1.- Què diria, avui, Salvador Espriu?

M’he fet aquesta pregunta pensant en l’Assaig de Càntic en el Temple, del nostre poeta de “Sinera” (Arenys de Mar). Què diria, avui, vigília del primer aniversari de l’1 d’octubre, l’autor de La pell de brau, què diria?

Guardo com una relíquia l’edició de l’Obra Poètica de Salvador Espriu, de l’any 1963, a càrrec de Santiago Albertí.

Nota: Casualment l’editor de Més que un crim,que ja coneixeu, també es diu Albertí, de primer cognom. L’editorial es diu “Gregal”.

L’ Assaig de Càntic en el Temple, en l’edició que esmento, està traduït a 14 idiomes. És el poema que encapçala el recull de la seva Obra Poètica, però no el primer poema que va escriure. Suposo que, si està en primera pàgina, és pel ressò que va tenir. Dubto que hi hagi cap més poema escrit en català que disposi de tantes traduccions a altres llengües.

2.- Contingut del poema.

Faig meves les paraules de Joan Fuster -el més agut i savi dels nostres assagistes- en la seva magnífica Introducció a la Poesia de Salvador Espriu, que he tornat a llegir -per enèsima vegada- per poder viure en silenci i solitud el primer aniversari de l’1 d’octubre (de 2017).

El primer que m’ha vingut al cap és el poema de l’Espriu (que he esmentat). Parlo de “contingut” (entre cometes), perquè, d’acord amb Joan Fuster, en els poemes de l’Espriu, la distinció entre fons i forma no hi té cabuda. Cada poema és un tot, és un lament, un crit de dolor que t’arriba al cor. Fet aquest aclariment, passo a parlar del contingut del seu Assaig de Càntic en el Temple.

• El poeta se sent cansat de la seva (atenció als adjectius!) covarda, vella, tan salvatge terra… I tot seguit expressa el seu desig vehement d’anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.
• Però no ho fa. No se’n va nord enllà. Per què no se’n va?

Resposta: Perquè els seus germans de la congregació li ho retreurien. Dirien: “Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que deixa el seu indret”.

Tot seguit sospesa els avantatges de la fugida del seu niu.

• “Lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble”.

Sabem que l’àrid poble -al qual fa referència- és la “Pell de Brau” (eufemisme de la Península Ibèrica, o sigui: d’Espanya). És, doncs, Espanya el país de les lleis que l’atormenten i de l’”antiga saviesa” que no comparteix. Aleshores, per què no se’n va?, es pregunta -atònit- el lector del poema.

• Perquè el Poeta, amb una desarmant sinceritat, confessa que ell també és covard i salvatge (com els seus germans). Però la raó principal és una altra. El Poeta la confessa i, amb la seva confessió, clou el poema. Quina és aquesta raó principal?

“Estimo -diu- amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

3.- La pregunta és: què diria el poeta, avui, en l’aniversari de l’1 d’octubre? Faria servir els mateixos adjectius per descriure la seva (nostra) terra?

Jo estic convençut que no. El poeta de Sinera no podria deixar de veure el rostre -entre reixes- dels presoners que paguen un preu injust, i que són -es reconegui o no- presoners polítics. Catalunya ha canviat. La gent de Catalunya despertaria en el Poeta més polític que tenim un sentiment de lloança. On veia covardia, ara hi veuria llum: la llum que desprenen els herois i l’aureola lluminosa dels màrtirs. Hi ha martiris incruents, prou que ho sabeu!, però són martiris. Existeixen sants que no necessàriament creuen en Déu. Sants laics, santedat feta de virtuts que la religió no promou. Hi pot haver més amor al pròxim en la solidaritat que en la “caritat”, sovint mal entesa i mal practicada. Només cal veure que “fer caritat” és donar una almoina. Amb l’almoina, un no dóna res de si mateix. S’enganya ell, però no enganya Déu.

L’1 d’O., a un any vist, era evitable.

Avui sabem coses que no sabíem. He estat llegint la premsa mentre dinava i he quedat parat: El govern de Rajoy estava perfectament informat de tot. Podia haver fet una crida al diàleg, que era el que se li demanava, per tal de dur a terme, si no un referéndum, sí, almenys, una votació indicativa. Una votació amb valor de sondeig, no vinculant, si es vol, però il.lustrativa. La democràcia és el govern del poble. No van donar permís per por que el resultat -encara que només fos “indicatiu”- superés les expectatives del PP., que avui fa seves Ciutadans. Aquest partit s’omple la boca del que Catalunya vol (o del que vol la meitat de Catalunya), però no ho sap perquè no vol saber-ho. O al revés: com que sap que el Sí supera el No, prefereix no fer res per sortir de dubtes.

Després de llegir les informacions que avui -diumenge, 3o de set.- he llegit, penso que la “moció de censura” va salvar Rajoy d’enfrontar-se als seus propis errors, que aquí no tinc espai per explicar, però que els podeu llegir a la premsa. Han sigut les garrotades policials més cares de la democràcia espanyola, i es podien haver estalviat, si el govern de Madrid no fos tan catalanofòbic com demostra ser.

Fins i tot Trapero va actuar seguint el consell del TSJC (Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya). Que un any després dels Fets de l’1 d’O. encara hi hagi presos polítics, només s’explica per guardar les aparences i no haver d’assumir els errors d’un govern espanyolista que, per tradició i per inèrcia, infravalora Catalunya i els catalans.

• No som covards ni salvatges, però és trist que ens tinguin per tals.
• Això no obstant, estimo més que mai la meva maltractada terra. I no penso allunyar-me’n mai, malgrat veure’m exclòs de la vida pública. Mentre pugui comptar amb la fidelitat dels “lectors amics”, seguiré lluitant pel nostre somni col.lectiu.

Mantinc l’esperança, a pesar que tot convida a estar desesperançat.

Vostre: Jaume.