SANTS I SAVIS

SANTS I SAVIS

Acabem de commemorar la festivitat de Tots Sants i la de Tots els difunts, dues commemoracions que l’Església, des de fa segles, amb molt d’encert, ha volgut que vagin juntes. I és que tots els sants -canònicament reconeguts- ja són difunts i entre els difunts hi ha molts sants que no han sigut mai reconeguts canònicament, però no per això deixen de ser sants. El tema dóna tant de sí, que aquesta no és la primera vegada que en parlo. Tanmateix, miraré de no repetir-me. I per aquest motiu, enguany he buscat un nou enfoc: el sant i el savi.

Tant el primer com el segon tenen moltes coses en comú, i també algunes diferències. Miraré de parlar d’ambdues coses.

La societat necessita sants savis i savis que siguin sants. Vagi això per endavant, per tal de veure que, el sant i el savi no necessàriament han de viure enfrontats, malgrat que la jerarquia de l’Església sovint els ha volgut enfrontar. Però això -per sort- també ha canviat. El Vaticà II va ampliar -sàviament- el concepte “Església” pel concepte “poble de Déu”. Abans del Vaticà II, l’Església es definia -per boca de Pius X- com una “societat perfecta de desiguals”, i un es pregunta què pot tenir de perfecta una societat que consagra la desigualtat? Sóna com una contradicció en els termes: per una banda la jerarquia i, per l’altra, els capellans i els creients. Això no podia funcionar de cap manera.

Pius XII ho va voler arreglar, definint l’Església com el Cos Místic de Crist, però aquesta definició peca d’espiritualisme, i és difícil d’entendre.

I això no obstant, tornem a ser a aquí altra vegada. Què li passa a l’Església? És difícil de dir, però una cosa està cada vegada més clara: el “Restauracionisme” de Joan Pau II i de Benet XVI no va ser cap bona idea. La “reforma” es va quedar a mitges; no es va aplicar a fons. I això va provocar molts mals i molta desorientació. Quan es fa una guerra és per guanyar-la, em va dir -més d’una vegada- en Josep Pla. I el mateix cal dir d’una reforma o d’una revolta: si es fan, s’ha d’arribar fins el final. Si no és així, la situació creada no és ni carn ni peix: no complau ningú.

D’aquí ve que Joan XXIII proposés un retorn als orígens. I en els orígens hi ha Jesús, que era sant i savi.

Sabem del cert que Joan XXIII -convocant el Vaticà II- pretenia un retorn als orígens. Un retorn a l’evangeli de Jesús, com la millor manera de treure l’Església de l’atzucac en què havia entrat, a partir de la pèrdua dels Estats Pontificis (amb Pius IX). Així, per exemple, en una carta que va escriure a un seu nebot, que era seminarista i després va ser capellà, li va dir que, en cas de dubte o de perplexitat (quan un no sap per on tirar) consultés l’Evangeli, on hi trobaria resposta per a tot (o per a quasi tot).

• Pel conflicte entre santedat i saviesa, també?
• També. No perquè s’hi digui alguna cosa en especial, sinó perquè no s’hi diu res. El conflicte no existia en temps de Jesús. I això sol ja és una resposta. Vol dir que és un conflicte impostat.

El sant i el savi viuen en mons aïllats, però units per la idea de servei. El savi no és algú que acumula coneixements, sinó algú que sap aplicar els seus coneixements en bé de la Humanitat. I sant és el que sap que, en aquest món, tot és gràcia. I des d’aquesta perspectiva, el sant no serà mai fanàtic d’una religió en concret (la seva, normalment), sinó que voldrà -per damunt de tot- el bé de les persones; el bé comú i el bé particular, que no han de ser incompatibles. Perquè ni al sant ni al savi els és permès de ser egoistes, altrament ni el primer és sant ni el segon és savi. El que uneix el sant i el savi és l’amor al proïsme.

Jesús va ser sant i savi. Sant, perquè va buscar en tot el Regne de Déu i la seva justícia, mai una cosa sense l’altra. I quina és la justícia de Déu? La justícia del Pare, que vol ser estimat en els seus fills, que som tots. I savi, perquè va saber veure que un cec no pot guiar un altre cec. En una ocasió, un centurió el va interpel.lar:

• Mestre bo -li va dir-. I ell es va girar i li va dir:
• Per què em dius bo? Només Déu és bo.

Resposta sàvia. Jesús mai no va renunciar a ser Mestre. Per què hi hauria de renunciar el savi? En el cap. 23 de l’evangeli de Mateu hi ha un llistat d’acusacions contra els mestres de la llei i els fariseus. Llegiu-les! Tan rucs són uns com els altres, quan uns i altres imposen càrregues que ells no són capaços de portar. El sant no ha d’anar de savi, però tampoc s’ha de limitar a pregar pels altres. Ni el savi ha d’anar de sant, si busca en la seva saviesa el propi lucre.

Vostre: Jaume.