QUE L'ANY NOVELL SIGUI MILLOR QUE EL VELL

Jaume Reixach

diumenge 30 de desembre de 2018

M’he inventat aquest parellat que encapçala la columna per felicitar l’any que som a punt d’estrenar. Expressa el meu desig i la meva gratitud sincera als feligresos i als amics, gràcies als quals segueixo escrivint amb il.lusió i amb les mateixes ganes de fer el bé de sempre. Gràcies!

Estic convençut que és més gran el bé que rebo que el que faig o pugui fer amb els articles. Cinc anys després de la mort del fillol encara hi ha qui es recorda d’un servidor i ho diu, com, per exemple, l’amic Joan Ribas en el “Punt-Avui” del 23 de desembre d’enguany. He llegit la teva “Crònica”, Joan, titulada “Aquell Blanes nevat”, i l’he llegit perquè uns amics comuns es van prendre la molèstia de fer-m’ho saber. Em va arribar per tercers i un quart, en Ramon, me’l va penjar perquè el pogués llegir. Gràcies a tots, i gràcies a la vida que m’ha donat tants bons amics!.

Ho he dit moltes vegades: La vida és tot el que tenim. El do més gran. D’aquí ve que el meu principi preferit sigui: viure, deixar viure i ajudar a viure, sense fer accepció de persones. Malgrat el risc evident que aquest principi comporta. Contra els qui pensen que una vida no val res, sostinc que res no val una vida. És més: una vida és poc per aprendre tot el que la vida ensenya.

Serveixi d’exemple l’any nou (o novell) que som a punt d’estrenar. En els anys de formació em van ensenyar que la festa d’any vell i d’any nou, que van juntes, no eren festes cristianes, sinó paganes. Aviat em vaig adonar que, paganes, ho eren totes, les festes, abans no van ser cristianitzades per l’Església. Hi ha, doncs, la possibilitat de viure en clau cristiana les festes paganes i en clau pagana, les cristianes. Tot pot tenir cabuda en una societat capaç de respectar l’altre com a si mateix.

En els anys del franquisme, es va mirar de contrarrestar l’alegria de les 12 campanades amb la seriositat d’una hora santa en el temple parroquial. L’església parroquial era buida o quasi, comparada amb els locals on la gent celebra amb el “cotillon” l’entrada de l’any nou i el comiat del vell. Tan convencional era una cosa com l’altra. Vaig optar per celebrar-ho de les dues maneres, perquè són compatibles. Si em convidaven a un sopar amical de fi d’any, el compartia acceptant la companyia dels amics, quasi sempre col.laboradors meus en la feina educativa que duia a terme en el Collell. I no deixava, per això, de trobar una hora de silenci casolà per meditar el sentit del pas del temps.

Són moltes més les vegades que he celebrat aquestes dues festes sol que acompanyat. Vaig agrair la companyia del fillol com un regal potent, que feia fàcil el meu esforç per ajudar a viure a qui també m’ajudava a mi, de retop. Que ell pogués viure -un dia- pel seu compte, era el meu desig pregon. El mateix desig que tenen els pares respecte als fills. Això em permet afirmar que el celibat és perfectament compatible amb el sentiment de paternitat, en sentit ampli. Per a qui no ha conegut el pare biològic, és pare la persona que assumeix aquesta responsabilitat.

Que l’any novell sigui millor que el vell. Ho desitjo de tot cor, conscient que desitjar quelcom és el millor camí per obtenir-ho. Tots podem ser millors. L’any en si és un any més de vida. El vull viure pensant que pot ser l’últim, perquè -òbviament- en la loteria de la vida, un o altre serà l’últim. Que això no preocupi ningú, perquè no se’n treu res. Preocupem-nos per coses que afecten el bé comú. Que els presos polítics -una contradicció en els termes, en una societat soi dissant democràtica- assoleixin la merescuda llibertat, que nosaltres gaudim, i ells no encara. Que la justícia sigui justa, valgui la redundància, perquè, en aquest cas no ho és. No és justa, vull dir, però hem de fer que ho sigui. La millor manera de fer que la societat sigui millor és que cadascú millori en les coses que sap que pot millorar. Tota revolució comença per un mateix. I el procés d’independència comença per merèixer-la. Com? Sent solidaris els uns amb els altres, mostrant que la independència és -com la llibertat- un bé, capaç de conviure amb els altres béns. Va ser necessari que arribés la Revolució Francesa perquè el lema “igualtat, llibertat, fraternitat” es consolidés. Però, en l’Església, va caldre algú com Joan XXIII. I és tan antic com l’evangeli!

Vostre: Jaume

Us adjunto el text a que feia referència en la Columna:

El Punt Avui Opinió 23 de desembre de 2018

La crònica

AQUELL BLANES NEVAT

JOAN RIBAS

Ho recordo així. Bufava la tramuntana i a la mar hi havia temporal. Les barques romangueren a port. Feia bo d’estar-se a casa, vora la llar, llegint. O darrere els vidres, mirant. Les fulles mortes voletejaven de llarg a llarg del passeig, d’una manera folla i sinistra.

Després de sopar, el vent va remetre, però els bramuls de la mar es feren massa insistents. Abans de mitjanit, les campanes de la parròquia cridaren els fidels a la missa del Gall. Entaforat dins l’abric i fent de la bufanda un tapaboques vaig anar cap a l’església. La nit no podia ser més aspra ni més esquerpa. Res, llevat de les campanes, no feia pensar que fos Nadal. Tanmateix jo duia el Nadal al cor.

“Nit de cançons i d’esquelles, tota punxada d’estrelles, tota arrissada pel vent. Encesa nit transparent.”

La veu dels poetes és una companyia imprescindible. Vaig entrar a l’església amb el cor encongit, amb por de no trobar-hi ningú. Però no. L’església era plena, rutilant i màgica. Vaig oblidar-me de tot. Del fred, del vent, del temporal... i d’aquell altre fred, d’aquell altre temporal i d’aquells vents que fuetegen l’anima: la nit de Nadal, dins la nau de l’església, era un nit clara:

“Ai, si no fos aquesta nit tan clara! Seríem tros de carn i pensament, que no coneix d’on ve ni on para, pell d’home que arrossega el corrent.”

Jo, com els altres, vaig sortir de l’església canviat. La missa del Gall té això: és única. Quan sortírem de l’església –oh, meravella– el vent havia emmudit i espurnejava: queia aiguaneu. Xiscles d’alegria, de sorpresa, felicitacions nadalenques i cançons carrer avall, ronda nocturna abans d’anar al llit:

“La nostra vanitat prou s’afigura que està per damunt del bé i del mal, mes no hi val ganivet ni ànima dura: és més forta la nit de Nadal.”

Quatre volves de neu havien estat suficients per encendre rialles. La mar encara bramulava però sense els udols del vent eren uns udols manyacs, de fera enjogassada. Vaig ficar-me al llit content del meu país i de la meva fe, content de ser cristià i català:

“Però Nadal ens ha pintat el rostre, amb un vermell precís i decidit, i ens dona un sentiment de llar, de sostre, de cel, de nissaga i d’esperit.”

I l’endemà d’aquella nit de Nadal de 1962... Quin miracle! Blanes nevat.

El text és part d’un escrit de Mn. Jaume Reixach. És un record afectuós a un capellà que ha estat apartat del seu ministeri pel bisbe de Girona, i marginat per companys seus, després d’una vida dedicada a l’Església. Més que un crim és el llibre que ha publicat, en què s’explica fil per randa la realitat d’uns fets dolorosos. Malgrat tot, té l’ajut dels seus antics feligresos. Ell continua, tanmateix, escrivint cada setmana les seves reflexions. Ja va per la setmana 243. Li desitgem bon Nadal i coratge. Joan Ribas.