L'ALEGRIA QUE PASSA

L’ALEGRIA QUE PASSA

Ja han arribat a Blanes -amb una antelació incomprensible, de tan exagerada- les atraccions de la Festa Major. Van arribar dilluns passat, 8 de juliol. I a l’endemà, dimarts, ja estaven funcionant. Fa una setmana, doncs, que, a partir de les 6 de la tarda, sonen músiques de Festa Major, d’una Festa Major que se celebra, des de temps immemorial, el 26 de juliol, festivitat de Santa Anna, patrona de la vila de Blanes. Imagino que l’anticipació amb què arriben -a Blanes- les atraccions de la Festa Major, deu ser directament proporcional al dèficit de les arques municipals, altrament no s’entén perquè arriben tan d’hora…

L’alegria que passa és el títol d’una de les moltes peces teatrals que va escriure Santiago Russinyol, autor de L’Auca del senyor Esteve, de la novel.la L’Illa de la calma, i de tantes altres obres dels més diversos gèneres i diferent calat. Per no parlar dels seus quadres. O del museu del “Cau Ferrat”, a Sitges. Qui no l’ha visitat alguna vegada?

Don Santiago, com solien anomenar-lo els seus contemporanis, és un dels personatges més singulars de les lletres i les arts de Catalunya, De vida bohèmia i obra prolífica, encarna la rauxa dels catalans. Una rauxa satírica, que despulla la realitat de les seves màscares i les seves disfresses. Gran inconformista, Don Santiago, fill de botiguers de betes i fils, i home de món. Me l’estimo molt! La seva obra completa està continguda en dos magnífics volums de la Biblioteca Perenne, de l’editorial Selecta, fundada per Josep Mª Cruzet, el primer editor de les obres de Josep Pla. No me’n separo. La seva Obra Completa ha estat sempre amb mi. Com, d’altra banda, la majoria de clàssics editats en la mateixa col.leció d’Obres Perennes, de l’editorial Selecta: Verdaguer, Maragall, Alcover, Miquel Costa i Llovera, Josep Mª de Sagarra, Gaziel, Carles Soldevila, Josep Carner, i Joaquim Ruyra, per no citar-los tots, que no cal. Són volums enquadernats amb pell, de color verd xiprer, cadascun dels quals conté més de 1.500 pàgines, de paper bíblia. Són la meva particular guàrdia pretoriana. No me n’he desfet mai, d’aquests llibres, perquè em semblaria un pecat. Van ser comprats un a un, amb esforç, voluntat i molta il.lusió. La il.lusió que només pot comprendre algú que hagi estimat -amb un desesperat dolor, com diu l’Espriu- aquesta nostra terra i aquesta nostra llengua, sempre amenaçada pel país veí.

Doncs bé: L’alegria que passa, segons Russinyol, és l’alegria de les atraccions que arriben als pobles amb motiu de la Festa Major. Atraccions que, en l’esmentada obra de S. Russinyol, només és una, però polifacètica. Un circ en forma de carromato, que arriba a un poblet de mala mort, on la quietud que hi regnava s’esmicola amb l’arribada del circ ambulant. Santiago Russinyol va escriure una sèrie de peces teatrals del mateix estil. Obres breus, d’un sol acte, dividit en unes quantes escenes, que l’autor va titular -de forma genèrica- Quadres lírics en un acte. Temps suficient perquè el carromato de l’alegria ambulant arribi al poble, trenqui la pau i se’n vagi, deixant darrere seu un pòsit de melangia i les escorrialles d’un drama amorós. Així devien ser abans les Festes Majors.

Això d’ara és diferent. No és l’alegria que passa, sinó el soroll que no cessa. És el mercadeig del Temple en versió Municipal. Canvia la forma, però el fons és el mateix. El culte a la diversió, gestionat pels sacerdots de l’Ajuntament, el temple laic, on els diners de les arques es malversen a expenses dels mateixos ciutadans que les omplen, i que les tornen a omplir amb motiu d’una enganyosa Festa Major, de contorns indefinits, que comença quan les atraccions arriben i s’acaba quan aquestes marxen, ves a saber quan. No deixaran cap drama amorós, quan se’n vagin; el que sí deixaran, quan ja no hi siguin, són les butxaques buides de la major part dels ciutadans de Blanes. I qui diu Blanes, diu qualsevol dels altres pobles de la Costa Brava, que celebren la Festa Major a l’estiu. Com bé diu la dita: a l’estiu, tota cuca viu. El que no diu la dita és quantes cuques moren durant l’estiu i quantes quan l’estiu s’acaba. Això és el que passa amb l’alegria que passa. Com deien els rectors d’abans: que Déu hi faci més que nosaltres. No dic que Déu ens agafi confessats, perquè ja hi estem. Altra cosa no és la present columna que una humil i sincera confessió. Només em manca la vostra absolució.

Vostre: jaume.