SANTS INNOCENTS

No em refereixo als nens innocents que va matar Herodes, amb la intenció d’assegurar-se de la mort del Messies promès, recent nascut.

Aquest episodi del N. T. té un fonament històric molt feble.

Això no obstant, m’interessa com a símbol: sempre moren innocents.

Jesús era innocent dels delictes que li van atribuir per poder-lo condemnar a mort.

• Entenc que una de les virtuts específiques del cristià hauria de ser, per raons òbvies, una especial sensibilitat pels innocents.
• I entenc, també, que tota persona que demostra posseir aquesta sensibilitat -sigui o no batejada- està més a prop de Jesús (el Crist) que molts batejats.
• Aquells sants innocents són el símbol de tota persona (no tan sols els infants) condemnada per un delicte que no ha comès o per un delicte que -simplement- no és delicte.
• La presumpció d’innocència, en una societat cristiana, hauria de ser un manament (i no una imposició de l’Estat o una norma de l’administració de justícia).
• En una segona lectura del passatge evangèlic de la matança dels innocents, la persona d’esperit cristià no podrà deixar de veure que, Josep, l’espòs de Maria, avisat en somnis per un àngel del perill que corria, es captingué de forma poc solidària.
• Aquest passatge, vist des de la sensibilitat d’avui, resulta un passatge insolidari. Josep podia haver fet córrer la veu i qui sap quants infant innocents no s’haurien salvat de la mort.

Algú pot pensar:

-El que importava era salvar Jesús, el Déu fet home, el futur Messies.

Fals i, a més, contradictori. Aquesta és una opinió fonamentalista. Déu abans que tot!, no?

Doncs No. En primer lloc perquè ningú -ni el propi Josep- era conscient de la divinitat del seu fill. I en segon lloc (però no menys important) per la contradicció que implica que Déu es faci home per salvar l’home i redimir-lo, i Josep fugi cap a Egipte per salvar el seu fill, sense fer res perquè se salvessin els fills dels altres.

Si la fe en Déu ens impedeix valorar l’home, aleshores aquesta fe no és cristiana.

FEM UN SALT EN LA HISTÒRIA.

Saltem al segle XX, i anem directament a El Salvador.

En la guerra civil d’El Salvador van morir assassinats un nombre d’innocents tan elevat, que costa d’imaginar. Se sap amb certesa documentada que, a partir de novembre del 1979, més de 600 persones eren assassinades mensualment pels esquadrons de la mort, pels policies i pels militars. Per regla general, morien decapitats o esquarterats. I és que, en aquest país, l’anticomunisme es convertí en una malaltia mental. La victòria de Ronald Reagan, per exemple, va ser entesa com una llicència per poder matar.

Quan els que governen agafen la paranoia de veure comunistes (o enemics) en tota mena de grups, sectors socials, races, religions o poblacions senceres, estem en presència de la versió actualitzada de la matança dels innocents, ordenada pel rei Herodes.

• No hi ha poder oligàrquic que no sigui “descendent” d’Herodes.

ÒSCAR ROMERO.

A partir d’aquesta esquizofrènia paranoica s’entén la mort martirial del bisbe Òscar Romero. Òscar Romero era un bisbe de tarannà conservador i d’esperit pietós. Veure matar gent innocent el convertí, primer en la “veu” dels sense veu, i a poc a poc en el líder de la població civil, massacrada sense to ni so. Les seves homilies, retransmeses a través de les ones de la Ràdio, des de la Catedral, eren escoltades en silenci reverent per tota la població d’El Salvador. Eren més esperades que el res de l’Àngelus del Papa de torn.

La manca de discerniment dels governants va veure, en la persona del bisbe salvadorenc un guerriller comunista. I, com tothom sap, va morir d’un tret en plena celebració de la missa.

• El que molta gent no sap és que l’assassí té un carrer dedicat a la capital salvadorenca. En efecte: un dels alcaldes va canviar el nom del carrer -Sant Antoni- pel de Roberto d’Aubuisson, reconegut com l’assassí del bisbe Òscar Romero.
• PER QUÈ VA TRIAR EL CARRER DE SANT ANTONI PER CANVIAR-LI EL NOM I POSAR-HI EL DEL BOTXÍ D’Ò.Romero?

Perquè un coronel, Cap d’un destacament de soldats, va manar que fessin presonera la imatge de Sant Antoni venerada en un dels pobles, amb fama de comunista, convençut com estava que Sant Antoni els ajudava. (No sabem del cert si la imatge fou “torturada” per fer-la “cantar”. Podria ser…)

l’assassinat d’Òscar Romero anà acompanyat de la mort de 18 capellans, 5 monges, centenars de catequistes i milers de camperols, que vivien en llocs considerats sospitosos, per la possible influència de “religiosos comunistes”. És en aquest context de follia que, el novembre de 1989, els jesuïtes foren acusats de ser els responsables d’una ofensiva guerrillera sobre la capital. Oligarques i militars, tement que es produís una negociació amb la guerrilla, que ocupava una part de la capital, decidiren evitar-la assassinant Ignasi Ellacuria i cinc jesuïtes més, que eren partidaris del diàleg i la negociació.

AQUEST CRIM, en què van trobar la mort algunes persones del servei, va forçar el règim a negociar, perquè el recolzament dels Estats Units els hi fou negat. O sigui que els va sortir el tret per la culata.

Joaquim Villalobos (un ex-guerriller, convers) confessa: “els guerrillers no érem la solució de res”. “Érem el símptoma d’un país malalt”. “A més barbaritats del govern, més guerrillers”. “La violència no s’arregla amb més violència”.

37 ANYS DESPRÉS DE L’ASSASSINAT D’ÒSCAR ROMERO, el govern dretà del país encara no ha reconegut la culpa ni els errors.

• No m’estranya. Joan Pau II va trigar 18 anys a donar permís per obrir la causa de beatificació d’Òscar Romero, la mort martirial del qual no ofereix dubtes a cap salvadorenc.

Per què, en canvi, n’oferia a Joan Pau II?

• Per la seva obsessió anti-comunista, o sigui: pel mateix motiu que el govern dretà i militar del país. Catòlic, per descomptat.

Muñoz Seca, autor teatral humorístic, ja ho va dir: “Los extremeños se tocan” (tal és el títol d’una de les seves peces teatrals més celebrades).

RATZINGER I CASALDÀLIGA també van tocar aquest tema, en la visita ad límina del bisbe Casaldàliga.

+Ratzinger: “Vosaltres fàcilment anomeneu màrtirs a Monsenyor Romero, a Camilo Torres, a...és bo de recordar certs personatges que es dedicaren al poble, però tant com anomenar-los màrtirs…!

+Casaldàliga: Nosaltres sabem distingir entre els màrtirs canònics, oficialment reconeguts per l’Església, i aquests altres màrtirs que anomenem màrtirs del Regne; són els que van donar la seva vida per la justícia i per l’alliberament; molts d’ells, cristians; i tots, fidels a la causa de l’Evangeli.

CREC QUE LA REFLEXIÓ ESTÀ SERVIDA:

• L’OLIGARQUIA, matant Òscar Romero, pretenia aturar una rebel.lió i la va provocar.- Matant els sis jesuïtes pretenia evitar una negociació i la va fomentar.

El mateix pot passar en el nostre entorn. Volent, el bisbe, arrencar un brot aparent de zitzània, pot fer malbé tot un camp de blat.- Negant-se a dialogar pot cometre injustícies flagrants.

DIALOGAR (segons Pau VI a l’encíclica Ecclesiam Suam) vol dir escoltar. Els laics i els seglars (els feligresos o simples creients) teníu a les vostres mans el futur d’una església decadent, que ha retornat al vell i ranci clericalisme, que ha trobat en els joves un terreny adobat. No abdiqueu de la vostra força ni de la vostra identitat. Jesús era seglar (laic i no sacerdot). D’altra banda, el Concili Vaticà II aportà la noció del sensum fidelium (el sentit dels fidels, que cal tenir en compte, perquè té un valor teològic). I Joan XXIII va aportar el sentit comú i el sentit de l’humor. La majoria de les prohibicions fan riure. I el riure és una arma que no mata, però deixa en ridícul l’adversari.

APALI! Setembre vol dir començament de curs. Vol dir Sant Tornem-hi.

Vostre, com sempre, però més ara: perquè haig de tornar a començar de 0, amb noves proves, que el càncer que tinc, reclama.

Compto amb vosaltres, i -sis plau- compteu amb mi, que per això estem.

Una abraçada: Jaume