EL DIA QUE L'HI VAREN CANTAR LES QUARANTA A JOAN PAU II

EL DIA QUE A JOAN PAU II LI VAN CANTAR LES QUARANTA.

Que ningú s’estranyi d’aquest títol tan llarg. Tinc ben assumit que, en el moment present, la meva vida té més passat que futur. Compten més els records que les esperances. Ho sé, però no és cap mal. La naturalesa és sàvia. Entenc que els records -en un momento dado, com deia Cruyff- venen a la memòria amb més força que els fets presents. Així, quan arribi l’hora de deixar aquest món, el deixaré sense recança. Perquè el present haurà perdut per mi l’interès que abans tenia. Tot té,doncs, una explicació. És el que penso.

Ahir a la nit, mentre escrivia un nou capítol del llibre que tinc entre mans, em va venir a la memòria el dia en què a Joan Pau II li van cantar les quaranta. Aquest dia va quedar consignat en el meu quadern de notes d’anys enrere, els anys en què les meves col.laboracions en els diferents mitjans m’obligaven a estar a l’aguait. El dia va ser el 19 de novembre de 1980. Què va passar, aquest dia?

Aquest dia, Joan Pau II va viatjar a Munic. L’arquebisbe de Munic era el cardenal Ratzinger. El 27 de juny de 1977, Ratzinger havia rebut el capell de cardenal de mans de Pau VI. En el mateix consistori, també l’havia rebut Benelli, substitut de la Secretaria d’Estat de Pau VI. El primer va ser destinat a la Seu de Munic. El segon, a la Seu de Florència. Feia 7 mesos que les dues Seus eren vacants. Pau VI va prescindir de Benelli amb llàgrimes als ulls. Amb Ratzinger, la cosa va ser diferent. Algú havia d’ocupar la Seu de Munic. I Ratzinger -a ulls de Pau VI- reunia els requisits que la curia exigeix. Curiosament, qui més va celebrar el nomenament de Ratzinger va ser el cismàtic Lefebvre. A l’endemà passat de l’esmentat nomenament, en plena celebració de la festivitat de Sant Pere, Lefebvre -en el seu ghetto d’Ecône (Suïssa)- va ordenar -de manera il.lícita- 19 preveres. I va fer unes declaracions a la premsa que van ser més optimistes que mai.

Són coses que poca gent sap. Per això em sento cridat a recordar-les.

El 19 de novembre del 1980, com acabo de dir, Joan Pau II va viatjar a Munic. Com de costum, va celebrar la missa en olor de multituds. L’altar estava protegit per una immensa pagoda de color groc. La llum era tan abundant que la pagoda resplendia com si fos d’or. Acabada la missa, una noia -de nom Bàrbara Engel- va pujar a l’estrada per llegir el discurs que duia escrit. La Bàrbara era la representant de la Lliga alemanya de la Joventut Catòlica. El locutor de la televisió va informar de la importància que revestia aquest acte, que serviria de colofó a la visita Papal. Fidel al guió que havia rebut de la cúria romana va emfatitzar el fet que fos una jove -i no un jove- la representant de la Lliga alemanya de la Joventut Catòlica, perquè després es digui que el Papa polonès no valora la participació de la dona en l’Església. Tot havia sigut molt calculat, però va ser endebades. Per què, endebades?

• Perquè la Bàrbara, en ser davant del micròfon, a les primeres de canvi es va saltar el guió. Va prescindir del discurs que duia escrit i va dir el que li sortia del cor. Heus aquí un resum de les principals idees:

“Els joves tenim dificultat per entendre l’Església de l’Alemanya Federal. És una església poruga, aferrada a l’ordre establert; que subratlla en excés les diferències entre les dues confessions cristianes que conviuen a Alemanya. Reacciona amb prohibicions a les demandes dels joves sobre els problemes de l’amistat, de la sexualitat i de les relacions de parella. D’altra banda, no respon a la qüestió del lloc de la dona en l’Església, i es manté inamovible en el tema del celibat obligatori, a pesar de la manca de capellans”.

En la tribuna papal, la sorpresa no podia ser més embarassosa. Els dos acompanyants del Papa -Hoeffner i Ratzinger- es miren de cua d’ull. El Papa escolta, però se’l veu tens. Té el cap inclinat i la mirada baixa. La jove alemanya continua el seu discurs:

“Sabem que l’Evangeli ens repta a donar-ho tot. Però pensem que la por i la limitació d’horitzons ens oprimeixen, i això no hauria de ser així. Els problemes socials -i els del món- ens plantegen molts interrogants. Els joves demanem a l’Església que confiï en nosaltres i que en doni interlocutors creïbles. Volem participar en la construcció de l’Església, però d’una Església que sigui vertaderament catòlica, en el sentit etimològic del terme: capaç d’abraçar el món i de comprendre tots els mons”.

Després del discurs de la Bârbara, hi hagué uns instants de silenci tan intensos, que van durar una eternitat. El locutor va dir, amb una veu càlida, que el Papa parlaria a continuació. L’espectació va pujar de tot. Però el Papa Wojtyla -el líder de la joventut- no es va moure del lloc ni va canviar d’actitud. Va alçar la mirada en direcció a Ratzinger. Aquest es va inclinar i va xiuxiuejar unes paraules al Papa, a cau d’orella. Llavors sí: el Papa es va aixecar i va posar fi a la cerimònia. No sense abans regalar a la Bàrbara una medalla del seu pontificat, tal com estava previst. Però no li va dir ni una sola paraula. Ni tan sols la va mirar. Tot seguit va beneir els presents i aquí us quedeu. El Papa va fer mutis en qüestió de segons. Tal va ser l’actitud del líder de la joventut, o del Papa estrella, els primers apel.latius que es van posar de moda.

Aquest va ser l’últim esdeveniment de Ratzinger a Munic. Uns mesos més tard, volava de Munic a Roma, l’última estació de la seva carrera. La Congregació per a la Fe, hereva del Sant ofici i de la Santa Inquisició ja tenia un nou director d’orquestra. Entre tant -en aquell mateix any-, el Pare Arrupe va patir una trombosi a la tornada d’un dels seus viatges -aquests sí- pastorals. Tal era la tensió en què vivia el general més estimat de la Companyia de Jesús. Els experts assenyalen l’any 1983 com l’any en què el concili va començar el seu final. Ningú no va pensar que faria la mateixa fi que el Titanic.

Aquestes coses -i altres que tinc anotades, com el “secret pontifici”, per exemple- no es troben en les llibres d’història. Formen part del que Unamuno anomena la “intrahistòria”, la història que s’escriu entre bastidors, però que no sol figurar en els manuals a l’ús. En aquells anys, el meu compromís amb els mitjans em mantenia a l’aguait. M’ha semblat que les meves Notes d’aleshores us poden interessar. I si és així, ja hi podeu comptar. Són per vosaltres. I jo també.

Vostre: jaume