Embedded Files
Post date: May 27, 2018 4:39:28 PM
La gratitud és una virtut i també un do.
- Com a virtut, no és una virtut menor. No es pot ser agraït sense ser -alhora- humil. Sense reconèixer els propis límits.
- És també un do de l’Esperit. Francesc d’Assís, per exemple, era agraït amb les flors, els animals, els peixos, les persones, en una paraula: agraït amb l’univers.
En el prefaci de la missa, diem:
- Donem gràcies al Senyor Déu nostre. (I els assistents contesten)
- “Cal fer-ho i és de justícia”.
El cristià té el deure de ser agraït amb Déu. Perquè Déu és Pare. Perquè Déu és Amor. Perquè sap que Déu ens estima, i ens perdona.
El cristià sap que rep contínuament mostres de l’amor de Déu. I sent necessitat de mostrar-li gratitud.
- El cristià agraït és un cristià alegre.
Es pot sentir gratitud pel plaer que ens aporta la bellesa.
- la bellesa d’un poema, d’una cançó, d’un peça musical, d’un espectacle teatral...L’aplaudiment és una manera de manifestar la gratitud alegre que sentim. Els actors també agraeixen l’aplaudiment.
La gratitud sap veure en l’altre la causa de la seva alegria.
- La ingratitud, en canvi, és egoista, no sap valorar l’altre.
- És molt difícil estimar l’altre si no el valores.
- Una societat desagraïda no és cristiana.
La paraula gràcies mereix ser revalorada a l’alça.
- Agrair no és tan sols donar les gràcies. No és una paraula, sinó una actitud, que inclou un cert nivell d’intel.ligència.
- Agrair és veure el mèrit de cada persona. Si el saps veure, no podràs no agrair-li el mèrit.
- Un món sense gratitud és un món de màquines que grinyolen.
EL TEMA DE LA GRATITUD APLICAT A L’ESGLÉSIA.
Aquesta setmana ha sigut setmana de celebracions dels campions de lliga de futbol. He tingut ocasió de veure’n dues: la del Manchester City i la del Barça. Els he vist a la televisió. En concret a Bein Sports, els canals que tenen l’exclusiva dels partits. Deixo de banda els aspectes anecdòtics per cenyir-me en el que m’importa posar de manifest:
- L’homenatge als jugadors contemplava dos aspectes: el treball de conjunt (l’equip) i el treball individual( els jugadors un per un).
- La novetat és que els jugadors -cridats pel seu nom a través dels altaveus- sortien a rebre l’aplaudiment i la gratitud dels seus seguidors, no menys que les felicitacions de la directiva.
- I el que més m’ha cridat l’atenció: no sortien sols, sinó acompanyats dels seus fills. A alguns dels quals, el seu pare els portava en braços.
La meva reflexió:
He pensat que era un encert. Un bon detall. La vida dels jugadors professionals (de 1ª divisió) és, sens dubte, molt sacrificada. Sé que també sol ser molt ben remunerada, però en això, ara no hi entraré. El tema és la cara de satisfacció dels jugadors sortint a rebre l’homenatge de l’afecció en companyia dels seus fills.
Els jugadors d’aquest nivell no se’ls exigeix que siguin celibataris, malgrat que la seva dedicació al club i a l’equip és total. Viatges, entrenaments, concentracions, partits, lesions, tensió en els vestidors...etcètera. Una dedicació exclusiva que, tanmateix, no és incompatible amb el matrimoni. Potser és -fins i tot- una ajuda. Les esposes, rares vegades fan ombra als seus marits jugadors. Més aviat es mantenen a l’ombra. I diria que no és la professió en què hi abundin els divorcis ni els escàndols que agraden las paparazzi.
- La meva pregunta és: per què, els capellans, no poden tenir una família pròpia? Per què han de ser obligatòriament cèlibes?
- Per exigències de la feina? Quina feina o quina part de la seva feina exigeix la solteria del capellà…?
- Els capellans normalment acaben sols. Sols en els asils, on la solitud és encara més punyent. Perquè arriben als asils desgastats. Malalts. Van a morir als asils.
- Els únics homenatges que reben els capellans venen dels feligresos, però els canvis de parròquia, obligats a causa de la manca de vocacions, no ajuden gaire al clima que fa possible l’homenatge de gratitud dels feligresos.
- Ni gratitud vertical, per part dels bisbes o sigui de la jerarquia, ni horitzontal, per part dels feligresos, perquè normalment no hi ha ocasió.
- Sense cap tipus de gratitud, hi ha el perill que la ingratitud s’instal.li en el clericat. Malament rai! Perquè la ingratitud no és cristiana, sinó egoista.
En els anys posteriors al Vaticà II es treballava en equip. Això creava afinitats electives, una camaraderia més intensa i la lògica alegria de compartir ideals i projectes. Era una bon estímul. Compensava una mica (no del tot) l’aspecte afectiu del capellà. Deixar abandonat el capellà a la seva sort no crec que sigui bo. No convida a formar part d’un col.lectiu, en el qual sel sentiment de gratitud resulta inexistent.
El Papa Wojtila va donar la consigna d’omplir els estadis. Vist a distància, no hi ha dubte que fou un error. No és la nostra missió omplir estadis. Els estadis els ompla (i de quina manera!) el futbol (l’esport de masses).
La nostra missió és alliberar les persones de les seves servituds. Servir les causes justes i estar al costat dels humils i necessitats. Però, fins i to això, tan evangèlic, reclama el treball compartit, la il.lusió pròpia de l’equip, i tenir una vida afectiva plena i feliç. No crec que a Déu li desplagui que -els seus servidors més entregats- siguin feliços. I sentir la gratitud és una manera de ser feliç, igual que ser agraït és contribuir a la felicitat dels altres, sense els quals no som res.
Si la gratitud és virtut, ¿per què se n’hauria de privar el capellà?
- Si ser feliç fa feliços els altres, ¿Per què no ha de ser-ho, el capellà?
Vostre: Jaume.
Google Sites
Report abuse