SE'N PUJÀ AL CEL

SE’N PUJÀ AL CEL

Aquesta setmana ja tenia la columna escrita, però a darrera hora he decidit deixar-la per més endavant, en atenció a la festivitat del dia. Ni més ni menys que l’Ascensió del Senyor. Sóc conscient que el que avui celebra l’Església afecta -de manera gairebé exclusiva- als creients. Però l’enfoc que penso donar-hi, espero que també mereixi l’interès dels lectors no creients. D’altra banda, aquesta és la intenció que m’ha guiat sempre. Fins aquí, doncs, res de nou.

L’Ascensió del Senyor forma part de la fe en la resurrecció del Senyor. Ja no estem parlant de la vida de Jesús. Estem parlant de la fe dels apòstols. En la meva opinió, la fe dels apòstols va donar peu a les aparicions de Jesús, i no al revés, com tradicionalment s’ha dit. Això explica les notables diferències que palesen els evangelis quan narren les aparicions de Jesús. Un no pot deixar de constatar el subjectivisme que impregna aquesta part dels evangelis. Es nota la necessitat que tenien els apòstols de saldar el deute que havien contret amb Jesús. El van abandonar. Pere el va negar, d’una manera explícita. Dono per cert que es va penedir. Les seves llàgrimes eren sinceres, no en tinc cap dubte. Però el desencadenant de les seves llàgrimes, va ser la mirada de Jesús. D’un Jesús que va sortir de la casa d’Annàs vexat i humiliat. En presència d’Annàs, Jesús va ser bufetejat per un dels esbirros d’Annàs. Com és que Jesús fou portat a la presència d’Annàs, i no de Caifàs, que era el Sum Sacerdot en funcions?

• Perquè Annàs -a pesar que havia sigut destituït del càrrec pel procurador romà Valeri Grato- continuava sent l’home més influent del país. L’historiador jueu Flavi Josef no diu “influent”, sinó “l’home més feliç de la seva nació”.

La raó de la felicitat d’Annàs era la seva colossal fortuna. Passa per ser l’home més ric de la seva nació. Més i tot que Herodes Agripa. D’aquí ve que fos també l’home més influent. És el poder del diner, i el diner dóna poder. Annàs feia i desfeia. A pesar d’haver sigut destituït del càrrec, la seva influència era tal, que havia aconseguit que cinc dels seus fills més un gendre ocupessin -successivament- el càrrec de Sums Sacerdots. Quan Jesús fou detingut, el Sum Sacerdot era Caifàs, el gendre d’Annàs. Són coses, aquestes, que normalment no se saben, i per això jo les comento. Altrament no s’entén que els apòstols estiguessin amagats tant de temps “per por dels jueus”, com llegim en els evangelis. Qualsevol diria que els apòstols no eren jueus!

No perdem el seny, sisplau! Jesús era jueu, els apòstols eren jueus i Judes era jueu. Els apòstols eren dotze en honor a les 12 tribus d’Israel.

La idea que s’havien de complir les Escriptures, va venir molt després de la mort de Jesús. És una part important del Kerigma, o sigui: de la predicació post-pasqual dels apòstols, basada en la fe en la resurrecció de Jesús. Admiro la fe dels apòstols. És més: penso que l’era apostòlica és única i mereixedora de tots els elogis. No se sap de cap altre època que hagi donat a la història humana una aventura espiritual tan extraordinària com la dels apòstols i els seus col.laboradors.

Dit això, sóc partidari de posar cada cosa al seu lloc. La resurrecció de Jesús és i ha sigut sempre un fet a-històric. Un fet que no forma part de la història humana. Des d’aquesta perspectiva, la resurrecció de Jesús és un misteri. I el que entenem per misteri és una cosa que no es pot entendre, però en la qual s’hi creu. Es distingeix del “problema” (que no s’entén fins que s’ha resolt, però s’acaba entenent), i de l’aporia (en la qual, encara que no s’entengui, no hi ha necessitat de creure hi).

Déu és el misteri per excel.lència. Podem creure en Déu, sense saber res de la seva essència ni dels seus atributs. De fet, les tres grans religions monoteistes professen la fe en un sol Déu, i això no obstant han estat tradicionalment enfrontades, un fet difícil d’explicar, però real.

La resurrecció de Jesús pertany a l’àmbit de la fe. I més en concret, a la fe dels apòstols. La pregunta clau és quin canvi es va produir en ells, per passar de la covardia a la fe en la divinitat de Jesús. Va ser la resurrecció de Jesús, el factor que va determinar el canvi -el pas que va de la covardia o fins i tot de la negació, a l’afirmació que Jesús és Déu- o al revés: la recuperació de la fe perduda va determinar la convicció dels apòstols respecte a la resurrecció de Jesús. Quina de les dues opcions és la vertadera?

No ho sabem. És el mateix dilema que ens presenta el Déu creador.

• Déu ha creat l’home a la seva imatge i semblança, o Déu és una creació dels homes, elevant a la màxima expressió els atributs humans. En qualsevol dels dos casos, Déu seria el Bé suprem, perquè només el bé pot ser estimat.

Des de la fe en el Déu fet home, l’Ascensió és el final feliç. Primer Déu baixa en fer-se home, i després puja al cel, d’on ha vingut. L’Ascensió té lloc a Galilea. I els apòstols -homes de Galilea- es van quedar mirant al cel. Aquest és el perill que presenta la fe cristiana: el perill d’una fe espiritualista, evasiva i conformista, que relega en Déu la solució dels nostres problemes. De fet, en el passatge de l’Ascensió, que es troba en el pròleg dels “Fets dels Apòstols”, l’evangelista Lluc, que n’és l’autor, ens diu:

• “Quan un núvol se l’endugué i el deixaren de veure, encara s’estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n’anava, i va ser llavors que se’ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: Homes de Galilea: per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ja ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel vindrà tal com heu vist que se n’hi anava.

Tornem a ser al cap del carrer. Els dos homes vestits de blanc em recorden l’hortelà, amb qui Maria Magdalena va entaular un diàleg després de constatar que el sepulcre era buit. L’hortelà va dir a Maria Magdalena: no busqueu entre els morts aquell que és viu. La meva pregunta és: què hi pinta un hortelà prop del sepulcre, del qual se’ns ha dit que havia sigut excavat en la roca? Tot indica que els apòstols van prendre consciència de no haver estat a l’alçada de Jesús. D’aquesta presa de consciència en vingué una nova manera de veure Jesús i de veure’s ells mateixos en relació a Jesús. La meva fe se centra en Jesús i en el seu esperit. En aquest sentit, em complau que la vida de Jesús tingui un final feliç. Un final feliç és el que vull per tothom.

Vostre: Jaume 16-V-2021