JESÚS: UNA VEU LLIURE I UN HOME D´ESPERIT ALLIBERAT.

Post date: Oct 21, 2017 3:38:59 PM

Jesús va començar a ser conegut com un predicador itinerant.

Va començar la predicació a Galilea. Li deien el galileu. Perquè va ser aquesta regió la que va triar per començar la seva missió.

Un predicador és sobretot una veu. Una veu amb poder de convicció.

Jesús convencia sense proposar-ho. El seu objectiu és difondre el seu missatge. I aquest es va desenvolupant de forma progressiva.

Parla amb paràboles, per tal que la gent senzilla l´entengui.

LA PARÀBOLA és un mitjà pedagògic molt encertat. Convida l´oient a desplaçar el seu punt de vista i obrir el seu cor a una altra manera de veure les coses. Si aquest oient fos posat en qüestió de manera directa per un discurs que li pogués semblar agressiu, es posaria a la defensiva i es faria el sord. En canvi, situat per la paràbola en un terreny neutre, no ha de tenir en principi les mateixes reserves.

Com que no parlen per ell, té més llibertat per identificar-se amb els personatges de les paràboles, i, si té bona disposició, pot canviar d´opinió o fins i tot qüestionar-se ell mateix. Sigui com sigui, la decisió haurà sortit d´ell. La paràbola és una forma de discurs que respecta plenament la llibertat dels destinataris.

Per ser capaç de predicar amb paràboles cal tenir una gran respecte a la llibertat dels oients. I per tenir respecte a la llibertat dels oients, cal que un mateix - el predicador- sigui un home que estima la llibertat, actua en llibertat i la valora per principi.

Vet´ací un primer tret del perfil de Jesús.

UN SEGON TRET, LLIGAT AL PRIMER.

LA SEVA AUTORITAT. Els evangelis recullen l´opinió dels primers oients. “Aquest home (diuen) és diferent dels altres predicadors. Parla amb una autoritat pròpia”. Això vol dir que no recolzava el que deia amb cites dels altres mestres de la llei ni tampoc amb les escriptures o la tradició. Tampoc cal entendre que les exclogui de la seva prèdica. Vol dir que no en fa un abús. Que els oients se n´adonin i els hi agradi, vol dir que no hi estaven habituats. Senyal que els Mestres de la llei, encarregats d´explicar-la oralment i de fer la casuística oportuna en els casos que la llei o requeria, parlaven més pel propi lluïment que per fer-se entendre. Segurament demostraven molta erudició; un gran coneixement de la llei i dels profetes, i això podia ser carregós i avorrit. Ser savi o erudit no és el mateix que ser pedagògic, L´erudició, en aquest sentit, pot ser un obstacle, una nosa; sobretot si els oients són gent senzilla i poc versada en la matèria. Escolten, però sense gaire interès; les seves reserves són normals, perquè no acaben d´entendre el que diu el rabí de torn. Quan això succeeix, l´oient se´n va acomplexat i oblida ràpidament el que ha oït o escoltat. No seguirà donant´hi voltes, perquè, com més voltes hi doni, més acomplexat se sentirà. A tot estirar, dirà als seus coneguts que el rabí parlava molt bé.

• I què ha dit?
• Què ha dit? Ha parlat de la llei i el seu compliment. Se´l veia molt entès. (És com dir que el rabí sabia el que deia, però no l´oient; és una bona manera de fugir d´estudi).

ELS QUE ESCOLTAVEN JESÚS QUEDAVEN ADMIRATS.

És així com va començar a tenir fama de bon predicador. Però per cadar admirat, no n´hi ha prou, encara, amb saber-se explicar ni en fer-se entendre. Hi ha d´haver quelcom més.

L´ADMIRACIÓ es fonamenta en el propi exemple. Jesús s´identificava amb el que deia. Predicava des de la convicció. No per convèncer, sinó convençut, que és molt diferent.

S´ha dit moltes vegades que era un gran comunicador. Doncs bé: aquesta virtut requereix, abans que tot, no dir res que no sentis. ni res que no siguis capaç de complir. És el que entenem per predicar amb l´exemple.

L´EXEMPLE DE JESÚS ERA EL PROPI DEL QUE DIU EL QUE PENSA. I diu el que pensa perquè primer ha pensat el que dirà.

La primera demostració de llibertat, però, no són les coses que diu, ni la manera de dir-les, sinó la manera de viure-les. Jesús viu la fe del Judaisme amb una admirable llibertat d´esperit. I això és, finalment, el que captiva els seus oients. Arrodonim-ho: Pensa el que dirà, diu el que pensa, i actua d´acord amb el que diu, perquè ho pensa i ho creu. Un predicador així no té necessitat d´imposar res. Ni tampoc de reclamar que el creguin. El que importa és que la gent veu la seva fe, la seva fermesa, i la seva coherència. Això es dóna molt poques vegades.

L´INQUIETUD QUE CREÀ EN LES AUTORITATS PROVÉ D´AQUÍ.

Per paradoxal que sembli, res crea tanta inquietud en la jerarquia com el creient convençut; el que creu de debò. Aquest segur que tindrà problemes Perquè posa en evidència (sense proposar-s´ho) la mediocritat dels altres (siguin predicadors, siguin els del consell del Sanedrí). D´altra banda, cal tenir en compte que la religió no és pròpiament una moral.Però sovint hI desemboca com un rierol que fuig de llera i discorre amb aigua bruta pel seu compte fins que troba el mar.

En definitiva tot porta al mar; però no tots els riu que hi desemboquen són d´aigua potable, sinó contaminada.

Vet´ací com una veu lliure acaba sent perillosa pels que són esclaus de la llei. O pels fariseus hipòcrites. O pels que viuen del “cuento”. Tots els mercenaris (que hi ha en l´àmbit religiós) detesten la renovació i les millores, per bones que siguin. No és això el que els preocupa, sinó el fet que siguin “noves”. L´integrisme és al.lèrgic a les novetats. I el fonamentalisme,, també, però per unes altres raons.

a) L´integrista no vol novetats perquè té el poder i el vol mantenir; Si hi ha d´haver algun canvi, ja el dirà ell quan cregui que convé. No vol que la seva autoritat sigui qüestionada, perquè és l´autoritat del que té la força i el poder: el que mana. Té, com se sol dir, la paella pel mànec.

b) El fonamentalista, en canvi, és un cap quadrat. No sap interpretar el text, sinó que l´accepta a cegues. I qualsevol canvi d´interpretació li fa perdre la seguretat, que és el que més estima de la religió No és que tingui més fe que els altres, per bé que ho sembla, ni que sigui més fidel, que també ho sembla. No és res d´això; no és que sigui millor creient, sinó que no te capacitat pel dubte. No el suporta. Vol certeses. I aquestes, si canvien de sentit, deixen de ser certeses per ell.

JESÚS, LA RELIGIÓ I LA LLIBERTAT.

Ningú no dubta que Jesús va ser un predicador amb molts seguidors, un home just i bondadós i una persona lliure. En els evangelis, Jesús fa gala de ser lliure a l´hora d´obrar; llibertat que consisteix a fer el que creu que ha de fer, sense sotmetre´s a cap coacció. Això només és possible si es té un grau elevat de llibertat interior. Jesús la tenia. Obrava seguint el dictat de la seva consciència. I no claudica en cap moment.

En l´època en què va viure Jesús, la llibertat personal, tal com l´hem descrit, no es troba fàcilment. Jesús és l´excepció. I és ben possible que fos aquesta seva llibertat de pensament i d´acció la causa que del malestar que provocava entre el fariseus hipòcrites, els saduceus, els notables i els mestres de la llei, però encara resultava més incòmode pels sacerdots del temple i pels Grans Sacerdots.

JESÚS I LA LLEI.

“He vingut a complir la llei”. I és cert que era un jueu pietós i complidor de la llei. Però cal veure què entenia ell per complir la llei. La lletra mata (sentencià en diverses ocasions) mentre que l´esperit vivifica. Complidor de la llei, sí, però no de la lletra sinó de l´esperit de la llei. Són coneguts els passatges en els quals els fariseus hipòcrites li retreien que els seus deixebles no complissin determinats preceptes, com el descans sabàtic, o determinades normes, com rentar-se les mans abans de menjar, i altres coses del mateix estil ritualista o merament formal. Normes que esclavitzen i que no fan millor la persona, perquè són externes, i es compleixen de forma rutinària, sense que això suposi cap millora real, sinó un compliment extern de les normes ritualistes motivat per guardar les aparences, o sigui: per quedar bé.

El bé és sagrat per Jesús, i no suporta que sigui només aparença de bé. No es tracta de tenir bona imatge, sinó de fer el bé sense que la mà dreta sàpiga que fa l´esquerra. L´afirmació que resumeix el seu pensament respecte a la llei és que “la llei s´ha fet pel servei de l´home i no l´home per servir la llei”.

L´HOME AL SERVEI DE LA LLEI ÉS ESCLAU DE LA LLEI.

A partir d´aquí, és evident que Jesús, tard o d´hora, s´hauria d´enfrontar amb les grans institucions d´Israel. Aquestes eren, en opinió dels experts, tres: la família, el temple i el sacerdoci.

Doncs bé: davant d´aquestes grans institucions Jesús es mostra amb una llibertat sobirana. La família, en els anys en què Jesús va viure, era sobretot opressiva. Jesús està tan íntimament lligat a Déu, amb qui manté una relació d´amor filial, que allibera els seus deixebles dels lligams familiars, a fi que el seu cor i el seu esperit estiguin disponibles per servir i estimar “el vostre pare del cel”. El projecte de Jesús es mostra, doncs, alliberador. I afecta tots els aspectes de la vida humana que estan condicionats per les institucions. “Veniu, seguiu-me”. La crida de Jesús implica deixar enrere moltes coses. Vestir-se (com dirà Sant Pau) amb l´armadura de la fe. Els deixebles han de ser llum del món i sal de la vida. Són el llevat del “regne de Déu i de la seva justícia”, que no és altra que la pròpia d´un pare, que vol que els seus fills siguin iguals davant de la llei, amb els mateixos drets i els mateixos deures. D´aquí ve que el compliment de la llei sigui impossible en la seva totalitat, perquè no està a l´abast dels més pobres poder-la complir.

El mateix cal dir respecte al Temple. Déu no vol sacrificis d´animal, que només són accessibles als rics, sinó que els pobres també puguin participar en el culte. I perquè quedi més clar, resta valor al culte ritualista, i es decanta per la misericòrdia. Un cor misericordiós és el que Déu espera dels seus fills (Misericòrdia vol Déu i no sacrificis)

Aquesta condemna del culte sacrificial del Temple va ser el detonant que posà en estat d´alerta a les autoritats religioses. Jesús n´era conscient, però fidel a la seva missió no es va fer enrere. L´exclusió que patien els humils i els pobres era massa evident. Jesús no condemna per condemnar, sinó per poder integrar els exclosos que la mateixa religió creava, reclamant un canvi en el culte per assolir aquest fi. Una idea coherent amb la seva convicció que Déu és Pare i que tots els seus fills han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats. L´idea de justícia inseparable de l´idea del Regne que proclama i somia.

CONCLUSIÓ.

Resulta evident que Jesús va ser un gran defensor de la llibertat. No sols de paraula sinó donant exemple amb el seu obrar. Jesús no és un pròpiament un rebel ni un revol.lucionari, perquè no lluita per obtenir poder. Lluita en defensa dels que necessiten ser defensats I ho fa amb una valentia admirable, saben que possiblement tindrà les de perdre, com de fet les tingué. El que resulta admirable és l´absència d´egoisme en el seu actuar. I no havent´hi egoisme, tampoc hi haurà covardia. No es farà enrere.

Però hi ha una cosa que no es pot obviar: Jesús va morir desemparat i abandonat dels seus i de la mateixa gent que l´havia seguit i escoltat. Això sol ja diu l´abisme que separa els poderosos del poble senzill. No hi ha manera de saltar-lo. Però, això no obstant, Jesús ho denuncia; planta cara al poder de les institucions del seu temps. Se la juga, per coherència i perquè no deixa mai de complir la seva missió de predicar amb l´exemple. I és en aquest punt on acabarà per triomfar. Entenent per triomf el reconeixement de la seva grandesa (o de la seva divinitat, en el cas dels creients).

L´efrontament de Jesús va més enllà de les institucions de poder. Els pobres, com bé diu el bisbe Casaldàliga, no ho són per gust: són empobrits. No els queda altra sortida. Perquè les institucions establertes ho determinen així. Hi ha una conxorxa entre els poderosos. D´aquesta conxorxa no n´està lliure l´Església, entesa com Institució. La història demostra que ella mateixa, en la seva feblesa humana, pot ser infidel a la seva raó de ser. Basta que en lloc de fer el bé, busqui el seu bé. Això mateix devia pensar Caifàs (i el seu sogre Anàs, i el Sanedri al complet). I per extensió el poble jueu, entre els quals per força hi havia d´haver seguidors de Jesús; gent que l´havia conegut i escoltat. Gent que devia pensar que es perpetrava una injustícia. Però això no obstant, els sento cridar barrejats entre la multitud: “Crucifica'l, Crucifica'l, Crucifica'l”.

Això també forma part de “l´efecte Sanedrí”.- Dels “hosannes” del diumenge de Rams, als crits de “crucifica´l”. hi van cinc dies, els dits d´una mà. Els mateixos que van del dia 5 de desembre del 2013, al 10 de desembre, el dia que el bisbe em va cridar arran de la mort del fillol.