EL RÈGIM DE CRISTIANDAT

EL RÈGIM DE CRISTIANDAT

i les seves conseqüències.

Nota prèvia: Durant les últimes setmanes m’he dedicat a estudiar aquest tema, que té a veure amb el llibre que estic escrivint, i m’ha semblat oportú compartir amb vosaltres les conclusions a les quals he arribat.

De què parlem quan parlem del règim de Cristiandat?

• Parlem de l’aliança entre el poder temporal i el poder religiós. També es coneix com l’aliança entre l’espasa i la creu, o entre l’altar i el tron.

L’INICI d’aquesta aliança va tenir lloc l’any 313, amb motiu de la proclamació -per part de l’emperador Constantí- de l’Edicte de Milà (o Edicte de la Tolerància, com també se’l coneix). Milà, fa referència a la ciutat en què l’Edicte fou proclamat. I Tolerància, remet al contingut de l’Edicte, per mitjà del qual Constantí va decretar el cessament de les persecucions contra els cristians.

Val a dir que la tolerància era una de les virtuts de la religió politeista, professada pels romans, considerats “pagans” per l’apòstol Pau, per oposició als cristians. Però cal esborrar el sentit pejoratiu que sol tenir el terme “pagans”. Del politeisme professat pels “pagans” no n’ha vingut mai cap fonamentalisme, mentre que del monoteisme -de la fe en un Déu únic-, tots. Cosa, d’altra banda, lògica, ja que el monoteisme és per definició excloent.

L’Edicte de Milà va marcar un abans i un després en la història del cristianisme. El canvi més evident va ser la consolidació de l’Església, com a instrument de cultura, un fet d’una importància extraordinària, pel poder que va adquirir aquesta Institució pel seu maridatge amb el poder real. Les primitives comunitats cristianes van ser engolides per la macro-comunitat emergent. Església vol dir “comunitat”. Les petites comunitats , a finals del segle I, ja eren presents en les principals ciutats del Mediterrani oriental, la qual cosa significa que el cristianisme gaudia d’una acceptació creixent, pels seus propis mèrits, sense necessitat de colorants ni edulcorants. L’única pega és que les comunitats primitives eren petites i no estaven coordinades entre elles. A mitjans del segle II, en canvi, ja existia -a Roma- una comunitat organitzada. Però tant les primeres com aquesta segona van ser engolides per l’Església nascuda a l’empara de l’emperador Constantí. Una vegada més, el peix gran es va menjar el petit.

• Què pretenia l’emperador Constantí?

A l’Església, tal com la coneixem, li agrada pensar que el canvi d’actitud en relació al cristianisme va ser el resultat d’una profunda conversió. Això equival a dir que el cristianisme és una religió tan gran, tan bonica i seductora, que l’emperador -finalment- va quedar seduït. Però això no està demostrat. No hi ha una constància certa d’una presumpta conversió de Constantí. No consta enlloc que Constantí hagués rebut el baptisme. He dedicat unes quantes hores al tema i he arribat a la conclusió que Constantí no va rebre el baptisme, per una raó tan senzilla com aquesta: No li va caldre fer aquest pas. Va aconseguir l’objectiu que s’havia proposat amb una facilitat i una rapidesa, que no va tenir necessitat de rebre el baptisme. Per què l’havia de rebre, si els bisbes no li ho van demanar, i encara menys exigir? Els bisbes estaven tan agraïts pel gest de Constantí, de posar el punt final a les persecucions, que amb això en van tenir prou per considerar-lo un bon cristià.

NOTA: Aviso que aquest no és un tema menor. Al contrari: és el tema que més ha despertat el meu interès. La pretesa conversió de Constantí afecta tant a l’emperador com a la jerarquia eclesiàstica. Raó per la qual hi he dedicat més temps que en cap altre dels temes que entren en joc en el naixement del règim de Cristiandat. El que sé de Constantí és que era un polític eminentment pragmàtic. Per tant, les raons que el van moure a fer del cristianisme la religió de l’imperi cal cercar-les en el seu pragmatisme, abans que en cap altra consideració. I és des d’aquest punt de vista que la seva decisió esdevé entenadora. Constantí, abans de l’Edicte de Milà, no havia donat mostres de ser una persona religiosa. En canvi, un cop proclamat el famós Edicte, cada vegada es va implicar més en el govern de l’Església. En un dels meus articles, anteriors a aquest, ja vaig explicar que va ser el factotum del concili de Nicea, el primer dels quatre grans concilis de l’Antiguitat. L’èxit obtingut va ser tan gran, que Constantí es va aplicar el mateix que s’aplica a la muller del Cèsar: El que s’espera de la muller del Cèsar no és que sigui virtuosa, però sí que ho sembli. Doncs, aquí està.

Pel que fa a la jerarquia eclesiàstica, no crec que ningú se sorprengui de la seva submissió al gran benefactor de l’Església. Sempre ha sigut així. Estic segur que, si Constantí s’hagués decidit a rebre el baptisme, se sabria, perquè la pluja de lloances hauria sigut tan gran, que hauria transcendit per un costat o altre. És més: estic igualment segur que l’haurien canonitzat, sense majors arguments. O no és aquesta, la praxi més habitual en l’Església? Ho ha sigut sempre, amics, no crec que ningú se sorprengui. Aquest és el criteri que va guiar el Papa Wojtyla, que ostenta el rècord de beatificacions i de canonitzacions. No menys que el rècord d’omissions, de sants no reconeguts, perquè no s’ajusten al patró. Basta recordar que Wojtyla va trigar 18 anys, abans no va donar permís per obrir la causa del bisbe Oscar Romero, perquè, segons el Papa Wojtyla, no va morir en defensa de l’Església, sinó dels drets del poble de El Salvador. Heus aquí un cas que ve a ser com l’epígon del Règim de Cristiandat, el qual, segons els historiadors, es va donar per liquidat amb la pèrdua irreversible dels Estats Pontificis, que va tenir lloc el 20 de setembre de 1870, el dia en què les tropes del Risorgimento italià van travessar les muralles de Roma, sense trobar resistència. Aquest dia, més d’un mil.leni i mig d’història va arribar al final del seu trajecte, i el règim de Cristiandat va fer l’últim badall.

Però ai! Va ressuscitar de la mà del Papa Wojtyla, i del seu braç dret, Ratzinger. Ambdós van fer els impossibles per restaurar l’Església del concili, que vol dir “tornar les coses al mateix lloc on eren abans”, cosa del tot impossible, però en aquestes estem.

El principal fruit de l’aliança entre l’espasa i l’altar van ser els 4 grans concilis de l’Antiguitat. Grans, en quin sentit? Perquè ho diu l’Església. Els quatre concilis van ser: Nicea (l’any 325), Constantinoble (381), Efes (431) i Calcedònia (451). Calcedònia és un barri de Constantinoble, la ciutat fundada per Constantí, un barri situat al costat asiàtic del Bòsfor, molt a prop del palau imperial. En aquest cas, l’emperador era Marcià, però qui va convocar el concili va ser Teodosi II,

però aquest va morir el 28 de juliol del 450, a conseqüència d’una caiguda del cavall, que ja és mala sort. Sobretot si la comparem amb la caiguda del cavall de Saule, que va tenir un final feliç. Marcià es va fer responsable de la realització del concili, la qual cosa vol dir que els emperadors ja havien assumit, com la cosa més normal del món, les responsabilitats derivades del maridatge entre l’espasa i l’altar. En els 4 grans concilis de l’Antiguitat, els emperadors hi van tenir un protagonisme molt superior al dels bisbes que hi van ser presents.

Aquests 4 concilis van servir per fixar les veritats fonamentals de la fe cristiana. No van ser els apòstols, evidentment. Tampoc van ser els Papes de torn, que no hi van assistir. Es van limitar a enviar-hi uns simples representants, que, en el concili de Nicea van ser dos capellans de Roma, per posar un exemple. Els discursos van anar a càrrec dels emperadors. Igual que van ser ells els que, en cada cas, van escollir la ciutat i van fixar el calendari. En el de Calcedònia, l’emperador Marcià va assistir a la sexta i última sessió acompanyat de la seva esposa, l’emperadriu Pulqueria, que va acaparar les mirades de tots els presents, tan pulcre era el seu vestit i la seva elegància, que no n’hi havia per menys. Tant és així que, el discurs de cloenda, que va anar a càrrec de l’emperador, va ser més brillant que els altres que havia fet.

La pregunta que tots ens fem és la següent: A qui hem d’agrair, els creients actuals, la formulació de les veritats fonamentals de la fe cristiana: a l’Església o als emperadors que hem esmentat?

La resposta no cal que sigui ara. Aquest tema no el dono per acabat. M’han quedat per dir unes quantes coses, i les penso dir més endavant. M’he tallat a mi mateix en sec, perquè la columna ja era més llarga del compte. Demano disculpes i espero que, malgrat tot, us sigui profitosa.

Vostre: Jaume 11-VII-021