PAPES DEL SEGLE XX

ELS PAPES DEL S.XX: UN MOSAIC. La Columna 383

Nota: La columna d’avui té un número cap-i-cua. Molta gent opina que, els números cap-i-cua porten bona sort. A veure si serà veritat. Per provar-ho no s’hi perd res. Això ho pensava ahir. Avui, diumenge, penso que, això de la sort és bastant aleatori. De moment el que puc dir és que m’ha portat molta feina. Sobretot perquè he volgut fer un mosaic, i els mosaics estan fets de petites peces, que, com en el cas dels puzles, s’han de fer encaixar. A veure, doncs, si m’acompanya la sort i aconsegueixo oferir-vos un bon mosaic en el qual -com en el cas dels puzles- les peces vagin encaixant, de tal manera que el resultat final sigui instructiu i divertit. Anem-hi anant.- Jaume.

------------------------------------------------------------------------------------------------- SANT PIUS X (1903-1914),- Va ser canonitzat per Pius XII. Ahir vam celebrar la seva festivitat. Estava mirant el calendari i de seguida em va venir a la memòria una glopada de records. El primer dels quals va ser la biografia que ens van llegir en el Seminari. Dic “ens van llegir” -i no vaig llegir- perquè el llibre sobre la seva vida ens fou llegit en el menjador, pels lectors de torn, mentre els seminaristes dinàvem en silenci, com fan els monjos. Per molt que us costi de creure, conservo en la meva memòria la primera frase del llibre. Diu així:

- “Este libro no está escrito con tinta, sino con espuma”

“¿Con espuma?” Primera notícia. No sabia que es podia escriure amb escuma. I és que, com que sóc fill de Blanes, vaig associar la paraula a l’escuma del mar, i és clar: l’autor del llibre -José Mª Javierre- es refereix a una altra escuma: l’escuma del sabó. Ensabonar algú és sinònim de “dar coba” (de fer la pilota). No crec que aquesta sigui la millor manera d’escriure la vida d’algú. I encara menys, la vida d’un sant, sobretot si tenim en compte que la finalitat de les canonitzacions és oferir als creients models de santedat assequibles i estimulants, dignes de ser imitats. I això només s’aconsegueix separant el gra de la palla.

D’aquí ve la diferència entre una biografia i una hagiografia. La biografia intenta ser objectiva i veraç. L’hagiografia, en canvi, és un subgènere literari dedicat a les vides dels sants. Són llibres escrits amb escuma de sabó. No hi ha ningú que no sàpiga que, ensabonar algú és quelcom que es fa cercant el propi interès. Mai per amor a la veritat. Serveixi d’exemple aquell episodi en el qual un centurió romà -si no m’equivoco- va dir a Jesús: “Mestre bo”. En sentir això, Jesús es va girar com si l’hagués picat un escurçó:

• “Per què em dius bo? -va preguntar a la persona que l’interpel.lava-. Només Déu és bo”. Resposta contundent, que m’estalvia qualsevol comentari. Continuem el puzle.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Pius XII (1939-1958). He fet un salt, ja ho sé. Per a la vostra tranquil.litat, us recordo que es tracta d’un puzle. Com que és el Papa que va canonitzar Pius X, considero que és la peça que ara toca. Pius XII ha passat a la història com l’últim Papa teocràtic. Que va ser un Papa teocràtic, està fora de dubte. Que sigui l’últim, està per veure.

Pel que a mi respecta, Pius XII va ser el Papa de la meva infantesa i la meva adolescència. El Papa de la meva ingenuïtat. Sentia per ell una devoció mimètica. No era només jo. El director del Seminari Menor, el Dr. Bosch, també l’imitava. Abans de celebrar l’Eucaristia, solia pregar agenollat en el reclinatori que hi havia -ad hoc- en el presbiteri de la capella del Seminari Menor. La seva actitud era clavada a la de Pius XII. Ajuntava les dues mans com Pius XII. Mantenia la mateixa immobilitat de Pius XII. Res no el distreia. Amb prou feines gesticulava. En fi: era la viva imatge de Pius XII, en format reduït.

• Per què explico aquestes coses?

• Per posar de manifest el grau de veneració de què va ser objecte, en vida, Pius XII. I això no obstant...

Això no obstant, sis anys després de la seva mort, va esclatar un dels escàndols més sorollosos de la història del Papat del segle XX. Tan sorollós com el clamorós silenci que va mantenir Pius XII davant l’holocaust jueu. Com pot ser que el Papa amb més fama de savi i de sant, de tots els Papes del segle XX, no hagués sigut capaç de condemnar els crims perpetrats pel nazisme? A què estem jugant?

• Uns diuen que sí que ho va fer. Altres diuen que no. I els tercers en la discòrdia accepten que no ho va fer, però que va ser per evitar mals majors.

• Mals majors? Quin mal hi pot haver major que l’extermini de milions de persones innocents? Què passa aquí: ens hem tornat bojos? O és que ningú no recorda que Jesús, el nostre salvador, era jueu? I què eren, els dotze apòstols, si no jueus? Per què eren dotze, i no catorze o setze o qualsevol altra xifra?

• Perquè dotze eren les tribus d’Israel. Els cristians, el poble de la Nova Aliança, va permetre l’extermini sistemàtic del poble de la primera Aliança, i ens quedem tan amples?

• Home! Tan amples, no. No ho diguis això.

• I si no ho dic, el que ha sigut, deixarà de ser? Serà com si no hagués existit? Gran compte amb aquesta regla de tres! Es la mateix que s’esgrimeix en el cas de les mentides. “Una mentida, cent vegades repetida -diuen- passa a ser una veritat”. Doncs bé: Jo no combrego amb rodes de molí. Si una cosa és veritat una vegada, ho serà sempre. I si és mentida, el mateix dic: Ho serà sempre.

Continuem amb el puzle. Al capdavall un puzle nom és un joc. Un joc que s’acaba quan totes les peces encaixen. Agafem una altra peça. Benet XV, per exemple.

Benet XV, va ser el successor de Pius X. Jo no tinc cap dubte que va ser un gran Papa. He seguit els seus passos. És un cas de vocació tardana. Va entrar en el Seminari als vint-i-un any, amb la carrera de dret civil acabada. Les vocacions tardanes eren molt benvingudes en els Seminaris d’antany. Els Seminaris forjats al caliu de la contrareforma del concili de Trento. Dic jo que deu ser per alguna raó. Potser perquè -jugar a la contra- és el que millor sap fer l’Església constantiniana, l’Església del règim de Cristiandat. El nom de pila de Benet XV és Giacomo della Chiesa. Dic jo que, amb aquest cognom, estava escrit que faria carrera en l’Església. I ja la va fer. Després de ser ordenat capellà, va entrar en el cos de diplomàtics del Papa. I va treballar com a tal en la Nunciatura d’Espanya. Durant 4 anys, acabats els quals va treballar en la Secretaria d’Estat del Papa. El Papa era Pius X. L’any 1906, Pius X el va nomenar arquebisbe de Bolonya, però sense fer-lo cardenal, perquè es veu que no li tenia prou confiança. Ja hi som pel tros. Va confiar en ell per nomenar-lo arquebisbe, però no per fer-lo cardenal?

Aquesta història em sona. És el mateix que va fer Pius XII amb els seus dos màxims col.laboradors: Tardini i Montini. Pius XII no va voler un Secretari d’Estat. Va preferir dos subsecretaris: un per assumptes externs (Tardini) i l’altre, pels interns (Montini). I és que Pius XII no va confiar mai en ningú. Ni en els seus subsecretaris, com ho demostra el fet que els rebia per separat. I era el Papa que millor coneixia la cúria. La pregunta és: Si el Papa -sigui quin sigui- no confia en la cúria, per quins set sous hi hem de confiar nosaltres?

Ho deixo aquí. En la propera columna completaré el puzle. Encara queden moltes peces per encaixar. Demano disculpes per haver-me allargat més del compte, però crec que el tema s’ho val.

Vostre: jaume.-22.- VIII- 021