportunitat de triar un equip de col.laboradors. Per a mi, és una satisfacció molt gran que -alguns d’aquells col.laboradors, malgrat que avui són capellans secularitzats- siguin part de la llista d’amics que reben el meus articles setmanals. Mai no ha sigut per mi un obstacle la secularització dels capellans, a l’hora de tractar-los o de valorar els seus mèrits, perquè la secularització és un dret de tot capellà, i com a tal crea un deure en les altres persones. Com a mínim, el deure de respectar la seva lliure decisió. No puc dir el mateix del bisbe F. Pardo ni del seu vicari general, que, almenys en el meu cas, he comprovat que se serveixen de la secularització com d’un càstig o com una imposició no volguda.

Pel que fa a la Tura Soler, el que més lamento és la seva desinformació. Jo mai no he proclamat -com ella afirmava en els seus articles en contra meva- la meva filiació respecte al concili o respecte a Joan XXIII. Per a mi, no és això. Jo puc proclamar que sóc del Barça perquè és així, i perquè ho he triat. Però sóc fill del concili perquè vaig ser ordenat i enviat a Roma el mateix any de la inauguració del concili. Me’n sento fill -i que sigui per molts anys- perquè l’he viscut i perquè el concili va venir per quedar-se. Vill dir que la seva doctrina i el seu esperit són vigents, i ho seguiran sent fins que no hi hagi un nou concili que desmenteixi o simplement esmeni el Vaticà II.

El que hi ha hagut -i encara cueja- és un restauracionisme imposat, per la llei de l’embut. La llei de l’embut consisteix en el poder omnímode dels Papes, no d’un o de dos, sinó de tots, la qual cosa ens porta a considerar el gran mèrit de Joan XXIII. Aquest va consistir en trobar la manera de contrarrestar el poder absolut del Papa en l’Església convocant una Assamblea de bisbes en el ple sentit del terme. o sigui: reunió de persones convocades per tal de tenir veu i vot en relació als problemes que l’Assemblea tingui a bé de tractar. Els partidaris de la reforma van ser majoria, en tots els temes tractats. La confusió va venir quan Joan Pau II, amb l’ajuda de Ratzinger, van fer cas omís del vot majoritari i van tirar pel dret. No sense abans portar a terme una política en l’elecció de bisbes -afins i addictes a Joan Pau II- i en l’eliminació dels teòlegs més directament vinculats al Vaticà II.

Conclusió: Els que fan de l’Església el seu déu, un dia es trobaran que la Institució que segueixen no l’entén ni Déu.

Vostre: Jaume.