Conceptes clars (13)

Post date: May 22, 2017 11:58:45 AM

Devia tenir quinze anys quan vaig viatjar a Roma per primera vegada. Era un viatge organitzat per mossèn Teixidor, el Prefecte de disciplina del Seminari Major. El curiós del cas és que jo era seminarista del Seminari Menor. Feia el cinquè curs del Menor, o sigui: l’últim curs. I el viatge estava pensat pels estudiants del Major, de primer de Teologia, perquè, entre les assignatures del curs, tenien la Història de l’Art.

La idea de mossèn Teixidor va ser molt ben acollida i, a partir d’aquella primera experiència, el viatge a Roma es va repetir cada any, i només hi anaven els estudiants de primer de teologia. El primer any, en canvi, va ser més heterogeni. Mossèn Teixidor va acceptar alguns seminaristes de cursos superiors; sempre de teologia; i, com que el viatge encara no estava perfilat del tot, m’hi vaig poder “colar”. De manera que era l’únic seminarista del Seminari Menor i, també, el benjamí de la colla.

Els seminaristes hi anàvem de comparses en l’autocar dels “senyors”. El viatge estava pensat per un nombre limitat de viatgers de Girona, als quals l’agència de viatges i el propi mossèn Teixidor havien captat per aquest viatge cultural i religiós. Estem parlant d’abans i tot dels inicis del fenomen que vingué després: l’anomenat turisme religiós. Aleshores ni tan sols se’n deia turisme. Era un viatge organitzat per una agència, que comptava amb mossèn Teixidor com a guia. I mossèn Teixidor va posar com a condició que es pogués combinar amb un numerus clausus de seminaristes, els quals prestarien el servei de portar les maletes dels senyors a l’hotel, mentre que ells anirien a dormir als Seminaris de les ciutats que entraven en la ruta.

El viatge en autocar va durar tres dies. Amb això queda dit tot. Però manca dir que, a banda de l’excessiva durada,fou un viatge meravellós. Els seminaristes no érem més de 10 (màxim, 12). Hi havia, entre d’altres, mossèn Modest Prats (en pau descansi). I també en Lluís Sitges (avui capellà secularitzat).

LES CATACUMBES: Recordo la il.lusió amb què m’esperava aquesta visita. Vam visitar les Catacumbes de Sant Calixt. Jo estava convençut que la primitiva Església havia començat a les Catacumbes, el cementiri dels romans, i, com a tal, un lloc sagrat, on era molt poc probable que els cristians fossin descoberts pels romans (en les èpoques de persecució). La visió d’uns cristians perseguits fent vida a les Catacumbes provenia del Romanticisme (finals del XVIII i principis del XIX). Novel.les com Fabiola, Ben-Hur, Quo vadis?, o la “Túnica Sagrada” (que van donar peu a pel.lícules homònimes) ens van induir a pensar que la història dels primers cristians estava lligada a les Catacumbes. No era així. Les primeres comunitats cristianes no tingueren res a veure amb les Catacumbes. Les persecucions, en canvi, sí, però aquestes no arribarien fins al segle III. Fou una situació d’emergència, comparable als refugis anti-aeris en les guerres del segle XX. Hi ha una certa analogia que permet entendre el fenomen. (De tota manera, jo vaig guardar durant anys un grapat de terra de les Catacumbes del primer viatge a Roma, el meu souvenir més preuat).

Però la primitiva església no va néixer a Roma, sinó a la sinagoga. Més tard, a partir del Concili de Jerusalem (el primer Concili de la Història), el cristianisme s’independitzaria del judaisme. I ben aviat, gràcies al zel apostòlic de Pau de Tars (que era jueu i també hel.lenista) les comunitats cristianes començarien a tenir vida pròpia. Els hel.lenistes (o pagans) que es convertien ja no necessitaren circumcidar-se. O sigui: no necessitaren fer-se jueus per ser cristians.

LA CASA (La “OIKOS”).- La seva importància en la formació de les primeres comunitats cristianes.- En el món grec del segle V a. d. C. i en el món romà del segle I abans de Crist, la casa (“oikos”), té una funció socialitzadora molt important en la vida dels grecs i en la dels romans. Els romans hereten dels grecs els dos element bàsics de la formació de la vida social: la “politeia” o vida pública (la vida de la “polis”, o ciutat, d’on prové la política, i la vida domèstica (la casa on un ha nascut), que, en grec, s’anomena “oikos”.- Per tant: polis (vida social o pública) i vida privada o familiar (oikos; la casa o la llar).- De la “polis” en ve la “politeia”. i de la casa (oikos) en ve la oikonomia. Valors de convivència pública i privada. Als quals caldria afegir-hi els de l’Escola (Paideia).

Això no obstant, no tothom podia participar plenament en aquestes dues formes de vida social. Els esclaus, per exemple, o les persones dependents, quedaven al marge de les dues formes amb més vitalitat social. El mateix cal dir de les dones. No per raons religioses, en aquest cas, sinó perquè el poder estava en mans d’elits aristocràtiques. Això tenia com a conseqüència positiva la proliferació d’associacions voluntàries, la majoria de les quals tenien una base domèstica.

LES PRIMERES COMUNITATS CRISTIANES guarden una certa analogia amb les associacions voluntàries de base domèstica. Amb notables diferències. Per exemple: el seu horitzó és més universal que el de les associacions domèstiques a l’ús. D’altra banda són comunitats integradores, que no tenen limitacions ètniques. D’aquí ve que es digui (encara avui, en els llibres d’història) que el cristianisme era la religió dels esclaus. Les primeres comunitats posaven l’èmfasi en l’aspecte comunitari, més que no en l’aspecte individual.

LES COMUNITATS PAULINES: Combinaven i donaven resposta a tres aspiracions molt comuns en aquells segles. a) el caràcter voluntari. La gent era lliure d’entrar a formar part de la comunitat .- b) La base domèstica. Proporcionava el marc ideal per a les relacions interpersonals, i facilitava una estructura social molt sòlida i respectada.- i c) Proposava una fraternitat universal molt seductora per a la gent educada en el món grec o romà.

Com podeu comprovar la idea de la globalització (en termes lògicament més moderats i modestos que els d’avui) ja existia aleshores. Això vol dir que, en certa manera, ha existit sempre com una aspiració de la part noble dels homes.

LA CASA COM A METÀFORA: Part de l’èxit obtingut pel primitiu cristianisme rau en valorar la casa com el lloc idoni per formar comunitats. En grec, comunitat és ecclesia. La casa va facilitar a Pau la primera estructura institucional eclesiàstica (o sigui: comunitària). Cada comunitat era una ecclesia.- Les primitives esglésies locals són les “comunitats” a les quals Pau s’adreça per escrit després d’haver-les fundat. És en aquest marc que afirma que ja no hi ha jueu ni romà, ni esclau, sinó homes lliures, perquè Crist ens ha alliberat a tots de l’esclavitud del pecat. No heu de veure-hi, doncs, en tot el que explico una sacralització de la família, que és el que avui, de forma més política que religiosa, es pretén deduir des de posicions conservadores. No va per aquí la cosa. Pau parla de comunitats cristianes. Aquestes trobaren en el marc de la oikos (de la casa, com a institució) un terreny adobat per viure-hi el missatge cristià que Pau difonia. En la casa hi ha el paterfamilia, que ve a ser el principi jeràrquic de tota comunitat: Comunitat de servei recíproc. Per tant, comunitat fraterna. Tracte igualitari. Els esclaus i els servents rebien el tracte preferent que Jesús els dispensà.

LES ESGLÉSIES TITULARS DE ROMA deuen el seu origen a cases privades regalades a la comunitat per particulars. De les 25 esglésies titulars de Roma, conegudes, divuit són d’abans de les persecucions. I crida l’atenció que, d’aquestes, nou tenen nom de dona, la qual cosa demostra la rellevància de les dones en les primeres comunitats (o primeres esglésies domèstiques).

La casa facilitava, també, el repartiment de bens. La comunió cristiana havia de ser total (és a dir: fraternal, i no merament eucarística.- La predicació de la Paraula era primordial.- L’exemple de Jesús, el Crist, presidia totes les trobades o reunions dels primers cristians, àvids de saber coses sobre Jesús.- Cal prestar atenció als consells de les Cartes Pastorals, per tal d’entendre que les idees que proposen per una sana convivència tenen precedents molt coneguts (en l’època) per la semblança que tenen amb les idees dels estoics. Vull dir que no tot era nou de trinca.

L’EVOLUCIÓ DEL CRISTIANISME, a partir de Constantí va ser molt ràpida, cosa que només s’explica perquè ja estava molt estès. I estava molt estès, perquè era una religió fàcilment assimilable, que, a més, responia a les aspiracions de l’època (que abans he esmentat). La gent rica (el Patricis) tingueren un rol destacat per les seves aportacions. Abans de Constantí (s.IV), les domus ecclesiae eren realment molt nombroses. Valguin aquestes pinzellades com a introducció al tema.

Vostre, Jaume.