DE LES COSES SAGRADES A LA VIDA CONSAGRADA

DE LES COSES SAGRADES

A LES VIDES CONSAGRADES

Nota: Heus aquí un tema més complicat del que sembla. Hi he donat moltes voltes abans de posar per escrit el que en penso. Finalment m’he decidit. Espero que l’esforç que m’ha costat valgui la pena i que el contingut de la present columna desperti el vostre interès. Gràcies.

El primer que cal dir sobre aquest tema és que, de coses sagrades n’hi ha hagut sempre. L’existència d’objectes considerats sagrats és anterior -fins i tot- a l’existència de les religions. Aquestes han contribuït, sens dubte, a ampliar i consolidar l’àmbit de la sacralitat, alhora que també han contribuït a la multiplicació dels objectes sagrats, ja que cada religió disposa de la seva pròpia llista d’objectes que considera sagrats.

La segona cosa que hem de tenir en compte és que les coses que hom considera sagrades no són sempre les mateixes. Algunes que eren tingudes per sagrades, amb el pas del temps han deixat de ser-ho.I al revés: Algunes que no ho eren, han passat a ser-ho. Aquesta observació és més important del que sembla. Perquè és tan important?

• Perquè demostra que la sacralitat no és inherent a les coses que tenim per sagrades. No prové de la naturalesa de les coses, sinó que és una consideració que nosaltres atorguem a determinades coses. Que unes siguin sagrades i altres, no, depèn de nosaltres.I de ningú més. Això no vol dir que la decisió -atès que depèn de nosaltres- sigui gratuïta o fins i tot arbitrària, com succeeix en tantes coses que depenen de nosaltres. D’acord, però no en aquesta, perquè en aquesta ens hem guiat des de sempre pel mateix criteri. I quin és aquest criteri?

• La relació amb la divinitat, la verdadera font de la sacralitat.

• I quina és (o quina pot ser), aquesta divinitat, font de la sacralitat?

• Només pot ser una. Una i única. Perquè, si fossin dues, serien divinitats limitades. Amb la qual cosa, ja no s’escau parlar de divinitat.

Aquest raonament em sembla prou lògic. El podem donar per bo. Només manca el reconeixement explícit que el Déu únic és el Déu que professen els monoteistes. El Déu d’Abraham i de Jacob, el Déu creador, que coneixem per les sagrades Escriptures. He dit “sagrades”, no? Doncs, estigueu atents, perquè -a partir d’aquí- comencen les complicacions. Per què són sagrades, les Escriptures?

• Per la mateixa raó que hem esgrimit abans, en parlar de les coses sagrades. Hem dit que la sacralitat no és inherent a les coses que tenim per sagrades. No prové de la naturalesa de les coses, sinó de la nostra consideració envers determinades coses. Som nosaltres que decidim quines coses són sagrades i quines no. Doncs bé: apliquem aquest criteri a les Sagrades Escriptures, perquè, si no és així, estarem mesurant les coses amb un doble rasant, i això no és just.

Fem un pas més. El Déu de les Sagrades Escriptures és el Déu creador. Va crear el món en 6 dies. i el setè va descansar. Déu va veure que tot el que havia creat era bo. Aquesta bondat, reconeguda per Déu, sí que és inherent a la naturalesa de les coses. Altrament, Déu no l’hauria reconegut com a tal. I jo pregunto: que més es necessita per considerar sagrades les coses que Déu ha creat i que el propi creador ha qualificat de bones? No ens estarem excedint en el tema de la sacralitat? No estarem valorant més la nostra consideració, que la de Déu, talment l’expressada per Déu no fos prou clara?

Dic això, no pas perquè sí, sinó per una raó que -almenys a mi- em resulta inquietant. Com pot ser que, en la nostra llarga llista de coses sagrades, no hi figuri la vida? No és la més sagrada de totes les coses, la vida? És més: si el criteri que fem servir per determinar la sacralitat de les coses és la seva relació amb la divinitat, quina altra cosa hi pot haver més sagrada que la vida? No és la vida el principal fonament de la nostra relació amb Déu? La vida és tot el que tenim. Tan difícil és reconèixer aquesta veritat axiomàtica? Hi ha res que valgui més que la vida?

• En la meva opinió, No. Com tampoc hi ha vides que valguin més que les altres. Les diferències que hi pugui haver, provenen de les obres, no de la vida en si.

Aquesta consideració ens porta a fer-nos una última pregunta: les vides consagrades a Déu, no tenen més valor que les altres?

• En virtut de què? La possibilitat de viure una vida consagrada a Déu, no la tenen totes les vides?

Quin és el problema? Consagrar la vida a Déu passa necessàriament per fer vida monàstica, que és el model de vida que tothom identifica amb la vida consagrada a Déu? Consagrar-se a Déu és allunyar-se del món, com a primer requisit? Tan mal concepte ens mereix el món? Encara seguim pensant que els tres enemics de l’ànima són: El món, el dimoni i la carn? Espero que no, perquè això voldria dir que la nostra formació ha quedat estancada en alguna via morta.

Si no som capaços d’aclarir aquests conceptes, ens veurem fatalment abocats a patir per coses que no ens haurien de fer patir. Coses tals, com la manca de vocacions, Qui ho diu que manquen vocacions? La persona que més ho deia -i que n’estava ben convençut- va ser Joan Pau II. Va estar més d’un any insistint que “demanéssim al Senyor que enviés treballadors a la seva vinya”. En cap moment no li va passar pel cap que, la vinya del Senyor, podia no ser l’Església catòlica. Si no m’equivoco, la vinya del Senyor és el món sencer. I es dóna el cas que, en el món, avui dia, hi ha més vocacions que mai. Com s’explica, si no, la proliferació de voluntaris? El voluntariat és present a tot arreu. I no crec que ningú dubti de la seva vocació de prestar ajuda a les persones, en tot el que faci falta. O no?

No crec que faci falta dir res més. Estic segur que m’heu entès.

Vostre: Jaume. 5-IX-021