ADAM I EVA Pros i contres

ADAM I EVA (pros i contres)

Adam -d’acord amb la literatura bíblica- és el pare de tota la Humanitat.

• Per què?

• Perquè és el primer home i pare de tots els homes.

• Salta a la vista que això no és així. Adam és una criatura de Déu.

Un home sol no pot engendrar. Ni tampoc crear, perquè no és Déu. Adam és un caprici de Déu. Déu va crear el món en sis dies, i tot el que va crear li va semblar que era bo. Bo, no és la paraula idònia. El món creat pot ser bonic o lleig, però no bo ni dolent. Perquè l’univers creat no té consciència.

Déu degué pensar: Haig de crear un ésser amb consciència pròpia, capaç d’admirar el món que he creat. No deu ser veritat, doncs, que la naturalesa -per si sola- manifesta la glòria de Déu.

• A qui la manifesta: a Déu? No té sentit. Almenys, al principi no va ser així. En el món creat per Déu hi havia una mancança. La possibilitat que el món complís la finalitat de donar glòria a Déu, exigia la creació d’un ésser capaç de veure la creació amb els ulls del creador.

Aquest home va ser Adam. Déu, a manca d’un precedent, va crear el primer home a la seva imatge i semblança. Semblant a Déu, però inferior a Déu. El que no va crear és un altre déu. Va crear l’home.

• El va crear a la seva imatge i semblança. Cal pensar que Déu -sempre d’acord amb el relat bíblic- també necessitava companyia. S’avorria, Déu, en la seva solitud galàctica?

• És probable. Dins la lògica del relat bíblic, és probable, sí.

M’explico: Déu, en el moment de crear l’home, utilitza uns altres paràmetres, diferents dels que havia fet servir fins aleshores. Agafa fang, que és un element emmotllable, i es comporta com un terrisser. O com un escultor. I quan acaba la seva escultura, Déu. amb el seu alè diví, dóna vida a la figura de fang. Déu no engendra, Déu crea. Només que, a l’home -a diferència de l’univers que havia creat-, no el va crear del no res, sinó del fang. I el va omplir de vida; d’una vida pròpia. L’home té ànima. És un ésser racional, un ésser que pensa, que es fa preguntes. L’home, tal com va sortir de la mà de Déu, només tenia un defecte. O millor dit: una mancança. Necessitava companyia.

Déu va veure que l’home estava sol. I, per aquest motiu, estava trist.

• En aquest punt, és gairebé obligat discrepar del relat bíblic

• Com que l’home estava sol? Tenia Déu. O és que Déu no és prou companyia per a l’home?

• És més: No hem dit que Déu va crear l’home a la seva imatge i semblança? Hem de creure que Déu va crear l’home, la peça que mancava a la creació, per tal que aquesta fos vista amb uns ulls i una consciència capaç de glorificar Déu, el creador, i no va fer res perquè l’home tingués -de retop- consciència de la seva felicitat?

• No pot ser. Cal suposar que la consciència de felicitat del primer home era Déu. La seva relació amb el creador de l’univers, que, en el Gènesi, és també el creador de l’home. Atrament, a Déu no li calia crear l’home a la seva imatge i semblança.

És més: Com va saber Déu que l’home estava trist, i que la causa de la seva tristesa era la manca de companyia?

• Perquè l’home fou creat a imatge i semblança de Déu. I tal com ja hem dit, no podem descartar -des de la lògica del relat bíblic- que Déu -abans de la creació- s’avorria. Precisament per això va veure -amb rapidesa i eficàcia- quina era la causa de la tristesa d’Adam:

Adam estava trist, perquè estava sol. I s’avorria, lògic, no?

• Doncs no. No és tan lògic com sembla. Adam tenia Déu. La companyia de Déu, no era suficient?

• Es veu que no. Resulta difícil d’explicar, però és el que hi ha.

EVA, la primera dona,

En el llibre del Gènesi, la primera dona -Eva- té més a veure amb la necessitat d’Adam, que no pas amb Déu. Diguem que Déu va sortir al pas del problema d’Adam, que era la manca de companyia. De moment, doncs, queda en suspens la pregunta que ens fèiem: Per què Adam necessitava companyia, si tenia Déu? No era suficient o no era la companyia idònia a la naturalesa humana d’Adam?

Sigui com sigui, la creació de la primera dona és diferent de la creació del primer home. Déu no ser serveix del fang, no fa de terrisser ni d’escultor, sinó que actua com un cirurgià. Primer fa que Adam entri en un son profund (l’anestèsia). I tot seguit, extreu del cos d’Adam una costella. D’aquesta costella, en sortirà la dona.

La costella.- No hi ha dubte que la costella d’Adam té un gran valor simbòlic. La dona és creada per Déu a partir d’una necessitat de l’home, o, si es vol, d’una carència del primer home. Atès que Adam és el primer home, la seva carència, a qui l’hem d’atribuir?

• A Déu, no?

• Això és important, perquè el que Adam necessitava era companyia. No està escrit enlloc que la companyia hagués de ser una dona. Adam no estava en condicions de saber si la companyia que necessitava era la d’una dona, per la senzilla raó que no n’havia vist mai cap. Que fos una dona, obeeix a un altre motiu, que vingué després. És el “creixeu i multiplique-vos”.

Però, abans, hi ha la necessitat de companyia. És aquesta necessitat la que Déu va voler remeiar. Si això s’hagués tingut en compte, el panorama de la Humanitat hauria canviat radicalment. La necessitat de companyia aniria en primer lloc, en l’àmbit de les relacions humanes. Mentre que procrear i mantenir relacions sexuals seria més una cosa pròpia del gènere humà, que no de la moral cristiana o de la religió. La creació d’Eva, d’altra banda, no va estar precedida d’un diàleg entre Déu i Adam. Vull dir que Déu no va preguntar a Adam la mena de companyia que volia. Déu li va assignar la dona. I d’aquí n’ha vingut que la dona havia d’estar supeditada a l’home. O no. Adam necessitava companyia, no una esposa. El concepte d’esposa no hi té cabuda en el Paradís. Vull dir amb això que la companyia podia ser -igualment- un altre home?

• Sí, per què no?

• On vols anar a parar? (m’arriba aquesta pregunta, ho sé)

Heus aquí la meva resposta: Vull mirar de no caure en el perill d’una lectura fonamentalista de les Sagrades Escriptures, cosa molt freqüent.

Val a dir que la literatura que qualifiquem de “revelada” s’hi presta. De fet, tots els fonamentalismes provenen d’aquí. Amb l’excusa que Déu és l’autor de la “revelació”, s’han arribat a dir tants disbarats, que el primer perjudicat és Déu, que, al mateix temps que revela, queda velat.

La idea d’un primer home vol dir que Adam és tots els homes. Que l’home creat per Déu necessita companyia, apunta a una necessitat que és pròpia de totes les creatures. El tema de la igualtat queda, doncs, reforçada. Tots els éssers creats som Adam, i tots necessitem companyia. En el Nou Testament, la necessitat de companyia rep un tractament molt més elevat: és el manament d’estimar al pròxim com a tu mateix. Aquest manament, Jesús el va posar a l’alçada del primer. L’essència del cristianisme rau en l’amor que tot ho pot. No en la regulació del vincle matrimonial, ni en la satanització de les relacions sexuals. Adam necessitava companyia. I heus aquí que, com més evoluciona el món, més sols estem. Progressem en tot, llevat d’allò que és humà. Alguna cosa falla.no?

Finalment, la idea d’un “paradís perdut”, per culpa d’una primera transgressió, la deixo en suspens. No té la importància que se li ha volgut donar. En primer lloc, perquè va durar molt poc. I en segon lloc, perquè, a pesar del Paradís, Adam no era feliç. D’aquí se’n dedueix que la felicitat objectiva -la felicitat que prové de l’estatus quo- és més un somni, que una realitat. Adam ho tenia tot, i no era feliç. Necessitava companyia. Déu va solucionar el problema, però sense consultar a Adam. El va solucionar mentre Adam dormia. Vol dir això que, la dona, és el somni per excel.lència de l’home? Bé ho sembla, no? Ho sembla, sí. Però en el capítol següent, la dona -Eva- ja s’ha convertit en el malson d’Adam. Va ser Eva -i no Adam- la que va caure en la temptació. I quin va ser el càstig? La dona ha sigut vista com l’esca del pecat. Alimentant aquest tipus de mites, no posarem mai fi a la desigualtat, ni a la violència de gènere, ni al tema de les races, ni a la discriminació per raons de tendència sexual. Essent així que el pecat original ni tan sols va ser pecat. Perquè la prohibició porta a la transgressió. O és que Déu no coneixia la naturalesa profunda de l’ésser que havia creat?

• Els grecs de l’Antiguitat la coneixien, i Déu no?

Una última observació: On era Adam, mentre Eva cedia a la temptació de la serp? En el Talmud s’hi diu que Adam estava passejant amb Déu, i conversant. Per poc que un hi pensi, es dirà a si mateix:

• No devia ser tan gran la necessitat de companyia que tenia Adam.

O bé: la convivència entre Adam i Eva no devia ser tan idíl.lica com pensem. Més enllà d’això, ja és estirar més el braç que la màniga. I s’ha dit de tot. I aquests excessos s’haurien d’evitar.

NOTA: Atès que el que hem estat fent -durant molts segles- ha sigut estirar més el braç que la màniga, m’he fet el propòsit de repensar les escenes bíbliques que tenim més interioritzades, i a veure què en surt. Pel que a mi respecta, no faig altra cosa que mantenir la meva fidelitat a l’esperit d’aggiornamento (de posta al dia) que volia Joan XXIII. I com sabeu prou bé, la posta al dia de l’Església passa per un retorn a les fonts. Malauradament, aquest retorn va quedar a mig camí. Això no obstant, els millors fruits del Vaticà II han vingut d’aquí. A hores d’ara, l’esperit del Vaticà II ja compta amb un santoral i un martirologi propis. Estic pensant en bisbes com Pere Casaldàliga, Òscar Romero, Samuel Ruiz, i un llarg etcètera. Estic pensant també en la Teologia de l’Alliberament i una nova presència dels pobres en l’Església. Alhora també penso en una major contribució cristiana al bé comú. En fi: Si la idea us agrada, amics, feu-m’ho saber. Em fareu un favor. Perquè, en definitiva, escric per vosaltres. Gràcies!