FESTIVITAT DE TOTS SANTS

Post date: Nov 1, 2017 5:57:52 PM

FESTIVITAT DE “TOTS SANTS”

“Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar.

Eren gent de totes les nacionalitats, de totes les races i de tots els pobles i llengües”. (De l’Apocalipsi de sant Joan).

L’Església ens convida, cada u de novembre, a homenatjar “tots els sants”. Això vol dir que el nombre real de persones santes no queda exhaurit en el Santoral: hi ha sants que no han sigut canonitzats, i no per això deixen de ser sants.

La santedat acostuma a tenir una doble accepció: religiosa i moral. El sant, en sentit religiós, és el que viu unit a Déu (l’únic absolutament sant) per la fe, l’esperança i la caritat. El sant estima Déu per damunt de tot i de si mateix. En virtut d’aquest amor, el sant ja està salvat; ja és benaurat; ja pertany al Regne, que no abandonarà. Actua moralment, però per amor a Déu, no per deure.

Sant, en sentit moral, és aquell que actua conforme amb la llei moral. Una llei moral que no compleix per deure, sinó lliurament. En aquest sentit no es pot descartar que hi hagi sants ateus o ateus que siguin sants. Això no obstant, no sol ser la regla. Perquè la mediocritat humana és tal, que abraça per igual creients i no creients. Tant l’un com l’altre tendiran a pensar que el que estimen és veritat, o que el que els mou és vertader. I tenen raó, perquè la veritat que abracen viu en ells. Però un i altre s’equivoquen quan pensen que la “seva veritat” és “tota la veritat”, de tal manera que viu i existeix fora d’ells. Fora del món i de forma absoluta.

Sobre això hi ha molt a dir. Que les persones fem el bé és innegable (a pesar de ser pecadors i limitats). Ara, que el Bé existeixi amb independència de nosaltres (del bé que fem), ja és més dubtós. I que sigui el bé el que ens posseeix, encara més. D’aquí en venen molts fanatismes.

A mi se’m fa difícil separar santedat de saviesa. El savi, a diferència del sant, no sent la necessitat de creure, ni d’esperar ni d’obeir. ¿Déu? ¿La salvació? ¿La Llei? Fa temps que el savi no es preocupa per aquestes coses; les deixa en mans dels filòsofs i teòlegs.

Però el mateix diria del sant, que practica una santedat sàvia. O sigui del sant que viu centrat en l’amor i la caritat. Aquest sant és “savi”. La seva característica és la comprensió i la tolerància. D’aquí ve que les persones que encarnen la tolerància i la sana convivència siguin tingudes per persones rectes i justes. I si és així, ¿per què no podem dir que són santes? Entre els il.lustrats, hi ha personatges, com Voltaire, per exemple, que han sigut dimonitzats per l’Església, perquè eren anticlericals, però és que “ser anticlerical”, ¿no és un deure moral, en certes ocasions o en certes èpoques? En temps de la Inquisició, els que hi estaven en contra, ¿No eren més sants que els que hi estaven a favor?

El sant i el savi viuen junts en ermites separades; separades tan sols pels nostres prejudicis. No està escrit enlloc que no hi hagi sants savis i savis sants. En aparença, al sant no li fa falta ser savi, ni al savi sant. Dic “en aparença”, perquè, de fet, no és així. El savi no és el que acumula coneixements (aquest és l’erudit). I el sant no és el que acumula virtuts (aquest és el virtuós o pietós). La santedat va més enllà. Va al nucli de la persona humana; va al Déu fet home; se centra en la dignitat de la persona, que no té preu. I entra en la dinàmica dels drets humans (la lluita per la justícia). I el savi, si de debò és savi, actua en vists al progrés de la Humanitat, que no és altre que el camí vers la plena llibertat i la plena autonomia de l’home, de tots els homes, un ideal que implica la solidaritat. I què és el solidari, sinó el sant que estima el pròxim, a qui veu com un germà?.

Aposto, doncs, per un ideal de santedat sàvia (profunda) i per una saviesa humana humanitària (santa i solidària). Rectificar és de savis. I demanar perdó és d’humils. El sant se’l descobreix per la seva humilitat. I al savi, pel sentit de l’humor. Perquè està de tornada. No renunciem, doncs, ni a ser savis ni a ser sants. Són vocacions molt semblants, que, en els monestirs, es donen juntes en bona part dels monjos, com bé ho demostra el Monestir de Montserrat. No és casual que Joan XXIII sigui el Papa del Vaticà II i l’autor de l’encíclica “Pacem in Terris”, la primera encíclica dedicada als Drets Humans.

Vostre Jaume, (“Les homilies de Riells”.1-11-17)