A JOAN RIBAS: “IN MEMORIAM”. (Tan lluny i tan a prop!)

Estimat Joan: Durant tota la setmana no he deixat de pensar en tu. En tu i en les persones que estimes, i t’estimen, entre les quals, la comunitat de Riells en la diàspora, que, per mitjà dels “Amics de Jaume Reixach”, ja vam fer saber a la teva família el nostre sentiment per la teva pèrdua, així com la sort d’haver-te tingut entre nosaltres, en determinades ocasions, i un desig del tot compartit: dur-te en el cor, sempre. Va sense dir que vaig fer meves les encertades paraules d’en Ramon, amb un goig afegit:

Que fossin seves -i al mateix temps de tots-, convençut com estic, Joan,

que el futur de l’Església ja no està en mans dels capellans, i encara menys dels eclesiàstics, sinó en mans dels seglars o dels laics. I des d’aquesta convicció, s’explica -suposo- que durant tota la setmana hagi pensat en tu, Joan, que ens has deixat, i en els teus, que t’han acompanyat fins el darrer moment, com ha de ser.

Vam saber de la teva mort, Joan, per la teva filla Angèlica, que ens ho va fer saber amb unes paraules que no poden ser més cristianes, en el sentit primigeni de la paraula, tan desgastada, ai! per tants segles de cristiandat:

• “En Joan Ribas ens ha deixat: ha mort tranquil amb la seva família”. (Ja hi firmaria ara mateix).

Que joiós que deus estar, de la teva família, Joan! I que sortós em considero jo, per l’ajuda amb què em vau honorar, quan més la necessitava. Ho dic en plural, perquè sé que, quan es tracta de defensar una causa justa, tu, la teva esposa i els teus fills actueu en comunió d’esperit. I això us honora. Deu ser veritat el que solia dir Tertul.lià, un dels primers pares de l’Església:

• “Anima naturaliter christiana” (“L’ànima és naturalment cristiana”).

No són poques les virtuts cristianes que es practiquen arreu del món, sense l’ajut de la revelació i al marge del magisteri eclesial, respecte al qual hi ha molt a dir. I estic segur que això -a tu- no et bé de nou. No he oblidat la meva sorpresa el dia que la teva filla Angèlica em va convidar a impartir un conferència a un grup d’empresaris, clients de la teva Agència. Aquell dia vaig comprendre l’abast de la teva feina professional, guiada per criteris cristians, no en tinc cap dubte. No recordo bé si, en aquelles dates, en Kekeo, el meu fillol, ja havia arribat a Blanes, però crec que sí, no ho sé segur. Tampoc recordo on va tenir lloc la conferència: en un restaurant d’un poblet prop de Girona, això sí, però no res més. La conversa amb la teva filla va ser tan agradable, que el trajecte se’m va fer curt. El mateix va succeir a la tornada. Tu i la teva esposa Anna, ja éreu dins del restaurant. Discrets com sempre, com discreta sol ser l’ànima que tot ho anima.

La columna d’aquesta setmana te la devia, Joan. Vas marxar un dia abans de la revetlla de Sant Joan. Ara hauria de dir que la vas celebrar en el cel, però no ho diré, perquè no m’agrada parlar de les coses que no sé. I qui millor que tu per entendre-ho. Gràcies, Joan! Jo el que volia saber, ho he sabut per la teva filla: “Aquella hora de temença” -com l’anomena Maragall-, la vas passar sense temença, “tranquil”. Acompanyat dels teus. Què més es pot demanar? Morir és el preu que hem de pagar pel sol fet d’haver viscut. Per llei de vida, per tant. Els que t’hem estimat, et seguirem estimant, en pots estar segur. I vetllarem per la teva esposa Anna i pels teus fills, mentre puguem. Torno a fer meves les paraules d’en Ramon: La comunitat de Riells et portem al cor.

Si tanco els ulls, són molts els bons records que em vénen a la memòria. Abans i tot de ser ordenat capellà, ja seguia els passos d’aquell grup de joves de Girona que organitzava vetllades de teatre, debats radiofònics, i cinefòrum, amb un criteri selectiu molt llaminer. Sense deixar, però, de banda el teatre més tradicional, com els “Pastorets”, d’en Folch i Torres, i la “Passió de Jesús”, amb guió d’en Narcís-Jordi Aragó. Són coses, com saps molt bé, de molt abans de “La Planeta”, una altra creació que porta el teu nom. També hi vaig col.laborar, recitant poemes, en una marató de 24 h. seguides...No diguis que no és una sort haver mantingut una molt bona amistat amb una família com la teva, perquè jo ho veig així, i no de cap més manera. I és així com vull que sigui, ara i sempre, pels segles dels segles, amén.

Mai no havia acabat una columna com ho acabo de fer: com un capellà que prega, en nom de la seva comunitat. Gràcies, Joan, una vegada més, per haver donat la cara per mi i pels meus feligresos, quan, per la ingerència del bisbe, tot es va regirar en contra meu; tot va agafar un sentit que no tenia res a veure amb els fets reals. Avui sé coses que no sabia, i que -amb l’ajuda dels feligresos- guardo en la memòria, perquè, el mal rebut va ser tan gran que, sense la teva ajuda -i la d’altres que van seguir el teu exemple, per la confiança que tu els hi mereixies- no sé pas si hauria pogut superar el mal tràngol amb què em vaig haver d’enfrontar. I toco fusta, perquè aquesta mena de coses, mai no s’acaben de superar del tot. Raó de més per sentir-me agraït.

NOTA: Aquesta Carta-Columna la rebran tots els amics i lectors que solen rebre els articles que no es publiquen als mitjans. Són els que millor hauran trobat que t’hagi dedicat la present columna. El temps és el principal enemic de les causes justes. I aquesta meva -que no vas dubtar a fer teva- pots estar segur que ho és. Vull que sàpiguen -els meus amics- el gran amic que has sabut ser. I també vull que sàpiguen que la teva esposa, Anna Donato, va ser la primera que va cridar l’atenció sobre els “drets del lector”, que el silenciament que em fou imposat vulnera.

Sempre teu i sempre vostre: jaume 27-VI-21