Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu

Post date: Nov 19, 2017 10:35:28 AM

“LES HOMILIES DE RIELLS”

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt.- 22-21)

• Primer el Cèsar que Déu?

En efecte: l’Evangeli de Mateu ho diu així. Les persones religioses se sorprenen. Déu, ¿No hauria d’anar sempre per davant? ¿No és primer Déu, que els homes?

• Sí, si no fos que Jesús, el Fill de Déu va trastocar aquest concepte, posant l’amor al proïsme al mateix nivell que l’amor a Déu.

Tota la Llei i el que digueren els profetes es pot resumir en dos manaments. El primer: “estimaràs Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot l’esperit”. I el segon (semblant al primer): “Estimaràs al proïsme com a tu mateix”.

Jesús surt al pas d’una de les principals característiques negatives de la religió: la prioritat que aquesta dóna a Déu (a qui ningú no ha vist) en detriment de les persones a les que veu cada dia. Aquesta desviació explica que les religions no siguin factor de “canvi social”, sinó factor de conservadurisme i d’integrisme. Ens agrada de la religió que sigui prioritària, perquè aquesta prioritat, a la pràctica, recau sobre les persones religioses (nosaltres). Només cal veure la forta jerarquització dels estaments religiosos. Tant pel que respecta al fons (el poder real), com pel que respecta a la forma (honors, vestits, protocols, etcètera).

En l’Evangeli, Jesús ensenya que, el que sigui el primer (en l’ordre jeràrquic) es comporti com si fos l’ultim: “es faci el servidor dels altres”.

A més autoritat jeràrquica, més esperit de servei. Aquest hauria de ser el principal exemple de les persones religioses. I tan sols es fa visible en els monestirs, i encara.

“A Déu el que és de Déu”. I què és el que Déu vol: honor, glòria, servitud, homenatges…? Pot ser que Déu vulgui el que nosaltres, els homes, sabem que és -per definició- efímer? Donarem a Déu el que és efímer? El que és sobrer en l’ordre de la santedat? O li donarem el que tot pare voldria?

• Què vol, abans que tot, un pare?
• La felicitat dels seus fills. Que tots ells tinguin les mateixes possibilitats de realitzar-se, de ser, de formar-se, de gaudir i de ser feliços…, ¿No és això el que més vol? Un pare és feliç si els seus fills s´estimen. Perquè si s’estimen, no permetran que cap dels seus germans pateixi necessitats, penúries, exclusió, injustícies, ni cap mena de mal. Si els fills s’estimen, el pare és feliç: se sent estimat (en els fills).

La paternitat divina és la gran novetat del Nou Testament.

• Jesús sabia que per “preparar la vinguda del Regne de Déu calia potenciar la justícia de Déu”. I la justícia de Déu és Amor. Déu és amor. Déu ens estima (aquesta és la “bon nova”, (l’evangeli). Anuncieu la bona nova. Anuncieu que Déu ens estima. Déu perdona. Déu és misericordiós i benigne, lent en el càstig, ric en amor.

D’aquí ve que Jesús no es cansi de proclamar: “Misericòrdia vol Déu, i no sacrificis cultuals, com els del Temple”. Igualment que tampoc no es va cansar de repetir que “No els que diuen “Senyor, Senyor”, entraran en el Regne del cel (el Regne de Déu). No és, doncs, la pietat, ni el fervor, ni el culte en el temple, sinó les bones obres, com, per exemple, les del bon samarità.

Donar al Cèsar el que és del Cèsar vol dir complir els nostres deures de ciutadans de dret. On hi ha drets i ha deures. Complir-los és millorar la vida social, que ens afecta a tots.

“Déu és ´l’únic ésser que, per regnar, no té ni tan sols necessitat d’existir” (Charles Baudelaire). De fet, els Evangelis parlen més de nosaltres (del comportament de les persones religioses o no) que de Déu. De Déu en paren molt poc. Donen per provada la seva existència. Parlen de Jesús, un jueu pietós, exemplar, coherent, que cercava en tot moment la voluntat de Déu, a qui Ell anomenava “Pare” (Abbá). Privilegiar la religió no beneficia Déu, sinó la jerarquia religiosa.