Conceptes clars (9) A propòsit de la Setmana Santa

Post date: Apr 9, 2017 8:54:32 PM

Què té de santa la setmana santa?

• La mort del Just, potser?
• La ignomínia de la creu?
• La conxorxa dels poders?
• Les burles i les insídies?
• Rentar-se les mans, ¿no és covardia?
• Què hi ha de sant en la multitud vociferant?
• Són santes les negacions de Pere?
• Quantes traïcions no hi hagué en en la primera setmana santa?
• El que entenem per santa, ¿no va ser una setmana tràgica?
• Si és així, ¿per què seguim anomenant-la santa?
• Ens fa més sants, la Setmana Santa?

LA SETMANA SANTA ENS ENSENYA MÉS COSES DE LES QUE PENSEM.

• Sobre Déu, potser? No. Sobre Déu ens diu ben poca cosa.
• Sobre nosaltres, potser? Molt més que sobre Déu.
• Sobre la religió, potser? També. Però no les coses que pensem.
• Sobre la naturalesa humana? Sí. En aquest sentit la setmana santa és, abans que tot, sàvia.
• Què us sembla si parlem de la Setmana Sàvia?
• Estem preparats per aprendre el que ens ensenya o preferim ignorar-ho com fins ara?
• Quina pot ser la gran veritat de la Setmana Santa?

Resposta: El mal que pot arribar a fer la religió sense coneixement.

Si el llenguatge “políticament correcte”, no ens ha estalviat la corrupció política, ¿en virtut de què, el llenguatge de l’ortodòxia, “religiosament correcte” ens ha d’estalviar la corrupció de la religió?

• De quina, religió: de la nostra?
• Meravellós argument! Hi ha alguna religió que no sigui nostra?
• Hi ha alguna religió que la professi ningú?
• Si no la professa ningú, no cal parlar-ne, oi? De les altres, en canvi, sí. I de què parlarem: de si són o no vertaderes?
• N’hi ha cap, que no ho sigui, pels seus creients?

LA VERITAT ÉS UNA (sempre i en tots els casos).

• Si totes les religions són vertaderes, cap no ho és. Totes són falses, i s’exclouen elles mateixes.
• Aquí, què està passant?, us preguntareu. On ens vol portar, en Jaume, amb aquests arguments?

Resposta: A la Setmana Sàvia. ¿No hem quedat que era aquí, on volíem anar? No es tractava d’aprendre, de la setmana que més coses ens ensenya? Doncs endavant! Que del que es tracta és d’aprendre. El Mestre ja el tenim: (no em mireu a mi, que no sóc jo). És Jesús. Qui, si no? (Ai Déu meu, quin patiment no ens espera?)

La primera lliçó ja la tenim aquí: és més fàcil creure que no pas aprendre. És possible, doncs, que aprendre exigeixi més virtut que creure. La fe s’alimenta de la ignorància del seu objecte.

Aprendre, es fer la guerra a la ignorància. És desterrar-la. A l’exili la ignorància, i no necessitarem (de moment) cap més auxili que no sigui aprendre. I aquí està la gràcia: Jesús, en la seva predicació, té, com a primer objectiu, INSTRUIR ELS QUE ANAVEN A ESCOLTAR-LO.

I cada vegada eren més els que sortien de casa seva per anar-lo a escoltar. Sens dubte, perquè aprenien. Qualsevol altra raó que no sigui aquesta, falsejaria la realitat. No serà que no hi haguessin mestres en aquell temps! Si el preferien a ell, senyal que era un bon mestre. O si es vol, un bon predicador.

• Bon predicador, ¿perquè parlava bé, o perquè parlava de les coses que interessaven la gent que l’escoltava?

Diria, sense cap mena de dubte, que era això segon. Ara bé: si a més de parlar de les coses que interessen els oients, el predicador sap expressar-se de forma clara i entenedora, és obvi que l’interès que despertarà serà més gran. No tan sols per la claredat del conceptes i dels ensenyaments, sinó que també pel respecte que això implica pels que l’escolten. El que escolta sap de seguida si el predicador parla pels que l’escolten, o bé si si s’escolta ell mateix, cosa freqüent, i busca, per tant, el lluïment personal i l’aplaudiment.

ÉS EVIDENT QUE, AQUEST. NO ERA EL CAS DE JESÚS.

En el perfil que coneixem de Jesús no hi ni ombra de pedanteria.

D’ALTRA BANDA, el fet de ser un predicador itinerant és una opció que, per si sola, ja expressa una voluntat de ser molt proper a tothom. Els evangelis aporten un detall molt important sobre el predicador de Galilea. Segons els sinòptics (que, en això, coincideixen del tot) la gent l’admirava perquè parlava amb amb una autoritat, que els evangelis qualifiquen de “pròpia”. Què vol dir, en el context de l’època, l’expressió “autoritat pròpia”....?

Pròpia, perquè no era manllevada. Pròpia, perquè ell mateix l’afirmava. Exemple: “Heu sentit que us deien… (etc), doncs jo us dic…(etc.). Jesús anava més enllà del que ensenyava la divina Thorà.

I el que és més important: ensenyava a complir-la (la qual cosa era una novetat). Per tant, ja tenim os elements de judici per entendre el principal motiu d’admiració que, sense dubte, suscitava.

• No feia com els Mestres de la llei en voga, que es limitaven a ensenyar el que diu la llei, i, per emfatitzar la importància del que deien, citaven altres Mestres de la llei. Quelcom semblant al que fan els magistrats quan reforcen els seus arguments amb la jurisprudència. (amb exemples d’altres casos semblants, sobre els quals ja hi ha hagut sentència).

NOTA IMPORTANT: Quan temps fa que no es publica una Pastoral, escrita per algun dels bisbes titulars de les diòcesis? I encara més: Hi ha algú que hagi llegit en el “Full Parroquial” una opinió personal del bisbe de la diòcesi, sobre qualsevol tema d’actualitat? No, veritat?

Aleshores, ¿quina autoritat reclamen? Si no és l’autoritat moral, només pot ser la de la força (la del poder). En tots els escrits hi ha sempre una referència al Magisteri de l’Església, que sol ser l’última cosa que ha dit el Papa o alguna de les Congregacions. Això és la negació mateixa de l’autoritat intrínseca que tenia Jesús. Jesús parlava amb autoritat pròpia.

Aquesta mena d’autoritat només s’adquireix per l’estudi. En aquest cas, l’estudi de les Sagrades Escriptures, del Talmud, i d’algun dels rabins de més prestigi de l’època.

ALTRES TRETS DEL PERFIL DE JESÚS.

• Jesús guaria el malalts. (En diferents passatges dels evangelis llegim que la gent contribuïa a fer possible l’encontre amb Jesús, dels malalts i dels tolits).- Aquest punt també li degué aportar una major popularitat.
• Tinc presents els estudis de Bultmann sobre els miracles, un tema que, sens dubte, els evangelis van mitificar. Però, tot i així, en l’època de Jesús existien els “sanadors”, els quals solien ser, precisament, de Galilea. Alguna cosa hi deu haver de certa, en això, tant pel que fa a les guaricions com pel que fa als exorcismes. Sobre els miracles, els capellans catòlics n’han abusat al màxim, en les seves homilies del diumenge, amb l’objectiu apologètic de demostrar la divinitat de Jesús. Amb la qual cosa, la humanitat de Jesús (i el mateix Jesús històric) ha quedat relegada a un segon pla.Això no afavoreix la fe, sinó que més aviat és abusar de la “bona fe” del creient, cosa que no es pot dir de Jesús. Mai no va abusar del poder, sinó que el detestava i en fugia. Igual que fugia dels elogis i de l’adulació de la multitud.
• D’aquí ve que, els primers cristians, fossin rebecs a qualsevol forma d’idolatria. Fins que van deixar de ser-ho (és clar).
• Jesús sentia “pietat” per les multituds, fàcils de manipular i d’enganyar.
• Podríem seguir, i trobaríem més motius pels quals Jesús era escoltat i admirat. Una dels trets menys comentat és el respecte que demostra per les persones, sigui quina sigui la seva condició. Jesús no imposa a ningú la seva doctrina, perquè, en realitat, el seu objectiu no és fer prosèlits, sinó instruir, ensenyar i educar.
• Educar és, avui dia, un tema conflictiu, i no ho hauria de ser.
• Els il.lustrats, com Condorcet, ja el van solucionar. La instrucció ha de ser pública, i l’Estat ha de procurar que sigui solvent. Educar apunta a inculcar uns valors, els quals sovint són els de la religió majoritària. Resulta ridícul que per ensenyar l’assignatura de religió, els bisbes posin com a condició “sine qua non” la confessionalitat del professor o professora, i, per si això fos poc, s’atorguen el dret de fiscalitzar la seva vida privada. El que ensenya no necessita res d’això. Amb el coneixement de l’assignatura i els coneixements pedagògics exigibles, en fa prou i de sobres. No s’ha vist mai que, per ensenyar matemàtiques, per exemple, calgui ser catòlic (i si s’és de l’Opus, millor.- No és això)
• Jesús tendeix sempre a no “culpabilitzar”. Més aviat fa el contrari: lluita contra aquest prejudici “agustinià”. El pecat i la culpa no són hereditaris. Només poden ser personals, i s’ha de tenir consciència de pecat. Altrament, no són ni pecats, la majoria de les coses que ens creen sentiment de culpa. Per culpa dels que ens els han inculcat. Joan XXIII els anomenava “profetes de calamitats”. I el teòleg Bonhoeffer “predicadors bastards”.
• La religió no necessita màrqueting. No és un negoci. Tampoc és política. No és ciència. Doncs què és? Amor al proïsme. I autonomia.
• De la mateixa manera que en el govern de la nació hi ha la separació de poders, que Montesquieu va deixar ben definits, cal que en la vida hi hagi una separació d’àmbits, tals com: l’àmbit que promou el Bé, i l’àmbit que aspira a establir la veritat.
• Això vol dir que, els qui ostenten el poder, tant si és d’origen diví com si és d’origen humà, no haurien d’interferir en el discurs (o el procés) que cerca la veritat, que sempre sol ser científica. L’eterna discòrdia entre ciència i religió és un anacronisme. No té raó de ser. Només s’explica (que no justifica) per l’ambició de poder.
• La veritat no depèn del vot. Però tampoc del dogma.
• Promoure el bé pot interessar tant a la religió com a l’Estat de Dret, que s’ha de preocupar per la salut pública i pel benestar comú. Només així, separats però units per un mateix ideal, el bé comú, la política i la religió poden caminar juntes. Però mai barrejades. (No cal ni dir que no és això el que fan).

ARRIBEM, AIXÍ, AL DIUMENGE DE RAMS.

• Jesús de Natzaret, el galileu, va tenir una entrada triomfal a Jerusalem, en els dies anteriors a la celebració de la Pasqua.
• Es tracta d’una veritat històrica o d’una veritat apostòlica?

Si tenim en compte tot el que hem dit fins aquí, i hi afegim la gran quantitat de jueus de tot arreu que arribaven a Jerusalem per celebrar la Pasqua, haurem de concloure que la seva popularitat era un fet consumat, guanyat a pols per ell mateix.

• L’entrada muntant un pollí, com s’ha d’interpretar? Segons Geza Vermes, un dels historiadors jueus de més prestigi, no tenia res d’anormal ni d’especial que Jesús entrés a Jerusalem muntat a lloms d’un pollí. Era un dels negocis que funcionaven justament en les grans festivitats: el lloguer d’ases i pollins, com si fos un servei de taxis d’avui dia………..En l’evangeli de Mateu, aquest fet es relaciona amb les paraules de Zacaries, que, en aquest cas, serien profètiques, i que apuntarien al Messies. Jo em quedo amb la primera versió.
• Arribats a aquest punt, em toca acabar l’article, sense haver pogut dir les coses que volia dir. Però, si Déu vol, procuraré enviar-vos algun article entre Setmana (atès que és la Setmana Santa)

De tota manera, ja hi ha una primera conclusió, que caldrà no perdre de vista. Coneixent com coneixem la detencíó, judici i condemna de Jesús

(que tractaré més endavant), ja podem donar per segur que el Gran Sacerdot (Caifàs) i el seu Consell (el Sanedrí) estaven al corrent de la fama i la popularitat que Jesús havia adquirit amb un temps rècord.

Estaven, doncs, a l’aguait. I ja s’havia plantejat la vella qüestió que retrobem en el poeta Espriu: Cal que un home mori per tot el poble, que no que tot el poble mori (o tingui problemes) per un sol home.

És, realment així? Creieu que el plantejament és bo? El factor humà es pot explicar amb el recurs a la fórmula: “Estava escrit que havia de passar el drama que va patir Jesús, per tal que es complissin les Escriptures? ¿No és això un determinisme disfressat de pietosa religió?

I si és així, ¿Què cal pensar de l’opinió de Marx, segons la qual “la religió és l’opi del poble”? Sàvia i Santa Setmana Sàvia.

Vostre: Jaume (Continuarà).