BREU HISTÒRIA D'UN GRAN DISBARAT

BREU HISTÒRIA D’UN GRAN DISBARAT.

El disbarat va tenir lloc durant el pontificat de Pius IX, el Papa que ostenta el rècord del pontificat més llarg de la història. La seva elecció va ser ràpida. Pocs Papes van començar el seu pontificat amb tan bon peu com Pius IX. La seva elecció va despertar les millors expectatives. La seva cara figurava en tots els calendaris de l`època. realment i.usi

A diferència del seu antecessor -Gregori XVI-. frare de l’orde dels camaldulencs, d`estricta observança, l’elecció de Pius IX va desp autoriatertar en l’Església una onada de raonables simpaties. D’altra banda, el nou Papa va demostrar una gran disposició pels canvis. Va renovar l’enllumenat de llum de gas de la ciutat, va amnistiar els presos polítics, i va donar mostres de voler empatitzar amb el poble de Roma, cosa que va aconseguir sense gaire esforç. La gent estava realment il.lusionada.

A tot això cal afegir-hi la seva voluntat de declarar un nou dogma marià. cosa que va fer després de dur a terme una consulta “no vinculant”. Pius IX és el Papa del dogma de la Immaculada. Va declarar el dogma apel.lant a la seva suprema autoritat. La festa va ser molt ben acollida, perquè el terreny ja estava adobat.Des del concili d’Efes, els franciscans havien potenciat la devoció a Maria, de tal manera que ser catòlic i devot de Maria era una i la mateixa cosa. Serveixin de botó de mostra els llibres de Joaquim Ruyra, els quals comencen sempre amb una invocació a Maria:

• “Oh Maria, sens pecat concebuda, pregueu per nosaltres que acudim a Vos”. Aquesta manera de invocar Maria -tan pròpia del Mestre Ruyra- disgustava profundament Josep Pla, que qualificava Ruyra d’escriptor devot, inclinat a “pixar aigua beneita!”

• “Jo només pretenc anar al cel amb els meus llibres”

La festa de la Immaculada gaudia d’una gran tradició en el Seminari de Girona. Era la porta d’entrada del Nadal. Una festa esperada amb candeletes. Des del cant de vespres de la vigília, vivíem en una espècie de febre encomanadissa. Tot el sant dia amunt i avall amb presses per acabar els fanals, abans de les 8 del vespre, hora en què s’acabava el temps hàbil per concursar. A cada finestra, un fanal. O bé: un “tapaforats” (Una vidriera de colors). En menys d’una hora, el gran casalot del Seminari deixava de ser una caserna per convertir-se en una relíquia celestial, De cop, sonava la campana, i tots els seminaristes “volàvem” al pati del Seminari Major, on un fanal de proporcions gegantines penjava -suspès en l’aire- il.luminant la nit incipient. El fanal atreia les nostres mirades. Era obra dels seminaristes de l’últim curs. Un regal de comiat.

Allà, sota aquell fanal esponerós, fèiem una gran rotllana, com solíem fer en els “focs de Camp”, o sigui en les vetllades a l’aire lliure, que celebràvem en el Collell. Seguint la tradició, en el pati del Seminari Major celebràvem una mini-vetllada. Curta, però intensa. El plat fort de la qual era la recitació del poema “La Nit de la Puríssima”, del poeta Joan Maragall. Des que l’havia recitat per primera vegada, el poema de Joan Maragall va passar a ser un poema de la meva exclusiva competència. Raó per la qual, els companys em deien “el poeta” El terme “rapsoda” era un neologisme poc conegut.

• Què: què diuen els nostres poetes…

• Aquí, berenant una mica…Com pots veure.

Es veu que en algun lloc, algú m’havia batejat a foc amb la paraula “poeta”, i aquesta marca ja era per sempre. Cap problema. Motiu de més per ampliar el meu repertori de poemes que em sabia de memòria.Aquesta història de tradició oral va començar així. i així va continuar…, fins avui.

L`últim any d’estada en el Seminari Menor va ser un any memorable. Vaig tenir la sort de guanyar el premi de poesia dedicat a la Puríssima. Era la primera vegada que no el guanyava en Modest Prats. Em va felicitar cordialment. Estic segur que era sincer.

• Ara ja tinc successor, em va dir, amb el cor a la mà. Com el vell Simeó, ja puc entonar el “nunc dimittis, domine”.

Crec que era sincer. Exigent amb ell mateix, era generós amb els altres.Gran persona, en Modest Prats. Sens dubte, un fora de sèrie. Jo li estava agraït per les seves deferències, que estava convençut de no merèixer. Un dia li vaig mostrar la meva maleta de llibres, que guardava sota el meu llit. Va quedar parat:

• Però, Jaume…¿Com t’ho has fet per col-leccionar tants llibres de cop?

• Me’ls ha regalat el meu pare. Un amic li devia diners. I, abans de marxar de Blanes, li ha ofert la possibilitat de saldar el deute amb “espècies”. El Pare preferia els diners, però va pensar que era millor no temptar la sort. Es va mirar els llibres -una mica per sobre- i va dir:

• “D’acord: el meu noi en dirà bé…” I es va quedar els llibres. En Modest estava francament admirat.

• Amb aquesta maleta podries anar els diumenges al mercat de Sant Antoni… Et sortiria a compte.

• Sóc incapaç de vendre els meus llibres. Me’ls estimo massa.

• I deixar-los?

• Deixar-los, no. Si ho dius per tu, Modest, pots disposar-ne a lloure.

A partir d’aquell dia, en Modest va passar a ser el principal client de la meva biblioteca ambulant. A mi, això, em va omplir d’alegria. Va fer la primera valoració d’aquell meu tresor “ocult”, cosa molt d’agrair. Va separar -amb una facilitat envejable- el gra de la palla. I Déu n`hi do, la quantitat de llibres que va considerar “salvables”. Hi havia una mica de tot. Des de novel.les que -aleshores- estaven de moda (com “Pata de Palo”, per exemple, d’un tal Soler). fins a “Siempre en capilla”, la novel.la de Lluïsa Forrellad, finalista de lúltim premi Nadal, una novel.la sobre el món -poc conegut- de les infermeres,

En la meva maleta hi havia també llibres d’Ortega y Gasset i Unamuno, que eren els preferits -de llarg- d’en Marcel Salleras, un seminarista figuerenc que no s’assemblava a cap altre. Mai he sabut del cert si va arribar a capellà o no. Un enigma. Mai no vaig exigir cap garantia a canvi dels llibres deixats. Però tampoc no en vaig perdre ni un. En això, vaig tenir molta sort. Algun d’aquests llibres em va ser de gran ajut. Recordo, per exemple, un llibre sobre “Metternich”, l’home que va ser l’ànima del Congrés de Viena. Estava editat per l’editorial “Aguilar” (col.lecció “Crisol”), una col.lecció enquadernada en pell i editada en paper bíblia. No l’havia llegit, encara, però de tant tenir-lo a les mans, hi estava familiaritzat, Tant és així que, el dia de l’examen, va sortir una pregunta relativa a Metternich. La vaig contestar, i es veu que vaig ser l`únic que la va contestar. De manera que, a l’endemà, Mn Pol, professor de Història i Geografia, es va presentar a la classe, amb els exàmens corregits i només va tenir elogis pel meu examen:

• “Sólo un alumno ha sabido contestar la pregunta sobre Metternich, Sólo uno. Y los demás, qué? “No asistieron a clase. pregunto? Y “bla, bla, bla…” (Jo em moria de vergonya,,,) Sabia que no em mereixia aquells elogis, però ja no es van moure de la llibreta de Mn. Pol. A final de curs em va donar un 10.

Mn. Pol, sempre em va mirar amb bons ulls. Alt i espigat, es passejava per la classe explicant -amb un entusiasme creixent- les victòries llampec del General Von Rommel, el tigre del desert. El seu pro-nazisme se’ns va encomanar. Nosaltres l’escoltàvem amb la boca oberta. I reconec que -m’agradi o no- érem nazis en potència. En aquells anys, els meus “còmics” preferits eren els de “Hazañas bélicas”, “Roberto Alcàzar y Pedrín” i “el capitán Trueno”. Devorava més que llegia.

La meva tragèdia és que era curt de vista. Mentre els meus amics, des del terrat de l’Ajuntament, veien passar vaixells de cabotatge, jo només veia la ratlla intangible de l’horitzó. Qui es va adonar d’aquesta meva anomalia, va ser el mestre, el Sr. Pere Cortada. Quan em canviava de lloc, i m’enviava a la última fila de pupitres, jo era incapaç de contestar cap de les preguntes escrites en la pissarra. No aconseguia llegir-les. Alarmats, els pares em van portar a la clínica Barraquer, considerada una de les millors - o potser la millor- de Barcelona.

Vam passar la nit a casa d’una meva tia aragonesa, vídua de guerra, que tenia cura de la porteria d’un dels pisos de les oficines de la Transmediterrània. Aquesta meva tia -de nom Dolores- tenia dos fills i una filla. La filla era la meva padrina. Festejava amb el Dr. Jurado, cardiòleg, el qual solia passar part de les seves vacances d’estiu a casa dels meus pares, com la millor manera d’estar aprop de la seva xicota.

Durant tota la nit vaig sentir -des del llit estant- el soroll dels tramvies, que baixaven per la Via Layetana. I es perdien abans d’arribar al port de fusta. Eren sensacions noves que jo gaudia en privat. A l’endemà al matí, la meva tia Dolores ja havia preparat els entrepans pels oficinistes. Entrepans d’un pa blanquíssim, que deia:”menja’m!”. A mig matí, tots els entrepans ja eren venuts. Jo no havia menjat mai un pa tan blanc i tan bo.

La visita a la clínica Barraquer la va gestionar el Dr. Jurado. La clìnica em va impressionar. “No és per nosaltres”, sé que vaig pensar. Però sí

Em va visitar un dels fills del Dr. Barraquer i el popi Dr. Barraquer, el qual, parlant en plata, em va desnonar.

• Em va declarar inútil pel servei militar. I també pels estudis. “No podrà fer cap carrera”, va dir. L’ull dret és un ull perdut…

La mare -visiblement contrariada- va dir:

• “Doncs a fe que vol ser capellà…”

En sentir això, l’avi Barraquer va reaccionar a l’instant:

• Si és així, consideri que no he dit res, senyora. Déu sobre tot.

Em va receptar unes ulleres de carei, molt tancades, amb dos culs de got i em va prohibir de llegir en el tren i en habitacions amb poca llum

Vam sortir de la clínica amb l’ànima als peus. Però així que vam arribar a l’alçada del carrer Princesa -davant del monument dedicat a Jaume I- el pare em va donar diners per comprar còmics en una botiga de segona mà, i em vaig posar les botes. No vaig parar de llegir durant tot el viatge de tornada a Blanes.

—------------------------------------------------------------------------------------------

TORNANT A PIUS IX.

• Heus aquí que, en l’Estat Pontifici de Bolonya, un matrimoni jueu -econòmicament solvent- va haver de viatjar per negocis. I va deixar el seu únic fill -Edgardo Mortara- en mans d’una serventa cristiana. L’absència va durar més del compte. I el nen Edgardo es va posar malalt d’una certa gravetat. La minyona es va espantar:

• I ara, què faig? I si Edgardo es mor…Es veurà privat de la visió de Déu per tota l’eternitat… (I va decidir batejar el nen en secret).

Un secret a veus. La minyona estava tan satisfeta de la seva bona obra, que va explicar a tothom la seva facècia. Tant és així, que la notícia va arribar a oïdes del Papa, el qual va decidir prendre cartes en l’assumpte. En secret, va ordenar a la policia secreta del Vaticà que investigués el fet. Verificat aquest, va ordenar a la policia que segrestés el nen Edgardo i el portés al Quirinal, on el propi Papa es faria càrrec de la seva formació.

La notícia va volar. Costava de creure, però els fets no es podien desmentir. “El Papa ha segrestat un nen jueu”.

• Amb quina finalitat?

• Això és el que ningú no s’explica.

El món va donar l’esquena a Pius IX. Hi hagué un tsunami de protestes, però el Papa no va canviar d’opinió. Més aviat es va queixar amargament de tanta incomprensió.

Entretant, els pares d’Edgardo anaven perduts. Per no saber, no sabien què havia passat en realitat. Finalment van decidir viatjar a Roma, on foren rebuts pel Papa, que ja s’havia guanyat la confiança del seu fillol.

Edgardo duia posada la medalla de la “miraculosa”, que les aparicions a Catherine Laboure havia posat de moda. La mare d’Edgardo -en un rampell de gelosia- va mirar d’arrabassar-li, un fet que, els paparazzi van aprofitar per desacreditar-la:

• “No es mereix la confiança que se li té”, van sentenciar.

Total: Pius IX va guanyar la partida i va contraatacar:

• Ja veus tot el que he fet per tu.I la gent, ni tan sols m’ho agraeix. Espero que un dia et mereixis l’esforç que he fet per tu.

Edgardo va entrar en el Seminari i es va ordenar de capellà. No sé res més de la seva vida. Però penso que, aquesta història verídica va significar el final “efectiu” del règim de Cristiandat.

• Tan sols Joan XXIII va ser capaç de veure l’Església amb uns altres ulls. I l’Església -amb Ell al capdavant- es va transformar de dalt a baix.

Aquell primer viatge a Roma -amb el grup de seminaristes grans- va ser per a mi un viatge iniciàtic. Vaig aprendre moltes més coses de les que havia imaginat. Va ser el viatge de la meva ingenuïtat. Ingenuïtat que no he perdut mai del tot. Per a bé i per a mal.

En continuarem parlant. Vostre: Jaume. (Quaresma 2022)

NOTA: Escric des de la residència, sense els meus llibres habituals. Em mouen les ganes de contactar amb tots vosaltres. Bon diumenge!