Conceptes Clars: FAM I SET DE JUSTÍCIA

Post date: May 14, 2017 10:14:56 AM

“Benaurats els que tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats”

Aquí tenim un bon repte: Jesús anomena benaurats els qui tenen fam i set de justícia. On és el repte?

En l’afirmació que seran saciats. Una afirmació que la realitat desmenteix. N’estem segurs, d’això últim?

• No es pot negar que, almenys en bona part, la realitat desmenteix l’afirmació de Jesús. Basta mirar el crucifix.- No dic la creu, sinó la creu amb el crucificat /això és el crucifix.
• Jesús era tingut per un jueu pietós, complidor de la llei, però insatisfet, perquè el compliment de la llei no ho és tot. Feta la llei, feta la trampa.
• Jesús, a més, era tingut per un home just.- Just és el que respecta la justícia i lluita en favor d’ella.- Lluita en favor de la legalitat i la igualtat; en favor del dret (ius) i dels drets (dels individus). Just és l’home que lluita en favor de l’equitat; per tal que el dret de la Ciutat protegeixi els drets dels ciutadans.

BONDADÓS I JUST.- La bondat no és tant una virtut concreta, com un conjunt de virtuts complementàries, tals com: la generositat, la dolcesa, la comprensió, la benevolença i, en determinats casos, l’amor.

L’amor cristià (l’amor al pròxim que predicava Jesús) eleva la bondat a una alçada insospitada. Permet ser bondadós amb persones que et són indiferents o fins i tot que no t’agraden. L’amor cristià (la “caritat”) esdevé la suprema llei. És el camí de la santedat.

El meu Regne no és d’aquest món.- Aquesta frase de Jesús, amb la qual es distanciava de Pons Pilat (en el sentit que no era un sediciós ni competia pel poder) ha estat mal interpretada durant segles i segles.-

L’Església és responsable d’aquest error, en la mesura en què s’ha convertit en una Institució poderosa, i ha acumulat en la persona del Papa, en tant que successor de l’apòstol Pere, un poder absolut, propi d’un “monarca teocràtic”, del tot aliè a Jesús i a l’apòstol Pere. Resumint: aquesta és la història de la “Cristiandat”, l’aliança del poder religiós i el poder terrenal. Aquesta aliança es va acabar amb Joan XXIII i la convocatòria del Concili Vaticà II, concili ecumènic, pastoral, reformista i allunyat tant de l’esperit dogmàtic, com de l’esperit de condemna. Per desgràcia va durar de Nadal a Sant Esteve.

Sant Esteve: mai millor dit!

Sant Esteve ha tingut mala sort. Ha quedat eclipsat pel Nadal. I és una llàstima, perquè, Esteve no sols és el primer màrtir de l’Església incipient, sinó el màrtir més semblant a Jesús, perquè va morir defensant la reforma que Jesús pretenia dur a terme, i per les mateixes causes que dugueren Jesús a morir a la creu: el judici del Sanedrí, amb falsos testimonis i amb la seva resistència a perdre ni que fos una mica del poder real que tenia sobre el poble jueu. Esteve morí lapidat. Recomano llegir atentament el capítol 7 dels Fets dels Apòstols (El discurs d’Esteve, una meravella, que Saule de Tars va poder escoltar, perquè va ser testimoni de la lapidació d’Esteve. Alguna cosa va tenir a veure, aquest trist espectacle, en la seva posterior conversió, camí de Damasc).

Compareu aquest discurs d’Esteve amb el discurs de Joan XXIII en l’acte d’inauguració del Concili: “Gaudet Mater Ecclesia”.

S’alegra (avui) la Mare Església… Però ai!, la seva alegria va durar poc.

La Mare Església no sap alegrar-se. S’alegra únicament la nit de la vetlla pasqual, amb l’himne que recita el diaca. Però, més enllà de la vetlla Pasqual, l’Església està trista. Què tindrà, l’Església?

L’ESGLÉSIA, LLUM DEL MÓN O MESTRESSA DEL MÓN…?

Es tracta d’una opció. L’Església no pot ser les dues coses juntes. D’aquí va venir que Joan XXIII convoqués el Concili: per entrar en una dinàmica evangèlica i sortir de la dinàmica ultramontana del Vaticà I i de Pius IX, el Papa de la infal.libilitat i el Papa de la pèrdua dels Estats pontificis. Es va declarar “presoner” del Vaticà. Presoner del Palau Apostòlic (l’edifici principal de l’Estat del Vaticà), que disposa de més de 1.400 habitacions, més d’un miler de trams d’escales, 20 patis interiors, i 12.523 finestres. Presoner de luxe. Joan XXIII també se sentia presoner, perquè res desitjava més que el contacte amb la gent. Per això va fer que arreglessin el mirador (i jardí tancat) del Palau Apostòlic, i des d’allí, amb un telescopi, contemplava la vida de Roma, de la qual veia únicament la roba estesa i el fum de les xemeneies.

El Papa Francesc va solucionar de soca-rel el perill de quedar aïllat, deixant el Palau Apostòlic pel palau de Santa Marta, que és el palau que acull el cardenals que arriben a Roma quan hi ha un nou conclave.

Joan Pau II, el Papa que més es va voler assemblar a Pius IX, retornant al Primat Absolut, no es va sentir mai presoner del Palau Apostòlic per la senzilla raó que no hi era quasi mai. Estava sempre viatjant. Mentre la Cúria governava. I l’Església entrava en el túnel del desgovern. El Vaticà II va anar a parar a les clavegueres de l’Estat més petit del món i, tanmateix, un dels més poderosos, no pel poder militar, sinó pel poder espiritual, exercit (això sí) manu militari.

FAM I SET DE JUSTÍCIA: LA BENAURANÇA A L’ABAST DE TOTHOM.- Vivim colze a colze amb la injustícia. El cristià pot ser benaurat si es pren seriosament el tema de la justícia. Ha de tenir fam i set de ser just, per vocació, i per la força del baptisme. No es pot conformar amb ser pietós. Jesús va deixar clar que tot el que féssim en favor dels més petits (socialment parlant), ens seria recompensat com si ho féssim a Ell. Ell es va fer petit per tots nosaltres. I ens va explicar, per mitjà de les paràboles, com ser benaurats en aquesta vida. Tot el que cal és imitar el bon samarità. No és la religió que fa bones les persones, sinó que les persones bones i justes fan bona la religió. O fins i tot la manca de religió. Perquè Tot el que fem en favor de la justícia, ho fem en favor de Jesús i del Regne que predicava i que volia.

LA FÓRMULA DE SIMONE WEIL. Aquesta dona extraordinària argumenta que “l’amor directe a Déu és impossible”. Ella postula l’amor indirecte. I proposa tres camins, per mitjà dels quals Déu és estimat implícitament, i ho pot ser per tothom. Aquests camins, són:

a) Les celebracions religioses (en el cas del creient practicant).

b) La bellesa del món.- i

c) l’amor al pròxim, vàlid per tothom, al marge de tots els credos.

De la mateixa manera (diu) que Crist està present en la persona que rep (tal com diuen els evangelis), també està present en la persona que dóna. (En la celebració de l’Eucaristia, agraïm a Déu que ens hagi fet dignes d’estar en la seva presència). Doncs bé: el mateix cal dir de cada obra bona que fem. I que quedi clar que, perquè sigui “bona”, ha de ser “justa”.

La proliferació d’onegés que lluiten per causes justes dóna la raó a Jesús. Fins i tot un vas d’aigua, encara que el donem sense pensar que ell el rep, no per això deixa Ell de rebre’l. El Vaticà II va posar fi a la fórmula “Extra Eclesiam nul.la salus” (fora de l’Església no hi ha salvació possible). La salvació, per contra, sempre és possible. Perquè per Déu no hi ha més llei que l’amor. Déu no vol ser estimat en el Temple, ni tampoc de boquilla.- Déu vol ser estimat en les persones, els seus fills.

GLORIA DEI HOMO VIVENS (EST).- La Glòria de Déu és l’home vivent. Jesús ja havia dit que Déu és Déu de vius i no de morts.

El dia que ens plantegem viure la vida amb tot el seu esplendor serem feliços perquè la paraula de Jesús és sempre actual. I no falla mai. Mireu, per exemple, el bisbe Pere Casaldàliga. Ha lluitat tota la seva vida pels drets dels seus indis i els seus posseiros (els sense terra, perquè els ha sigut expropiada pels latifundistes). Al costat del bisbe Pere han après a lluitar junts pels seus drets. I ho fan cantant:

• Volem terra a la terra; ja tenim terra en el cel.

Tan de bo els capellans aprenguéssim dels indis de l’Amazònia a lluitar junts pel bé de cadascú de nosaltres. Volem ser benaurats aquí: ja sabem que ho serem en el cel.- Volem ser lliures aquí, no en el més enllà.- Tenim dret a decidir, no estem obligats a obeir.- No volem cap altre pastor que no sigui el bon pastor de la paràbola: Jesús, alfa i omega de les nostres vides.- Deixem-nos de paternalismes i pensem que avui dia no som res. Doncs bé: Volem ser, en lloc de deixar de ser.

Vostre, des del meu exili, Jaume. (Gràcies per l’ajuda que rebo dels amics i feligresos).