LA RESTAURACIÓ POSTCONCILIAR

LA RESTAURACIÓ POSTCONCILIAR (I)

Nota prèvia: Agraït per la bona acollida de les dues columnes anteriors, continuo en la mateixa línia. Jaume.

Mentre un servidor feia tots els possibles per donar un últim adéu a Joan XXIII, a Roma ja van començar les intrigues per avortar l’elecció de Montini com a successor de Joan XXIII.

Com és lògic, sé més coses avui -sobre aquestes intrigues- que no aleshores. Això no obstant, ja aleshores vaig saber que el conclave per a l’elecció del successor del Papa Joan va ser més agitat que el que cabia esperar.

Els Manuals d’història dels Papes acostumen a citar les declaracions del cardenal Testa, un cop acabat el conclave, però no van més enllà. El cardenal Testa era de Bergamo i, com a tal, amic personal de Joan XXIII. De fet, va ser el Papa Joan qui el va fer cardenal. Testa, durant la primera sessió conciliar -la única que va presidir Joan XXIII- s’hotetjava en el palau

Santa Marta, actual residencia del Papa Francesc. El Papa Francesc va escollir aquesta residència per tal de sentir-se més lliure que no en el Palau Apostòlic, el lloc on un servidor vaig entrar d’estranquis per poder retre el meu homenatge personal a Joan XXIII, tal com vaig explicar en la meva columna anterior. Ara vull afegir que el Papa -sigui qui sigui qui compleixi aquesta funció- no està segur enlloc, com ho demostra el fet que els meus recursos presentats al Papa Francesc -arran de la mort del meu fillol- no han obtingut resposta, com tampoc no l’han obtingut les cartes enviades -en el seu dia- pels meus feligresos. Això vol dir que el Papa -sigui com sigui- no pot evitar -encara- la desitjada llibertat de moviments que seria desitjable. Qui més la va saber evitar -per paradoxal que sembli- va ser Joan XXIII. D’aquí ve el ressentiment de la cúria contra la seva persona.

Ara bé: Vull deixar constància que el Papa Joan va fer tots els possibles per tal d’evitar que el conclave -posterior a la seva mort- no es convertís en un conclave contra la seva persona, a fi que no afectés la seva gran obra: el Vaticà II, que ell va aconseguir posar en marxa contra tot pronòstic. Des d’aleshores ençà -i no abans- es parla de les “causes” del bisbe Casaldàliga, no menys que de les causes de Joan XXIII, per tal de deixar clar que les “causes” per les quals lluitem són superiors a les persones que defensen les esmentades “causes”, les quals, encara que s’esmenten en plural, són una sola causa: la de l’Evangeli, raó de ser de l’Església i de tots els que en formem part. Si això no es té present, la confusió serà sempre inevitable, perquè mai no se sap del cert a qui estem servint.

Joan XXIII ho va saber sempre. Com ja he explicat, l’últim acte de la solemne cerimònia inaugural del concili va consistir en l’entronització de l’Evangeli en la part més elevada del presbiteri de la basílica de Sant Pere, damunt d’un facistol preparat ad hoc. Va ser una manera senzilla -i, alhora, molt eloqüent- de dir a tothom que el Magisteri de l’Església està al servei de l’Evangeli, i no al revés. Justament va ser aquesta idea la que va inspirar als Pares conciliars la primera manifestació de divergència amb la cúria el primer dia de treball en l’Aula conciliar. Va ser la cèlebre estampida dels bisbes, de la qual ja n’he parlat. Són coses que sé del cert, perquè jo era allà quan van tenir lloc. Em vaig saltar les classes de la Gregoriana per la il.lusió que em feia ser a a plaça de Sant Pere per veure l’arribada dels Pares conciliars, el primer dia de treball. Són coses que no s’obliden. I menys en el meu cas, perquè -com ja he dit en diverses ocasions- tenia molt clar que estava vivint uns dies històrics. Per això era allà -a la plaça de Sant Pere- i no a la Gregoriana, la meva universitat.

El primer dia de treball dels Pares conciliars va ser el dia 13 d’octubre del 1962, i no el 12, perquè -l’endemà de la solemne inauguració- va ser festiu pels Pares conciliars. Un detall més que demostra la profunda humanitat de Joan XXIII. L’11 d’octubre va ser un dia excepcionalment intens, a causa de la llargada de la cerimònia d’inauguració. El Papa Joan estava en tot. I tot s’anava fent tal com ell havia previst.

El 13 d’octubre va ploure tot el matí. Vaig veure arribar els autocars que havien fet la recollida dels Pares conciliars des de sota de la doble o triple columnata de Bernini. Ara un, ara l’altre, els autocars anaven entrant a la plaça de Sant Pere on van aparcar en perfecta fila -uns al costat dels altres-, a la dreta de la façana de la basílica. A l’esquerra, hi havia els cotxes particulars, quasi tots de color negre, amb matrícula del Vaticà. També hi havia una parada de Taxis. Val a dir que, en aquells dies del concili, a Roma, els taxistes feien l’agost. Un dels cardenals que solien fer ús del taxi era el cardenal Ottaviani, prefecte del “Sant Ofici”. Més endavant va córrer la brama, segons la qual, l’absència del cardenal Ottaviani va provocar el següent comentari:

• El cardenal Ottaviani puja a un taxi i diu al taxista: “Al concili, sis plau. De pressa”. I el taxista li contesta: “OK., Eminensa”. I el porta a la ciutat de Trento. (Rialles de tots els qui escolten l’acudit).

A vegades un acudit explica -millor que cap altra cosa- l’ambient que es vivia a Roma en el dies del concili. Eren dies d’optimisme. Ningú no podia imaginar -ni de lluny- que el bon humor i les esperances acabarien -un dia- de la manera com van acabar: amb el retorn del fals triomfalisme, que va arribar de la mà de Joan Pau II. En aquells dies era inimaginable que pogués tenir lloc una cosa semblant. Aquesta cosa té un nom: s’anomena “restauració”, que vol dir tornar les coses a l’estat en què estaven abans de la renovació (o de la posta al dia, proposada per Joan XXIII).

Avui, tan sols ofereixo els prolegòmens de l’esmentada restauració. Em queda per explicar les últimes coses que va fer Joan XXIII. O sigui: els dies últims de la Primera Sessió, la publicació de l’encíclica “Pacem in terris”, la seva presentació a la Seu de les Nacions Unides per part del cardenal Suenens, les intrigues abans del conclave que havia d’escollir el successor de Joan XXIII, i el nefast discurs “De eligendo Pontifice”, que va fer un tal Amleto Tondini -un monsenyor de tres al quart-, que va consistir en un ataca brutal -i sense precedents- contra la persona de Joan XXIII, que, en el seu llit de mort va dir: “Ut unum sint” (que tots siguin u), tal com Jesús havia expressat i tal com consta en els Evangelis.

Espero poder explicar que -l’esmentada “restauració”- va començar bastant abans que fos escollit Papa Karol Wojtyla. Hi ha punts de l’elecció de Montini molt significatius al respecte.

Així mateix, hi ha altres punts poc coneguts que van propiciar l’esmentada “restauració” i que desitjo explicar, si veig que us interessa saber-los. Avui comença l’estat d’alarma, com ja sabeu. I no vull que em trobi escrivint. Ho he sabut tard.

Vostre: jaume (continuarà).