JESÚS JOAN XXIII I NOSALTRES

JESÚS, JOAN XXIII I NOSALTRES.

Amb el Nadal a les portes, només sóc capaç de parlar de Jesús. Temo que arribi la Nit de Nadal i, al mateix temps, no hi ha res que esperi tant com el naixement del diví Infant. Seré capaç de celebrar el naixement de Jesús, lluny de la meva parròquia, confinat en el meu domicili i en la més estricta soledat?

• Espero que sí. Perquè espero que Jesús, un any més, neixi en mi.

Mai no podem dir que ja coneixem Jesús. El coneixem només a mitges. Ni els seus apòstols no el van saber conèixer. Judes el va trair, i ho va fer amb un petó:

• “Judes: Amb un petó traeixes el teu Mestre?”

• La traïció perfecta és la que es fa amb les mateixes armes que has après del teu mestre.

Jesús va ser el Mestre bo. Quan fou interpel.lat com a tal, va dir:

• “Per què em dius bo? Només Déu és bo”.

La primera cosa que ha de saber un Mestre és allò que no és. Sense proposar-ho, Jesús, amb la seva resposta, es va mostrar tan savi com Sòcrates. Joan XXIII, en això, també va ser exemplar. Recent escollit Papa, ja va deixar clar que només volia ser bisbe de Roma. Va renunciar al Primat absolut, i amb aquest gest va ser un digne successor de Sant Pere, considerat el primer Papa de l’Església. Vet aquí un honor en el qual l’apòstol Pere ni tan sols hi havia somiat. Ai l’Església i el seus eclesiàstics, tan donats a apropiar-se d’honors que no li són propis!

Per què els llibres sagrats acaben avorrint?

• Perquè plouen sobre mullat. Estan escrits per devots i per a profit d’altres devots. Només convencen els ja convençuts.

A mi, els Evangelis no m’avorreixen, però per un motiu molt concret: He après a separar el gra de la palla. I què queda, aleshores?

• L’esperit de Jesús, la seva autoritat moral. Sobretot en temes religiosos. Jesús és el gran Mestre en aquesta matèria tan indigesta, ja sigui per massa ensucrada, ja sigui per deshumanitzada. Totes les “masses” piquen.

Nosaltres -amics i feligresos- sabeu tan bé com jo -perquè n’hem parlat moltes vegades- que tot el que envolta el naixement de Jesús pertany més al món del mite que al món de la història. Tanmateix, tenint en compte que en el món religiós el mite és inevitable, a mi el mite sobre el naixement de Jesús ja m’està bé. Ha generat un cabdal tan gran de poesia, de cançons populars i d’obres d’art, en general, que no sóc capaç de imaginar la nit de Nadal sense el pessebre o sense la missa del gall. Reconec -això sí- que no deixa de ser una gran paradoxa que, la nit en què celebrem “l’entrada de Déu” en la història humana sigui -des del punt de vista històric- una nit tan fràgil com ho és la nit de Nadal. Aquí, com en tot, deixo que prevalgui el concepte. I el concepte és la “bona notícia” que l’Infant que neix la nit abans del 25 de desembre ens va portar de seguida que va començar el que entenem per “vida pública” de Jesús de Natzaret o de Jesús el galileo: Déu ens estima. Déu és amor. Déu és Pare. Aquesta és la “bona notícia” que Jesús va aportar al món. I a partir d’aquesta bona notícia el món va canviar.

El món, però, no canvia mai del tot. El món és com és, o sigui: com nosaltres som. Perquè no és el món que ha de canviar, sinó nosaltres i la nostra manera de viure en el món. Jesús, en això, no enganya. Això explica que hagi arribat al tercer mil.leni sense perdre ni un gram d’actualitat.

• Com s’explica, doncs, que l’Església, en canvi, n’hagi perdut tanta, d’actualitat?

• Que ho contesti l’Església. Si l’Església s’examina a fons, potser descobrirà que Jesús tampoc no va tenir el propòsit de fundar cap Església, sinó que aquesta va sorgir com una conseqüència de la rapidesa amb què va créixer el cristianisme.

Ara bé: aquest fenomen té un nom i una data molt concreta. Aquí sí que ja podem parlar d’història, de fets demostrats i demostrables. La data és l’any 311, l’any de l’Edicte de Milà, per mitjà del qual l’emperador Constantí decreta el final de les persecucions contra els cristians. Uns anys més tard -l’any 325-, l’emperador Constantí convoca i sufraga el concili de Nicea, en el qual es formula el primer Credo o conjunt de veritats dogmàtiques, d’obligada creença per a tots els cristians. El de Nicea és el primer dels quatre grans concilis de l’Antiguitat, tan estimats per l’Església. Abans d’aquest concili ningú no s’havia plantejat la divinitat de Jesús. Ni tampoc l’encarnació de Déu. La idea d’un fill consubstancial al Pare és aliena a les Sagrades Escriptures. Els termes “substància” i “consubstancial” no apareixen en cap dels 4 evangelis. Foren “fabricats” pels teòlegs de Nicea, en funció de l’objectiu que aquest concili perseguia: proclamar un credo únic per a tots els cristians, que, a aquestes alçades del segle IV ja eren tots els ciutadans de l’imperi romà. Si us plau, per força. La història havia derivat en el règim de Cristiandat, fruit de l’aliança entre l’espasa i l’altar.

El règim de cristiandat es va acabar quan les tropes del Risorgimento italià van entrar a Roma, l’últim dels Estats Pontificis, la controvertida donació de Constantí. Això va ser durant el pontificat de Pius IX, el Papa que va ser més anys Papa de tots els que han sigut escollits. És el Papa del Vaticà I, el concili que es va dissoldre sense donar-lo per acabat. Però Pius IX encara va ser a temps a fer valer la seva suprema autoritat per tal que el concili -per ell convocat- definís el dogma de la infal.libilitat. Una cinquantena de bisbes, la nit abans de la votació sobre aquest nou dogma, es van escapolir del concili. Van preferir marxar abans que votar en contra o que votar en blanc, per por a les possibles represàlies de Pius IX.

I ja som allà on volia anar a parar: al breu pontificat de Joan XXIII, un dels més curts i alhora un dels més fecunds de tots els que l’Església ha celebrat. Com estimo aquest Papa, Déu meu, com me l’estimo! Qui millor ho sabeu sou vosaltres, estimats amics i feligresos, que em manteniu en vida llegint els meus articles i fent-ne difusió. Si no fos així, ni jo mateix no sabria explicar-me com hem pogut arribar a la columna 400! I aquí la teniu! Amb els temes de la meva preferència. Com sempre diu en Ramon, el meu germà en tot i el factotum d’aquest petit miracle de la constància, espero que us hagi agradat, però sobretot espero que us hagi sigut de profit. M’avanço a desitjar-vos un Bon Nadal! Faig meus els vostres millors desitjos i els poso davant del Portal del meu pessebre.

Sigueu feliços com cal,

amics meus i feligresos,

i que l’Infant del Portal

ens aculli a tots plegats

amb els seus braços estesos.-

Vostre: Jaume-19-XII-021.