Embedded Files
LA VISITA “AD LIMINA” DEL BISBE CASALDÀLIGA: 2ª part.
El pas pels diferents dicasteris.
La carta anterior a aquesta -adreçada a Joan Pau II- acabava amb un acte de fe en la perenne actualitat de l’Evangeli i amb el desig de creure també en la joventut de la seva Església. “Si vos ho considereu oportú. podeu indicar-me una data perquè jo vagi a visitar-vos personalment”
Casaldàliga mostra el seu desig de mantenir la seva comunió amb el seu germà en l’episcopat, Joan Pau II, i reafirma la seva condició de servidor de l’Església de Jesús. (La carta porta la data de 22 de febrer de 1986, festa de la Càtedra de Pere).
Aquesta carta no va obtenir cap resposta. L’única resposta va ser la fixació de la visita “ad limina” pel mes d’agost de 1998. En el seu “Diari”, Casaldàliga deixa constància de la il.lusió amb què va anar cap a Roma.”Sempre bé de gust un retrobament amb les pedres històriques, les grans basíliques, les catacombes, els obeliscs apuntant al cel, les ruïnes romanes, habitades per gats, les bellíssimes places assolellades, visitades a totes hores pels turistes amb les seves càmeres fotogràfiques, les pizzeries, i el deliciosos gelats…” El bisbe Pere pensava en aquestes coses mentre volava en direcció a Roma amb la companyia Alitalia. S’ho va agafar amb temps.
Així que va arribar a Roma, amb el seu anorac, es va presentar a l’avantsala de monsenyor Re, Secretari de la Congregació de bisbes, a qui el bisbe Pere ja coneixia, perquè havia sigut Nunci apostòlic a Panamà. “Ja sóc aquí. A partir d’ara, estic a la vostra disposició”.
Monsenyor Re -sol.lícit- li va fer tota mena de recomanacions:
Sobretot no s’oblidi que no ha vingut tan sols a estar “cum Petro, sinó que també sub Petro”.
No me n’oblido, li va dir Casaldàliga: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme…” Li va contestar Casaldàliga, seguint-li la beta.
La mort sobtada de Joan Pau I (Albino Luciani) havia facilitat l’ascensió a la càtedra de Pere de Karol Wojtyla, un perfecte desconegut en els cercles del Vaticà, però molt conegut en l’àmbit de l’Opus Dei, en la casa generalícia d’aquest Institut secular solia sojornar Wojtyla en les seves estades a Roma. De fet, va anar de poc que no arriba a temps a entrar en el conclave, del qual en va sortir escollit Papa. Va arribar en els últims cinc minuts abans les portes no fossin tancades amb clau.
On era? Com és que va arribar tan just de temps?
Havia anat a esquiar, un dels seus esports preferits. (A Roma, corria la brama que, en lloc de dir: “Il Signor sia con voi (el Senyor sigui amb vosaltres) deia: “Il Signore schia con voi” (El Senyor esquia amb vosaltres).
Wojtyla va ser escollit l’any 1978.- La visita del Bisbe Pere va tenir lloc l’agost de 1998. Feia, doncs, 20 anys que Wojtyla era Papa. Les coses havien canviat molt més del que la gent es pensa. D’aquí ve que monsenyor Re, aconsellés al bisbe Pere les coses que havia de tenir en compte. “Sub Petro, d’acord?, sub Petro”. I sobretot, res d’anorac. S’ha de presentar a l’entrevista amb el cardenal Ratzinger i el cardenal Gantin amb els hàbits de bisbe.
D’on els trauré?, es preguntava Casaldàliga.
Dels seus germans claretians, que, com tots els ordes religiosos, tenen casa a Roma. Durant l’any, una part d’aquestes cases són hostatgeries. Durant el concili, ho van ser totes elles sense excepció. I moltes d’elles, durant l’ocupació nazi d’Itàlia, van acollir i amagar un bon nombre de jueus. Tant cert és això, com cert és que Pius XII no es va pronunciar mai contra el nazisme i, encara menys, contra l’holocaust jueu.
El cardenal Gantin va anticipar a Casaldàliga que l’encontre -amb Ratzinger i amb ell seria “un encontre ple de sinceritat, amb plena llibertat i amb plena fraternitat”. Ho va ser? Segons el bisbe Pere va ser més un examen de Revalida que una altra cosa. Revàlida de disciplina per part de la Congregació de bisbes, i de teologia per part de la Congregació de la Fe. El dia fixat fou el dissabte, 18 d’agost.
Durant una hora i mitja, el bisbe Pere fou sotmès a tota mena de preguntes. Dos monsenyors anaven prenent nota de tot el que es deia i aportaven còpies de textos publicats quan el cardenal Ratzinger ho requeria. Va ser, doncs, un examen en tota regla, tal com el bisbe Pere ja havia previst. El cadenal Ratzinger somreia. El bisbe Pere creu que va contestar les preguntes amb llibertat i fermesa.
Va arribar l’hora de les “advertències” que, ambdós cardenals ja duien escrites. No feren cap referència a la carta del bisbe Pere al Papa. Sí, en canvi, que es van referir al bisbe Lefebvre, i a la tensió que es vivia en aquell moment. (Què tenia a veure Lefebvre amb el bisbe Pere? Ganes de marejar la perdiu. En tots el concilis celebrats per l’Església han existit cismes. El de Lefebvre ja es veia venir. El mal és que era un cisma més compartit del que semblava).
Les PREGUNTES DE RATZINGER:
1).- Accepteu els documents de la Santa Seu sobre la T. de l’Alliberament? - R.- Els dos, conjuntament. Més la carta del Papa a l’episcopat del Brasil. En substància els accepto.
2.- Vos heu escrit que cal entendre l’opció pels pobres classistament. Nosaltres preferim parlar d’amor preferencial pels pobres.- R.- Si no es vol parlar de lluita de classes, que es parli de “conflicte de classes”, com ho fan les instruccions. Nosaltres, a l’Amèrica Llatina volem evitar que es parli dels pobres com si ho fossin espontàniament, aïllats, fora d’una estructura que els explota i els margina. Per això parlem dels empobrits.
3.- Vos parleu del pecat social i del personal.- R.- Tinc la pràctica de recordar sempre simultàniament les dues vessants del pecat. Les persones som estructurants i estructurats.
4.- Vosaltres celebreu l’Eucaristia com un ritu social… R.- Dubto que aquí se’m pugui acusar de reduccionisme. En això sóc molt estricte. Recordo als cardenals la “Missa de la Terra sense mals” i la missa dels “Quilombos”, que el Vaticà ens va prohibir i les defenso. Reclamo que a l’Església li costi tant d’inculturar-se i reivindico el dret de les cultures del nostre Tercer Món. No tot ha de ser “romà”.
5.- Vosaltres fàcilment anomeneu màrtirs a Monsenyor Romero, a Camilo Torres, etc. Es bo recordar certs personatges que es dedicaren al poble, però tant com anomenar-los màrtirs! R.- Nosaltres sabem distingir entre els sants canònics, oficialment reconegut per l’Església, i aquests altres màrtirs que nomenem del Regne, que van donar la seva vida per la justícia i per l’alliberament; i que van morir per causa de l’evangeli. Sí, jo vaig escriure un poema a “Sant Romero de América”. Així el considero: sant i màrtir nostre.
NOTA: Fins aquí, un resum de les principals preguntes i respostes de caràcter “doctrinal”. Vingueren, després, uns quants retrets sense cap lògica, com, per exemple, els viatges de Casaldàliga a Nicaragua. El bisbe Pere argumenta raons d’amistat i solidaritat, però no es convencen. El bisbe Pere constata que Nicaragua és un tema tabú en el Vaticà. Va ser el viatge fallit de Joan Pau II. Ja va començar amb el peu esquerre: Amb la imatge de Joan Pau II apuntant amb el dit a Ernesto Cardenal, agenollat a peu d’escala de l’avió papal. La imatge va donar la volta al món. Ernesto Cardenal era, aleshores, ministre de cultura del govern sandinista. Això no justifica el públic desaire del Papa Wojtyla, el qual, després, al final del seu discurs va rebre xiulets de desaprovació.
Definitivament, els viatges papals de Wojtyla no eren missioners. Tampoc responien a la mentalitat del Vaticà II. Eren viatges amb honors de Cap d’Estat, amb la clara finalitat de reafirmar el Primat absolut.
Al bisbe Pere se’l va acusar de deixar-se utilitzar. El bisbe Pere va dir:
Tots som utilitzats. Vostès també. Penso que en l’Església conreem un secretisme excessiu.
En efecte: La carta del bisbe Pere al Papa, no va ser esmentada en cap moment. Com si no existís. D’altra banda, l’Osservatore Romano, que, en el seu moment va criticar el bisbe Pere qualificant-lo de rebel, per no haver anat a la visita “ad limina”, ara, mentre aquesta tenia lloc, no va dir ni piu. Al bisbe Pere se li va donar a signar un document, del qual n’hi havien dit quelcom a l’inici de les entrevistes. El bisbe Pere s’hi negà en rodó. “No signaré res sense temps suficient per pensar-ho i consultar-ho. Jo mai no demanaria a ningú una mena de firma així”.
Aquestes paraules em porten records del tracte de coacció a què em va sotmetre el bisbe Pardo. Llàstima que no estic fet de la fusta del bisbe Pere!
LA VISITA AL PAPA: L’audiència es va fixar pel dia 21 i va durar 15 minuts. Conversa intranscendent, paternalista per part del Papa. El bisbe Pere va haver de travessar vuit guàrdies, en 4 de les quals hagué de presentar el biglietto de la casa pontifícia. Havíem tornat al temps de Pius XII, la guàrdia pretoriana del qual va ser suprimida per Joan XXIII.
Wojtyla tampoc no va dir res de la carta del bisbe Pere. Aquest es va mostrar tothora deferent i respectuós. Després va saber que ni l’Osservatore Romano ni Ràdio Vaticana van dir res sobre l’entrevista. Ho va fer ell. I el cardenal Gantin li ho va retreure. El bisbe Pere li respon que, si no informem nosaltres, els periodistes es veuen obligats a inventar-se els fets. “Ja, però heu parlat de la vostra carta. Ara tothom coneix les vostres discrepàncies amb el Papa”. Discrepàncies legítimes, diu Casaldàliga, no endebades el concili va parlar de corresponsabilitat. Hem de fomentar el diàleg i el pluralisme, el bé major de l’Església. Obra de tots nosaltres.
Surt a col.lació el tema de Lefebvre. Casaldàliga troba bé que la Cúria hagi sigut tan comprensiva amb l’ancià Lefebvre, però m’agradaria que hi hagués la mateixa comprensió envers altres sectors de l’Església. El cardenal li replica que els cardenals de la cúria tracten tots els bisbes per igual. (Mentida podrida. Això no ho diu Casaldàliga; ho dic jo, pel compte que em té).
DESPRÉS DE LA VISITA AD LIMINA:
Casaldàliga va visitar el P. Arrupe, “clavat a una llarga creu de 7 anys d’impossibilitat i silenci”. Arrupe somreia i plorava mentre el bisbe Pere li explicava el bé que els seus jesuïtes fan, sobretot a l’Amèrica Central.
El general dels jesuïtes, víctima de la desconfiança i la incomprensió del Papa Wojtyla, va patir una trombosi a l’arribada a l’aeroport de Fiumicino, que el va mantenir allitat durant tots els anys que li quedaren de vida. Circumstància que fou aprofitada pel Papa per nomenar un delegat papal, durant dos anys abans la Companyia de Jesús no escollís un successor del P. Arrupe. Fins avui, el millor general de la Companyia de Jesús. Un cas, aquest, d’ingerència papal. Mai no van mancar -al P. Arrupe- un ram de roses vermelles en la seva tauleta de nit, talment la tauleta fos un roser.
Abans de Marxar de Roma, Casaldàliga va visitar Assís, a l’Umbria, on tot és lluminós i on tot recorda el més popular i estimat de tots els sants.
Il Poverel.lo mai no passa de moda. Com més va, més actual resulta. El dia que es va despullar davant del seu bisbe, tothom diu que es va casar amb la pobresa. Personalment penso que, aquell dia, es va casar amb la llibertat d’esperit. A partir d’aquest matrimoni, va venir tota la resta. Un home lliure sempre fa meravelles.
Vostre: jaume.-6.- II- 22.
Google Sites
Report abuse