Embedded Files
ARA VE NADAL
No sé pas què puc dir
-que no hagi ja dit-
del Nadal que s’acosta
i aviat serà aquí.
Fa tants anys que preparo
la seva vinguda,
recitant poemes
i obrint-li camins,
que a vegades penso
al bell mig d’un poema,
que no és cert que estigui en camí,
sinó que el Nadal
ja és aquí, ja és aquí, ja és aquí!
El Nadal viu en mi.
Què més us puc dir?
Tal vegada us podria contar
un record d’infantesa,
que no he dit a ningú,
perquè no estic segur
que el record d’un infant
pugui ser rellevant.
Però me la jugaré.
Una tarda d’hivern
jo jugava al carrer,
al carrer de Raval
del meu poble natal.
Ja veieu que rima amb Nadal.
Això què pot ser:
Coincidència o senyal?
Alguna cosa deu ser.
El Nadal era a prop.
I això, com ho sé?
Perquè, el matí d’aquella dia,
vam bastir el pessebre
el meu pare, el meu avi i jo,
tres jaumes de cop,
que no és poc.
Vam bastir el pessebre
a la vora del foc.
Les muntanyes del fons
eren totes nevades.
Mentre que les de prop
eren totes fumades,
per el foc de la llar
que mai no parava.
Jo jugava al carrer,
una mica a les fosques,
perquè el sol va marxar.
I heus aquí que de cop,
per primera vegada en la vida,
el carrer de Raval
es va encendre de cop,
amb les llums del Nadal.
Vaig quedar extasiat.
Quina gran meravella!
El cel estrellat
a baixat a la terra.
I el carrer de Raval
ha rebut el regal
de les mans del bon Déu.
Només el Raval?
I els altres carrers?
No ho sé. Però aviat ho sabré.
I com que ja era tard,
vaig córrer i vaig córrer
per saber si els altres carrers
estaven il.luminats.
El primer ho estava
i el segon, també.
I els altres? No ho sé.
De seguida ho sabré.
I de carrer en carrer,
encegat com estava
vaig anar a parar
jo què sé...Molt lluny de casa,
és l’únic que sé.
Embriagat per les llums
del Nadal, que ja era proper,
quan me’n vaig adonar,
no sabia tornar
al meu propi carrer. si
Una dona em va veure
assegut al portal
d’una casa allunyada
del carrer de Raval
amb els ulls plorosos,
i una mica picants,
com quan em banyava
i m’hi entrava sal.
Jaume!, em va dir la senyora,
què fas en aquest portal,
tan lluny del Raval?
això no és normal.
M’he perdut, senyora.
I la meva mare,
m’estarà buscant.
Jo volia saber, si en tots els carrers,
del meu Blanes natal,
hi havia les llums, del carrer de Raval.
I ara, senyora, no sé com tornar,
si em volgués ajudar…, li vaig dir,
em faria, senyora, molt content i feliç,
perquè la mare m’enyora,
i això em posa trist.
Aquella senyora,
em va acompanyar.
I ella mateixa
quan vam ser a casa
em va disculpar.
Des de sempre he pensat
que aquella senyora
era l’àngel de la guarda
que Déu m’havia enviat.
Déu és tan bo,
que ens fa companyia
de nit i de dia.
Segur que va veure
que jo em perdria.
Perquè corria i corria
per carrers que no coneixia.
I la llum que hi havia
era tanta
que semblava de dia.
Tot el poble brillava
amb la llum divina
que Déu ens envia,
perquè la nit de Nadal
sigui nit d’alegria.
Des de la meva infantesa,
associo el Nadal
a la súbita encesa
de la gran lluminària
del carrer Raval,
I a un infant de tres anys,
meravellat i plorós
perdut i assegut
davant d’un portal.
Perdut, perquè, perseguint la llum,
I assegut, davant d’un portal
esperant que Déu el salvés,
s’ havia allunyat de la casa pairal.
I això és el Nadal. I res més.
Google Sites
Report abuse