Conceptes clars (7): EL SILENCI

Post date: Mar 19, 2017 6:39:01 PM

Els silencis de Jesús han arribat a nosaltres més sencers que les seves paraules. El pas del temps no els ha oxidat.

En les coves de Qumram no s’hi va trobar cap pergamí relatiu als silencis de Jesús. Pergamí no, però silenci sí. En les coves hi regnava un silenci de segles. (En el meu primer viatge a Terra Santa, vaig plorar davant d’aquestes coves. No em pregunteu per què...Prefereixo guardar silenci sobre aquest fet)

ESTIMO EL SILENCI.

El temps de Quaresma ens recorda els 40 dies que Jesús passà en el desert. Penso que la predicació de Jesús es va gestar en el silenci del desert. El silenci no és absència de sorolls. Ni manca de conversa. El silenci té veu pròpia. I té moltes coses per dir. El silenci és estar a l’escolta de les confidències del silenci.

Jesús hi va estar durant 40 dies. (Els dies no són tan importants com el fet en si. Jesús va anar a l’encontre del silenci). Si ell l’estimava, deu ser que el silenci és digne de ser estimat. Té mes virtuts del que sembla. Diu més coses que molts discursos.

EL DESERT ÉS SOLITUD.

I en la solitud, Déu es fa sentir. No és el mateix solitud que estar sol. La solitud pot ser molt enriquidora. Sant Joan de la Creu diu que és sonora. Una solitud plena de sons… Quina meravella! Són els sons del silenci, la cançó de Simon i Garfunkel (¿la recordeu?). Silenci, solitud… Inspiració de poetes i de músics. El silenci és art. L’artista necessita el silenci. I el silenci no necessita ningú, però es deixa estimar per tothom.

HE CERCAT ALGUNS SILENCIS DE JESÚS.

• Sovint, després de predicar, es retirava a pregar. Es retirava… S’allunyava de la gent i del soroll. Dels deixebles i dels seus seguidors. Canviava de riba, si molt convenia. Això sol ja diu que no podia passar sense aquestes estones de silenci, en les quals li era més fàcil pregar. Heus ací una de les virtuts del silenci: facilitar la pregària.

El silenci facilita el discerniment.- Jesús va decidir en el silenci del desert la seva missió: predicar la bona nova de l’amor de Déu. En el silenci es va comprometre a complir la seva missió, a la qual se sentia cridat (des del silenci).- Creure (va escriure el teòleg González Ruiz) és comprometre’s. La fe que no ens compromet a res, no és fe ni és res.

Si us hi fixeu, la fe sempre ha sigut més cridanera que l’amor. L’amor al pròxim sol ser discret. La mà dreta no sap què fa l’esquerra. Per què? Perquè fa el bé en silenci, sense orquestrar-lo, com ha de ser.

LA NIT DE NADAL ÉS SILENT NIGHT.

En català “Santa Nit”.- El silenci és sant. Nit silenciosa o nit santa són la mateixa nit. Els adjectius són intercanviables. Això vol dir que el silenci és més flexible que les paraules; més dúctil; més de plastilina; s’adapta a tot. Meravellosa realitat, la del silenci. En la mateixa silenciosa nit de Nadal és possible escoltar el cant dels ocells. No és l’única meravella. En la nit silenciosa de Nadal pot florir una estrella, o una rosa en un roser. En la nit més silenciosa de l’any va néixer Jesús. Qui sap si el seu amor pel silenci no arrenca d’aquí: del seu bressol…?

DURANT LA POSTGUERRA (de la segona guerra mundial) es va posar de moda el “silenci de Déu”. Que Déu callés davant del sofriment humà de la guerra, o de l’holocaust jueu va ser motiu de molts ateísmes. Recordo que el pare Bartrina, jesuïta i poeta, va sortir al pas d’aquesta tendència a demanar comptes a Déu. En un vers del poema que esmento, diu: “Perquè és etern, Déu Calla”.

Durant un temps, aquesta resposta la vaig fer meva. Després, pensant-hi bé, la vaig desestimar. Perquè el problema no és el silenci de Déu, sinó el silenci còmplice dels homes davant del sofriment humà. D’altra banda és fals que Déu calli. Déu ja va dir tot el que necessitava dir enviant el seu Fill al món. I en el Tabor, hi ha la paraula que tanca el problema. Després de dir que s’ha complagut en el seu Fill, afegeix:

ESCOLTEU-LO! Què més podem necessitar?

Davant la dona adúltera, Jesús va callar. Va escriure unes paraules a la sorra, i, després, alçant la mirada es va limitar a dir:

• Qui estigui net, que tiri la primera pedra .- (Ningú no la va tirar).
• Ningú t’ha condemnat?, preguntà Jesús a la dona adúltera. Jo tampoc et condemnaré. Ves en pau.

Aquí tenim un dels millors exemples del valor del silenci, de la seva força dissuasiva i de les moltes paraules que pot arribar a estalviar.

UN DELS SILENCIS MÉS CLAMOROSOS DE JESÚS VA TENIR LLOC DAVANT D’HERODES.- (Sense comentaris).

• L’única vegada que Jesús es va defensar, davant del Sanedrí, va rebre una solemne bufetada per part d’un dels sicaris del Gran Sacerdot.
• Si he parlat malament (li digué Jesús), digues en què. I si he parlat bé, ¿Per què em pegues?

ALTRES SILENCIS:

• la mirada de Jesús a Pere, sortint del Sanedrí. (Pere desfet en llàgrimes). Quantes coses no es poden dir amb una mirada!
• Estic pensant en el silenci estremidor que va esclatar després del crit de Jesús: Déu meu, per què m’heu abandonat? (El silenci va ser tan sorollós com un tro.- El cel es va ennuvolar)
• El silenci que va precedir la dita de Jesús: No es pot servir Déu i el diner.- I va continuar després de la dita. Tothom va callar. Era un silenci amb olor de desert.
• La vida monàstica és fèrtil, gràcies al silenci. Penso en el gran Thomas Merton i en els seus llibres d’espiritualitat, escrits des del silenci de la Trapa de Getsemaní.

DÉU HA MORT!, cridava Nietsche, com un boig, anant amunt i avall.

• Qui l’ha mort?, li preguntà un vianant.
• La xerrameca dels homes, li contestà el filòsof.

Jo li hauria dit això mateix, i a més hi hauria afegit:

Déu no ha mort, però està tan tip de rebre ordres de la jerarquia, que ha decidit prendre’s unes vacances.

I ben fet que fa!

Vostre: Jaume.

Felicitats a tots els Joseps, Peps, Pepites, Josefines i Fines.

Bon Sant silenciós