DEL 11 DE SETEMBRE AL 11 D'OCTUBRE

DE L’ONZE DE SETEMBRE A L’ONZE D’OCTUBRE.

Com que l’onze de setembre només és festiu a Catalunya, sospito que d’aquí n’ha vingut la idea -tantes vegades repetida- que els catalans “celebrem una derrota”. Vulgues que no, aquesta frase és ofensiva. De fet, sempre que l’he escoltat, el to de burla era evident. Això no obstant, mai no he volgut discutir sobre aquest tema. I avui tampoc ho penso fer. Però sí que tinc ganes de fer un breu aclariment: No és el mateix commemorar que celebrar. És cert que en la data històrica de l’onze de setembre, Catalunya va sofrir una derrota. Però les derrotes no se celebren. En determinats casos, es commemoren, que no és el mateix que celebrar-les.

La confusió, tanmateix, no afecta només Catalunya. Passa el mateix amb el divendres sant. Són incontables les vegades que he sentit dir -als propis creients- que el divendres sant “celebren” la mort del Senyor. I és obvi que la mort no se celebra. Es commemora, per tal que recordem que, de l’arbre de la creu, n’ha vingut la salvació. El dissabte sant ha passat a ser dissabte de glòria, a causa de la celebració de la vetlla pasqual, que, si es fa tal com està manat, comença a mitjanit del dissabte i acaba en les primeres hores del diumenge. Cito aquest cas, perquè és el millor exemple que he trobat per mostrar la diferència entre commemorar i celebrar. El divendres sant commemorem la mort de Jesús. És un dia de dol per l’Església. Mentre que, a l’endemà, dissabte, celebrem la victòria del Senyor sobre la mort. L’arbre de la creu ja no és l’arbre de la ignomínia del divendres, sinó l’arbre que ens ha portat la salvació. En menys de 24 hores, hem passat de la commemoració a la celebració.

Doncs bé: Això mateix es pot dir de Catalunya: commemorem una derrota que ens va portar a la represa del sentit identitari del nostre poble. La idea no pot ser més cristiana: del mal de la derrota, en volem treure un bé. Aquesta idea està molt a prop del que Jesús va dir a Nicodemus, el membre del consell del Sanedrí que anava a trobar Jesús de nit, per discreció. En la conversa que va mantenir amb Jesús, aquest li va fer veure la necessitat de tornar a néixer.

• Tornar a néixer? Això no és possible, li va dir Nicodemus.
• Sí que és possible -li va dir Jesús-. No em refereixo a tornar a néixer del ventre de la mare, sinó de tornar a néixer espiritualment

Espero que aquest aclariment sigui útil, perquè, com podeu veure, va més enllà de la política, i no busca la confrontació. Simplement, crec oportú diferenciar els conceptes, perquè ens afecten a tots.

L’onze de setembre van caure les torres bessones. I els ciutadans de Nova York no han celebrat mai aquell atemptat terroriste, però tampoc no l’han oblidat. Cada any el commemoren, per tal d’evitar que es torni a repetir. L’espai que ocupaven les Torres l’han convertit en la zona 0. És un manera de dir: Hem de tornar a començar o hem de tornar a néixer, com va dir Jesús a Nicodemus. És el que ens exigeix la vida: començar de nou, tantes vegades que faci falta. En això consisteix el que entenem per “aprendre a viure”. El que no cal és “aprendre” a morir, perquè ningú no mor dues vegades. Amb una n’hi ha prou i de sobres. Ara, un altra cosa és morir amb dignitat. Però no crec que això s’aprengui. Morir amb dignitat és la conseqüència lògica de viure amb dignitat.

Personalment trobo a faltar la celebració de l’11 d’octubre del 62, el dia de la inauguració del concili del Papa Joan. Aquest dia va ser d’una importància tan gran per a l’Església, que fora bo recordar-lo i celebrar-lo cada any, perquè es presta a les dues coses. Només que el procés és a l’inversa: Primer celebrem el gran bé que va ser el concili, per tal de “deplorar” -al mateix temps- la involució que va venir després. Com s’explica que, un bé com el de la reforma conciliar, que va comptar amb el vot de la majoria dels Pares conciliars, no fos dut a la pràctica amb el mateix rigor amb què es va dur a la pràctica el concili de Trento, per exemple, o el Vaticà I, que va ser molt conflictiu, a banda que va quedar inconclús? La doctrina de Trento va durar quatre segles. El Vaticà I -a més d’acabar inconclús-, va definir el dogma de la infal.libilitat papal, el més polèmic de tots els dogmes. Mentre que el Vaticà II -la doctrina del qual segueix vigent- és el concili més democràtic de tots els que ha celebrat l’Església. L’únic que va ser pastoral, i que va tenir en el punt de mira la unió de tots els cristians. I hem d’acceptar, sense més ni més, que fos qüestionat i que els grans assoliments (o els grans encerts) no s’hagin dut a terme tal com es mereixen, sinó que, ben al contrari, estiguem obligats a prescindir-ne, si no volem ser perseguits?

• De cap manera! Amb mi que no hi comptin. Però, si del que es tracta és de celebrar-lo i de buscar les causes de la involució, m’hi apunto ara mateix. Vull ser el primer. (Seguiré explicant les meves vivències d’aquell esdeveniment tan important, no menys que els motius de la meva estimació per Sant Joan XXIII).

Vostre, amb els millors desitjos: Jaume.