L’EUTANÀSIA, L’ESGLÉSIA I L’EVANGELI DE JESÚS. jaume.
La mort assistida de la “Maria José”, una dona afectada d’esclerotitis múltiple, ha posat en el primer pla de l’actualitat el tema de l’Eutanàsia.
Diguem, d’entrada, que el terme “eutanàsia” prové del grec. És un terme compost, de eu i thanatos, el significat literal del qual és “bona mort”, o bé “mort digna”, el seu equivalent més acceptat.
Dubto que hi hagi algú que no desitgi tenir -quan sigui l’hora- una bona mort (o una “mort digna”). Aquest desig és tan antic com la Humanitat. El fet que el terme “eutanàsia” sigui grec indica que, en aquesta cultura, mare de les cultures occidentals, el tema ja va ser debatut. L’únic problema d’una mort assistida era l’hora. En quin moment, la vida d’una persona, afectada per una malaltia irreversible, es podia donar per desnonada?
Avui, aquest problema, gairebé ha desaparegut. La ciència mèdica pot saber, per diversos mitjans, el temps que li queda de vida a un malalt terminal. Igual que sap el temps que el pot mantenir en vida amb els diversos mitjans amb què la medicina compta.
Ara bé: vagi per endavant que “mantenir en vida” algú no és el mateix que viure. Les constants vitals hi són, però a un nivell vegetatiu, i això no és tot: per mantenir les constants vitals -malgrat el nivell tan baix amb què es mantenen- es necessita una vigilància constant, i l’aplicació del que entenem per “cures intensives”, com la respiració artificial, les transfusions, i un llarg etcètera. En el cas de la malaltia de la Maria José -l’esclerotitis múltiple- el problema greu és la incapacitat del malalt de valer-se per si mateix. Necessita ajuda per a tot el que vulgui fer. Al dolor físic que el malalt pateix, cal sumar-hi el dolor psicològic de sentir-se una nosa. Ningú no vol ser una nosa per ningú, això és evident.
Arribats a aquest punt, és quan entra en escena la possibilitat d’optar per una “mort digna”. Digna, en quin sentit?
En què consisteix la “dignitat humana”?
La dignitat és un valor que no té preu. No és un mitjà, sinó un fi. És inherent a la persona i el seu valor és absolut. No està al servei de res, sinó que tot ha d’estar al seu servei. Saint- Exupéry va escriure que les coses vertaderament importants, són invisibles als nostres ulls. La dignitat de la persona és una d’aquestes coses, vertaderament importants, i com a tal, invisible als nostres ulls.
La dignitat humana és un dels temes de la Pacem in terris, de Joan XXIII.
Quan el Papa Joan va acabar la redacció d’aquesta encíclica, considerada com una de les millors que mai s’han escrit, ja estava greument malalt. Volia presentar-la a la Seu de les Nacions Unides, però no hi va poder anar per raons de salut. Hi va enviar el cardenal Suenes, arquebisbe de Malinas i líder del grup majoritari favorable a la reforma conciliar del Vaticà II. Suenens, per cert, va fer un magnífic paper. Durant més d’una hora va parlar de l’encíclica als 119 membres presents a la Seu de les Nacions Unides. En resum els va venir a dir que, si el respecte per la persona habita en els nostres cors, podem projectar -junts- un sistema social, polític i econòmic que entronitzi en el món el respecte per la persona humana. A la pregunta que li van formular sobre què pensava Joan XXIII del comunisme, Suenens va contestar que, “El Papa creu que la doctrina de Marx està equivocada, però la gent sempre mereix respecte i té un valor que supera de llarg les opinions que defensa”.
La gent sempre mereix respecte, Voilà!
Aquest era el camí que l’Església del concili volia seguir. Però aquest, ai!, no és el camí que ha seguit. Si haguéssim fet cas a Joan XXIII, ara no seríem on som: en la part més baixa en l’estima de la gent, i en la més alta dels partits corruptes. Joan XXIII és l’únic Papa que no va pronunciar mai cap condemna. Ni ell, ni el concili que ell va convocar. Un fet insòlit en la història dels concilis. Jo era a Roma, recent ordenat, l’11 d’octubre de 1962, el dia de la inauguració del concili, un dia històric, que va despertar en tot el món grans esperances de canvi i de millora. Guardo en la meva `memòria un record molt viu, tant d’aquell dia, com de tot el que va venir després. Joan XXIII va posar les bases d’una nova manera d’entendre la vida. A partir dels evangelis, els quals, en cada una de les reunions conciliars, van ser entronitzats en l’Aula, com la millor manera de deixar clar que el Magisteri de l’Església estava al servei de l’Evangeli de Jesús, i no al revés.
En el discurs inaugural va reiterar que l’Església preferia aplicar la medicina de la misericòrdia, en lloc del xarop de pal. No deixa de tenir el seu mèrit, que pensés així, sobretot si pensem en l’herència que li va deixar Pius XII. Una herència de condemnes i d’exclusions. I el que és pitjor: una herència de grans omissions, com el cas clamorós del seu silenci respecte al nazisme i el seu fruit més punyent: l’Holocaust jueu. En l’Alemanya nazi es va practicar l’eugenèsia, és a dir: la mort a persones discapacitades per raons ètniques. Perquè la puresa de la raça ària ho exigia. No hi van haver condemnes oficials, aleshores, i hem de fer cas de les condemnes d’ara sobre l’eutanàsia?
La meva opinió és que No: no hem de fer cas d’una condemna camuflada en un brindis al sol, com aquest de “Estem en favor de la vida”.
Poca broma amb aquesta consigna, que sembla que digui moltes coses, i en realitat no diu res. És pura retòrica.
Estar en favor de la vida és estar contra la pena de mort; contra les guerres, la tortura, la immigració forçada, l’opressió, la injustícia, la discriminació (per raons de gènere, d’ètnia o de classe social), la violència de tots els colors, inclòs el masclisme, els presos polítics, la violència policial, els abusos sexuals a menors, els abusos d’autoritat, les dictadures, la retallada dels drets fonamentals, els individuals i els col.lectius, per no parlar de la manca de respecte a les llibertats. Estar en favor de la vida, i desentendre’s de la salut de les persones és pura hipocresia. Aquesta cançó ja ens la sabem. No va enlloc.
Més encertada em sembla la resposta popular al cas que ens ocupa. Les persones que es van manifestar en favor del dret a la mort assistida (o a l’eutanàsia activa, que compta amb el permís i la voluntat explícita del malalt), duien unes pancartes en les quals s’hi llegia:
Aquest eslògan remet a l’evangeli de Jesús. Jesús guaria els malalts.
La guarició dels malalts i l’anunci de la “Bona Nova” són realitats relacionades entre sí. La “bona notícia” és la proximitat del Regne de Déu i la seva justícia. I les guaricions de Jesús, en són la prova. Quan els deixebles de Joan el Baptista pregunten a Jesús si és el Messies, Jesús contesta amb una cita del profeta Isaïes:
La idea del Regne de Déu va unit a la justícia de Déu.
I la justícia de Déu és la pròpia d’un Pare. Un pare estima per igual tots els seus fills. En la filiació divina hi ha el fonament de la igualtat. Tots som iguals davant la llei, perquè tots tenim la mateixa dignitat de fills de Déu. S’arriba a la igualtat de drets -l’única igualtat possible- pel camí de la dignitat humana, que, per definició, és una i la mateixa en totes les persones.
Queda, encara, un últim argument. No pas menor.
Jesús guaria en dissabte, contravenint el precepte del descans sabàtic. I per aquest motiu, fou criticat i increpat pels fariseus i els escribes, als quals Jesús s’hi va enfrontar i els va tractar d’hipòcrites. Va ser en aquest context, que Jesús va dir:
El mateix va dir respecte al dissabte. Les seves paraules i la seva presa de posició ens poden servir de referent. El conflicte “eutanàsia sí, eutanàsia, no”, és un fals conflicte. Es tracta d’una col.lisió de drets perfectament evitable. Ningú nega el dret que assisteix a l’Estat d’emetre lleis que protegeixin els drets dels més febles. De tota manera, prohibir no és la millor manera de protegir. Estem parlant de la mort assistida, una manera de morir que necessita ajuda. Justament perquè el malalt està en una fase de la malaltia en què no es pot valer de si mateix. Si el pes de la llei recau sobre la persona que ajuda, el malalt no queda protegit, sinó desasistit. En el cas que ens ocupa, l’ajuda la va rebre del marit,`Ángel Hernández, el qual, sortosament, es va curar en salut. Va grabar en un video tot el procés, amb el consentiment de l’esposa, i amb unes informacions de pes. Tals, com la petició d’ajuda a la Seguretat Social, per raons òbvies. Ajuda que fou sol.licitada deu anys enrere, i que no va arribar mai, a pesar de reiterar la petició diverses vegades.
Com a ciutadà, respecto les lleis positives, en virtut de les quals la vida social es regula. Tanmateix, com a cristià, la meva consciència segueix i seguirà sempre la suprema llei de la caritat. Entenc que aquest hauria de ser el posicionament de l’Església, perquè és el que s’escau a les persones que professem la fe cristiana. Una fe, la nostra, que, sense la caritat no és res: és com el címbal que sona o els platerets que dringuen. No ho dic jo, ho diu Sant Pau, l’home que va fer el pas del Judaisme al cristianisme. Aquest pas, ja l’havia fet Jesús.
Acabo amb un últim apunt: La religió cristiana va posar en l’horitzó l’amor al proïsme, com la millor manera de lloar Déu. Atribuir a Déu el dret a tenir l’última paraula en els dos moments més decisius de l’existència humana, el naixement i la mort, és una fal.làcia. No redunda en bé de Déu ni tampoc contribueix a afirmar la seva existència. Més aviat s’escau dir que la nega. Tot el que Déu volia dir-nos, ja ho va dir per mitjà del seu Fill. “Déu estima tant el món, que va enviar el seu propi Fill per salvar-lo”. Déu estima, Déu salva. Tot el que s’allunyi d’això, no contribueix al bé de la Humanitat. I el gran bé de la Humanitat és la pau. Ja ho va dir Joan XXIII. Doncs, fem-li cas. Vostre: jaume