EL DÉU DEL FUTBOL HA MORT

EL DÉU DEL FUTBOL HA MORT.

El Déu del futbol ha mort i el món sencer està de dol. Des del 25 de novembre que no es parla d’altra cosa. I no seré jo qui ho critiqui. Més aviat procuro aprendre, de tot i de tothom. I són moltes les lliçons que es desprenen del comportament humà en esdeveniments com aquest, que ha sigut una autèntica sotragada per milions de persones. I això que no hi ha ningú que no sàpiga la condició mortal de la naturalesa humana. Precisament per això és tan important que sapiguem treure algun profit, d’aquest esdeveniment humà que ha acaparat tots els titulars de la premsa.

• Diuen que Déu ha mort -va comentar un dia un rector, des de la trona-. I va afegir-. I jo, germans, fa dies que no em trobo bé.

És un vell acudit, però molt actual, perquè retrata l’ego de les persones consagrades a Déu. Vet aquí una expressió caduca, tan caduca com les fulles que cauen dels arbres en aquest més de tardor. No hi ha persones consagrades a Déu, no ens enganyem. Si algú es vol consagrar a Déu que es consagri als homes i dones, els nostres germans. I Déu se sentirà estimat.

Gràcies a la televisió, he pogut seguir la manera com ha sigut rebuda la notícia de la mort de Maradona. No he vist que, en aquesta hora de dol, ningú hagi fet referència a la vida dissoluta que, durant uns anys, va dur Diego Maradona, Dieguito. S’ha parlat sobretot de futbol: de com, Maradona, va renovar aquest esport de masses i d’alta competició. A Sevilla -segons he pogut veure- encara l’enyoren, i això que el pas de l’astre del futbol per aquesta històrica ciutat va ser bastant fugaç. però no orfe de trofeus. Alguns en va guanyar, l’equip sevillista. M’he fixat que era molt amic dels altres jugadors de l’equip, Almenys, jo no n’he vist cap que parlés malament d’ell. Ja voldria jo que, això mateix, es pogués dir dels capellans i dels bisbes.

Amb quanta frivolitat malparlem dels nostres germans capellans! I amb quina facilitat els abandonem en mans de l’oblit! Qualsevol diria que ens fan nosa! (Ens en fan?).

Ha mort el déu del futbol. Que sigui déu del futbol no canvia res. Els déus també moren. Algú dirà que el Déu vertader és immortal. I jo li pregunto: Quin és el Déu vertader: el teu? Això mateix afirmen els creients de totes les religions. Què hem de fer: barallar-nos? Històricament parlant, ja ho hem fet. Amb resultats que fan sentir vergonya, pròpia i aliena. La religió no ho és tot, però tot és susceptible de ser convertit en religió. La reacció davant la notícia de la mort de Maradona, ho demostra. Tres dies de dol a l’Argentina. I el dol inquantificable de milions de persones. Exagerat? Segurament. Però no tant com quan Jesús morí a la creu. No hi ha hagut tempesta de llamps, el cel no s’ha ennuvolat i el vel del Temple no s’ha esquinçat. És cert que avui -26 de novembre- ha plogut, però és la clàssica pluja tardoral. “Caieu fulles, caieu fulles que ja s’acosta Nadal, i el cor el vol nu i glacial”.

El déu del futbol ha mort un 25 de novembre, un mes abans de la mítica data del Nadal. Ara podria dir que, Maradona celebrarà el Nadal al cel, però em guardaré prou de dir aquest disbarat. No perquè pensi que Maradona no es mereix el cel, sinó perquè -tot el que sé del cel- és literatura. I si d’alguna cosa va sobrat, Maradona, és de literatura. A vegades per bé, i altres per mal. Com tothom, vaja. Com jo mateix, que no sóc ningú, i això no obstant la premsa carronyera en va treure tot el profit que va poder, de la desgràcia viscuda en el meu domicili. I no tan sols la premsa carronyera: el bisbe Pardo, també. Tot el profit que ha volgut i li ha convingut. Sembla mentida que ens agradi tant sucar el nostre pa en la sang de les tragèdies dels altres. És una cosa que no he fet mai I que, pel que de mi depèn, no penso fer.

M’ha cridat l’atenció la casa natal de Maradona. És tan pobre i humil que no m’extranyaria que, enguany, figuri en algun pessebre de Nadal. M’ha recordat les favel.les del Brasil. He tingut ocasió de visitar-ne unes quantes. El que no he visitat és cap dels llocs que el bisbe Pardo i el nou Vicari judicial, Rafael Felipe, afirmen que he visitat. I aleshores, per què ho afirmen? Aquesta pregunta l’haurien de contestar ells, no jo. Jo ja vaig dir, en el seu moment, que no sabia ni de què em parlaven. Potser per això, em sé posar en la pell de Maradona. Ara mateix, sento crits -que la televisió retransmet- que diuen: “Diego, querido: el pueblo está contigo”. Jo no demano tant. En tinc prou amb l’afecte dels amics i feligresos per suportar l’exili i l’ostracisme. Vet aquí que la mort de Maradona m’omple de vida. Jesús ja ho va dir:

• “El que cregui en mi, encara que mori viurà”. A Maradona li queda molta vida per davant. Hi ha molta gent que se l’estima. I tant els homes com els déus només moren quan els que creuen en ells, els obliden.

Un no és creient fins que no és capaç de veure les coses amb els ulls amb què les veuen els que no són creients. Per mi, Joan XXIII és tan Papa avui, com ho era ahir. És el meu Maradona. Brindo per ells!

Vostre: jaume